La taula rodona sobre el concepte de terme es va fer el 15 de març com a activitat posterior a l’Assemblea General ordinària del 2011. Una vintena de persones, principalment socis de la SCATERM, van assistir a l’acte.
Els convidats a parlar des de la mesa van ser Jaume Martí, professor de la UPF i president de la SCATERM, principal impulsor de l’acte; Jordi Bover, responsable de l’Àrea de Projectes Terminològics del TERMCAT; i M. Teresa Cabré i Castellví, catedràtica de la UPF, creadora i impulsora de l’anomenada teoria comunicativa de la terminologia i delegada de la Secció Filològica a la SCATERM.
Àngels Egea, vocal de la Junta de la SCATERM, va fer la presentació dels convidats i va actuar de moderadora de les intervencions posteriors. Per introduir l’acte va destacar que el tema que es debatia era important no solament des d’un punt de vista teòric i científic, sinó també des d’un punt de vista pràctic i estratègic, ja que el concepte determe que adopti la SCATERM pot ajudar a definir el seu paper en la Secció Filològica, de la qual depèn, i dins de l’Institut, pel que fa a les relacions amb les altres seccions i societats filials. En aquest sentit, per encetar el debat i ajudar a la discussió, va plantejar qüestions com ara si el diccionari normatiu ha d’incloure termes, com s’han de definir les entrades o les accepcions terminològiques en un diccionari de llengua general, si qualsevol unitat lèxica és susceptible de ser terme i si els neologismes que apareixen en els mitjans de comunicació per a designar realitats desconegudes són termes.
 |
Jaume Martí va situar el tema de discussió en el context de la SCATERM com a filial de l’Institut, amb la intenció que les reflexions de la sessió, i altres que es puguin anar fent, permetin definir la posició de la Societat. Primerament, i després d’aclarir que partia d’una concepció de terme «més aviat restrictiva», va presentar alguns problemes o inquietuds per induir al debat: l’ambigüitat i la imprecisió en l’ús de mot/terme; la frontera de la desterminologització, o banalització de la terminologia; la relació amb la neologia, i la frontera amb el lèxic comú. Aquestes consideracions van donar peu a fer-ne d’altres sobre els conceptes d’especialista, de coneixement especialitzat i de llenguatge d’especialitat, que configuren el marc en què és comunament acceptat que hi ha terminologia, entesa com el lèxic del discurs especialitzat. Per establir una possible solució, Jaume Martí va concloure que podem dir que hi ha coneixement especialitzat quan hi ha discurs (tesis, manuals universitaris, articles controlats, etc.) i un grup social que crea i protegeix aquest discurs.
Jordi Bover va parlar des del punt de vista de qui treballa amb terminologia aplicada, tant en tasques de normalització terminològica com de confecció de diccionaris i vocabularis terminològics, de manera que, per contrast, va presentar un concepte de terme molt més ampli. Va partir de la caracterització entre objecte, concepte i denominació —característiques, de fet, del signe lingüístic—, i hi va afegir el paràmetre d’«usat en una activitat restringida»; amb això es configura un marc més o menys teòric en què podem distingir un terme d’una «unitat lèxica no especialitzada». Així, i per dir-ho curt, considera que tot el que associem a un camp temàtic concret és un terme. Va fer també alguna consideració sobre les concepcions més tradicionals de la terminologia i la visió més actual, i sobre el fet que si ens situem en una concepció molt àmplia de la terminologia podem dir que el llenguatge comú, l’habitual, és ple de termes, i que hi ha un contínuum entre llenguatge d’especialitat i llenguatge comú. Reprenent la distinció feta al principi de la seva exposició, va concloure que en terminologia el concepte passa per davant de la denominació.
