Quipà és un terme de l’àmbit de la religió, que procedeix de l’hebreu (transcripció fonètica de כִּפָּה) i que designa el casquet que porten els homes jueus, i algunes dones jueves, durant els actes religiosos o durant tot el dia, depenent del ritus i del vincle de la persona amb la religió.
Com sabem, en català tenim dos mètodes principals d’incorporació de manlleus a la llengua: el primer, l’adopció de la forma original en la llengua d’arribada i, el segon, l’adaptació gràfica de la forma original al nou sistema lingüístic. S’ha de tenir en compte que, en alguns casos, aquest segon mètode és l’únic possible; es tracta d’un cas de transcripció fonètica quan la llengua de partida utilitza un alfabet diferent del de la llengua d’arribada. Tanmateix, a banda d’aquests dos mètodes, també existeix una tercera opció, la creació d’una forma alternativa al manlleu seguint els criteris de formació de paraules genuïnes de la llengua d’arribada.
En el cas de la quipà, si ens plantegem la creació d’una forma alternativa catalana, hi juga en contra el fet que, a banda de considerar quipà com un manlleu, també el podríem considerar un xenisme (recordem que, per regla general, no es creen formes alternatives per als xenismes). Així doncs –ens preguntem– és quipà un xenisme? Certament ja fa molts segles que els jueus van arribar a Catalunya, i amb ells, les quipàs. A més, l’ús de casquets en pràctiques religioses no es limita al judaisme. Per exemple, algunes autoritats eclesiàstiques catòliques utilitzen uns casquets de seda molt similars a la quipà denominats solideu. Tot i això, no podem negligir el fet que es tracta d’un manlleu procedent d’una llengua amb un altre alfabet, i inevitablement l’adaptació haurà de ser més notòria que en d’altres llengües. Aquest fet provoca, tal com a continuació s’exposa, una certa variació gràfica real entorn d’aquest terme i, per tant, pot conduir a vacil·lacions a l’hora d’utilitzar el terme adaptat. A més, també podríem tenir en compte l’opacitat que pot representar el mot quipà per als parlants catalans.
Abans que el mot quipà arribés als diccionaris de llengua catalana, l’Observatori de Neologia de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada va detectar el terme 13 vegades en la premsa escrita en català entre els anys 1991 i 2005. Durant els primers anys hi havia una prevalença de l’adaptació cap a kippa. Amb el pas dels anys també es va recollir esporàdicament kipah, tot i que va ser finalment la forma kippah la més freqüent en la premsa escrita entre els anys 2003 i 2005.
L’Institut d’Estudis Catalans considera que, en català, la transcripció fonètica correcta del terme és quipà, i així ho trobem documentat en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2), no pas en l’edició anterior del mateix diccionari, ni en els diccionaris publicats anteriorment al DIEC2 en altres editorials; també al Cercaterm del Termcat trobem que la forma correcta és quipà. En canvi, tant en la versió en línia de la Gran enciclopèdia catalana, com en la versió en paper del Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) es proposa kippah, tot i que en la versió consultable en línia del GDLC també trobem la forma quipà. Veiem, doncs, que les propostes més o menys espontànies detectades en la premsa escrita per l’Observatori de Neologia difereixen de les propostes de les institucions públiques i, tot i observar lleugeres diferències quant a l’adaptació i transcripció fonètica del terme, podem dir que les nostres institucions han decidit fer un pas valent cap a l’adaptació del terme a una grafia més catalana.
Hi hauria, doncs, elements a favor i en contra per a la creació d’un neologisme alternatiu per a designar la quipà, un sintagma breu i explicatiu com ara casquet jueu. Mentrestant, conscients que no podem inundar la nostra llengua de construccions carregoses, tenim la quipà sancionada per les nostres autoritats lingüístiques.
Alba Coll (Observatori de Neologia)