El 1899 la casa alemanya Bayer va patentar amb el nom Aspirina el procés d’obtenció de l’analgèsic obtingut pel químic Felix Hoffmann dos anys abans. El nom es va formar a partir de la forma prefixada a-, que indica el procés d’acetilació de l’àcid salicílic per convertir-se en àcid acetilsalicílic, el formant spir, del nom de la planta Spirea ulmaria (d’on s’obté el principi actiu), i el sufix –ina, terminació habitual de molts noms de medicaments. A partir d’aquell moment, l’empresa n’inicià la producció a escala industrial i per a tot el món.
Després de la Primera Guerra Mundial i en virtut del Tractat de Versalles de 1919, la Bayer va perdre la patent en els països que van guanyar la guerra. Així, la marca registrada Aspirina va a passar a ser un nom comú (aspirina) a França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units. En aquests països, l’aspirina o àcid acetilsalicílic (que van esdevenir sinònims) va ser comercialitzada per altres empreses.
Aquest no és el cas de l’Estat espanyol, que no va intervenir en la Primera Guerra Mundial i on, per tant, la Bayer no va deixar d’ostentar la patent per a l’ús comercial en exclusiva d’aquest nom. I així ha estat fins als nostres dies. Per això, no té el mateix valor legal parlar d’aspirina a Londres que a Barcelona. I cal preguntar-se fins a quin punt les definicions recollides al DIEC per a aspirina i per a àcid acetilsalicílic són les adequades al nostre context:
aspirina: Medicament compost d’àcid acetilsalicílic utilitzat per la seva acció analgèsica, antipirètica i antireumàtica.
àcid acetilsalicílic: Àcid de propietats analgèsiques, antipirètiques i antireumàtiques, conegut pel nom comercial aspirina.
Sens dubte, aquestes definicions són adequades a la realitat dels països beneficiats pel Tractat de Versalles de 1919, però no acaben de reflectir la realitat catalana.
Àngels Egea