M. Teresa Cabré va mostrar una visió diferent de les que van manifestar els oradors que la van precedir, no per rebatre-les, sinó més aviat perquè partia d’una posició diferent. Segons Cabré, ens encallarem si basem la qüestió en un problema ontològic del tipus què és i què no és terme. Ella prefereix moure’s en un marc teòric ampli i flexible en què tot són unitats lèxiques de capacitat referencial, i en què el terme no és res més que una categoria. Així mateix, pensa que no ens podem basar en l’ús especialitzat per dir que una unitat és un terme, i que hi ha d’haver alguna cosa més. La categoria terme hauria de complir uns requisits en tres plans diferents: en el pla formal o cognitiu, en el pla lingüístic (propietats lingüístiques) i en el pla comunicatiu o discursiu (significat precís); i, a més a més, que «s’utilitzi en escenaris determinats». Des d’aquesta posició, no ens cal haver de distingir necessàriament i a priori entre terme i unitat lèxica no especialitzada, sinó que les unitats lèxiques poden focalitzar-se com a una cosa o com a una altra. Així, els termes no són unitats separades, sinó unitats que adquireixen un significat precís —s’activa el caràcter de terme— en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades.
A continuació es va obrir el torn de debat i col·loqui. Algunes de les aportacions fetes pels assistents i pels especialistes de la taula van ser aquestes:
Judit Freixa (IULA-UPF) troba útil partir de la definició de terme que fa servir el TERMCAT (‘unitat lèxica que designa una noció en un àmbit d’especialitat determinat’), amb el benentès que un terme no «és» d’un camp determinat, sinó que s’hi usa. D’altra banda, se sorprèn de l’exemple adduït per Jordi Bover segons el qual casos del tipus ratpenat i ratapinyada constitueixen un sol terme, ja que això fins i tot s’allunya de la visió tradicional, en què terme i designació són indestriables. Jordi Bover aclareix que ells es basen en el concepte perquè, per la feina aplicada que fan, és el més pràctic, i que, de fet, el terme és l’article terminològic (que és la representació aplicada del concepte). M. Teresa Cabré adverteix que basar-se només en el concepte implica admetre una visió única del món, i que, de fet, és vàlida en contextos científics o molt tècnics, però no ens serveix sempre.
Mercè Lorente (IULA-UPF) planteja el dubte de la importància del discurs, en el sentit que potser és lògic pensar que si hi ha més discurs hi ha més termes, més «terminologia», però no veu clar fins a quin punt aquest fet pot marcar tant la diferència, com diu Jaume Martí. Jaume Martí remarca que ell també té aquests dubtes, però, des del seu punt de vista, és diferent, per exemple, el «discurs» d’un ferreter sobre els productes que ven que el discurs produït per un enginyer quan fa recerca sobre aquests mateixos productes, i creu que això s’ha de tenir en compte; l’escenari és diferent i hi han de tenir alguna cosa a veure el context de recerca, el reconeixement social, etc. Carme Bach (IULA-UPF) apunta que potser s’ha de considerar l’element «precisió», de manera que precisió i especialització serien proporcionals.
Jaume Martí pensa que intentar establir una frontera (uns límits, una distinció) pot ser útil i aclaridor. En aquest sentit, Judit Freixa recorda que el dibuix clàssic de Rondeau ja estableix aquests camps delimitats. M. Teresa Cabré puntualitza, en la línia del que ja ha exposat en la seva intervenció, que es troba lluny de la necessitat d’haver de buscar una frontera clara entre especialitat i no-especialitat. Insisteix que aquesta visió és condicionada pel discurs científic clàssic, perquè és el model prototípic de discurs especialitzat; i que el discurs especialitzat en àmbits menys científics o menys tècnics (ciències humanes, socials, etc.) costa més de veure. Joan M. Romaní (SCATERM) diu que entén els dos posicionaments, i troba lògic que qualsevol disciplina es demani en què consisteix el seu objecte d’estudi; i amb relació als processos de desterminologització (un terme deixa de ser-ho) es demana què hi ha del procés contrari, segons el qual una unitat del lèxic comú assoleix la categoria de terme.
Per acabar, M. Teresa Cabré conclou que una cosa és l’especulació teòrica, és a dir, pensar per a la teoria, i l’altra pensar per a l’aplicació o la pràctica. Al capdavall, es tracta d’un joc intel·lectual pel qual pensem i resolem les coses per a una funció concreta, i que tot és lícit si ens funciona; i remarca, encara, que el punt de vista també és diferent segons que si som locutors o receptors.
Agustí Espallargas (Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya)