De vegades, estem tan enlluernats pel que ens ve de l’altra banda de l’Atlàntic, que ens oblidem que la nostra llengua és tan rica i plena que no cal anar a buscar termes forans per a designar conceptes ben habituals. D’altra banda, el fet que una llengua manllevi un terme (i el concepte corresponent) d’un camp d’especialitat i l’aprofiti per a un altre no implica, forçosament, que, en les altres llengües, serveixi en tots els casos també el mateix terme.
Ara allà sembla que han descobert la sopa d’all de les relacions laborals dins les empreses: si el cap tracta bé els subordinats i aquests se senten motivats per l’empresa, treballen millor; si no, es desmotiven i se senten frustrats. El que dèiem: la sopa d’all.
Doncs bé, això d’ensenyar i acompanyar els estaments de l’empresa durant l’aprenentatge i l’aplicació dels mètodes per a aconseguir que els altres treballadors se sentin motivats s’anomena, en anglès, to coach, i els termes de la mateixa família que es fan servir juntament amb aquest són coach, coachee i coaching, que són mots que provenen de l’àmbit esportiu i que es tradueixen per entrenar, entrenador -a, entrenat -ada i entrenament, respectivament. Quan aquests termes s’han traslladat en anglès al món dels negocis i de l’empresa en general, en català s’han proposat, de la manera més servil, les mateixes equivalències que per a l’esport, malgrat que el concepte ja no és ben bé el mateix.
El verb anglès to coach, com a terme aplicat al món empresarial, equival a impartir un mètode de formació i desenvolupament professionals en què una persona experta i amb una preparació específica orienta i assessora un altre professional, generalment un alt càrrec, en la presa de decisions i en l’anàlisi dels resultats, i l’estimula a descobrir el potencial propi. Amb el procés que es desprèn d’aquest mètode, hom ajuda persones i equips a rendir al màxim de les seves possibilitats. És evident que aquesta aplicació s’allunya bastant del que tots entenem per entrenar, perquè hi falta sobretot l’aspecte de l’acompanyament.
En català tenim, des de fa molts anys —si més no, des de final del segle XVIII—, un terme que significa ‘tenir sol·lícitament cura (d’algú) fent tot allò que ell tot sol no podria o no sabria fer’ i que, per extensió, es podria aplicar amb més precisió a aquest concepte que no pas entrenar; es tracta del verb gomboldar, el qual té l’avantatge que, com to coach, té tota una família de termes al darrere, amb la qual cosa no cal que ens inventem cap derivat a l’hora d’adaptar aquests termes anglesos al català.
Així, l’especialista que prepara i acompanya aquestes persones en el dit procés és el gomboldador o gomboldadora (que, en anglès, es diu coach), la persona que rep aquesta preparació i acompanyament és el gomboldat o gomboldada (en anglès, coachee) i l’acció del verb s’anomena gomboldatge.
És clar que, qui té l’última paraula en la implantanció d’un terme són, en primer lloc, els especialistes que l’han d’emprar i els assessors i correctors lingüístics que han de vetllar perquè es faci servir. El temps ens ho dirà; però existir, existeix.
Josep M. Mestres