El dijous 24 de maig al matí va tenir lloc a l’IEC la X Jornada de la SCATERM, aquest any coorganitzada amb la Societat Catalana de Musicologia. La Jornada d’enguany, amb un format reduït respecte del que és habitual, va comptar amb una ponència d’Albert Romaní, filòleg i especialista en música antiga, i tres comunicacions presentades per estudiants i professors universitaris. Del discurs de cloenda se’n va encarregar el musicòleg Romà Escalas, secretari general de l’IEC i delegat d’aquesta institució a la Societat Catalana de Musicologia.
Les paraules de presentació de la Jornada van anar a càrrec de Jaume Martí, president de la SCATERM; de Jordi Rifé, secretari de la Societat Catalana de Musicologia; i d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica.
Albert Romaní, amb la ponència «El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus», va oferir un panorama del repertori de manlleus que la terminologia musical en català pren de diverses llengües. Romaní va començar amb unes consideracions generals sobre l’enorme presència de manlleus en l’àmbit tractat, amb què va destacar l’heterogeneïtat formal i de procedència dels manlleus, també des d’un punt de vista històric i diacrònic. Com a concreció d’aquestes consideracions, la comunicació va consistir en una exposició molt completa del que podem trobar en les llengües de les quals el català manlleva termes, històricament o més recentment, com ara l’occità, el francès, l’anglès, l’italià, l’alemany o l’espanyol, entre altres. Va destacar, per a cada cas, els fenòmens més comuns, com ara els diversos tipus i graus d’adaptació al codi, la presència de calcs, l’antiguitat dels manlleus, la relació entre tradicions musicals i culturals diferents, la importància dels xenismes com a termes de gran precisió denominativa des d’un punt de vista tècnic, o la tendència i el comportament dels manlleus més recents. En el cas de l’espanyol, per la proximitat lingüística i cultural, va destacar el fenomen de la «pseudodescastellanització», que ha provocat algunes adaptacions innecessàries o injustificades, per ultracorrecció, com la pronúncia de jota a la catalana o el terme flamenc, ja arrelat però de formació molt recent, pel tradicional flamenco.
 |
Eva Garcia i Víctor Oller, estudiants de traducció i interpretació i de piano, van presentar la comunicació «Els manlleus en la terminologia musical catalana». Van exposar un estudi sobre els manlleus amb una primera part restringida al camp de les indicacions de partitura; en concret, les relatives a intensitat, a velocitat o tempo i a tècniques instrumentals. La presència de manlleus en aquestes indicacions, i el fet que s’adaptin o no, varia segons les llengües i segons el gènere (clàssica, rock o jazz, etc.); pel que fa a l’adaptació o a la traducció, sembla que també hi influeixen qüestions pragmàtiques o d’ús, com l’ús en contextos més o menys especialitzats. La segona part la van dedicar a la denominació dels estils musicals, amb què van arribar a la conclusió general que la tendència és a adaptar la forma del terme en les denominacions dels estils més antics, però també en les denominacions d’estils del segle XX si pertanyen a la música «culta», i, en canvi, a no adaptar les denominacions relatives a estils més recents i populars.
Elisenda Bernal, de la UPF, i Andreu Gallén, músic, van dedicar la seva comunicació a «La falta de referència lexicogràfica en la terminologia musical per al català». Es tracta d’un treball dedicat, primer, a analitzar la presència de termes de música —manlleus o no— en el diccionari normatiu i el tractament lexicogràfic que hi reben; i, després, a fer una anàlisi dels diversos diccionaris i vocabularis especialitzats de música publicats en català (n’havien estudiat la selecció de la nomenclatura, el tractament dels manlleus, la presentació de la informació gramatical, la redacció de les definicions si n’hi havia, etc.). El treball els ha fet concloure que fa falta un diccionari musical de referència per a la llengua catalana i que aquesta obra hauria de contenir, idealment, informació multilingüe. Aquesta mancança és urgent si es vol garantir que els musicòlegs, els músics, els traductors i els lingüistes que s’enfronten a textos d’aquesta especialitat en català puguin fer la seva feina d’una manera més segura i fiable.
Judit Freixa i Elisabet Llopart, de l’Observatori de Neologia (OBNEO) de la UPF, van presentar «La neologicitat en els manlleus: estudi de casos de l’àmbit de la música». A partir d’un corpus limitat de textos de premsa escrita buidats a l’OBNEO, van analitzar els manlleus de l’àmbit de la música que són neologismes, en el marc d’un estudi més ampli dedicat a la relació entre neologicitat i manlleus en general. L’estudi es concretava en l’anàlisi i tractament estadístic de les dades des de diversos punts de vista: la distribució dels manlleus neològics per llengües i la correlació amb els diversos estils musicals; la freqüència i el grau d’implantació; el grau d’adaptació; l’estabilització en la llengua d’arribada, i el grau de novetat en la llengua d’origen. Aquesta anàlisi els va permetre arribar a conclusions sobre l’estabilització de manlleus —l’estabilització en l’ús és més alta que la que trobem en la neologia d’altres àmbits— i sobre tendències en l’estudi de la neologicitat —s’estableixen relacions entre neologicitat, àmbit temàtic i llengua d’origen.
Abans de tenir el debat final de la Jornada i de llegir-ne les conclusions, Romà Escalas va fer un breu discurs de cloenda dedicat a alguns casos d’assimilació de denominacions amb un canvi posterior en el referent, fenomen que passa sovint amb els termes que són noms d’instruments.
Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació – Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya