En un món cada vegada més globalitzat i on cada cop és més senzill i habitual agafar un avió per desplaçar-se d’un lloc a un altre, és normal que, en termes d’economia, es parli de línies aèries que s’uneixen, que se separen, que són privatitzades o que són multades. Tot i això, últimament el més comú és sentir un altre terme per a fer referència a aquestes companyies: aerolínia. Així ho demostren les dades aplegades al banc de dades de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra, on s’han recollit més de 250 ocurrències d’aquesta paraula. Si bé els primers testimonis d’ús d’aquest neologisme en la premsa són de l’any 1994, la freqüència d’aparició s’ha incrementat en els darrers deu anys. Són usos com els següents: «La companyia suïssa realitzarà una desinversió controlada en les aerolínies franceses dins del seu nou pla de reestructuració» (El Periódico, 27 abril 2001); «El govern podria aprovar demà una aportació de 40 milions de l’ICF per a l’ampliació de capital de l’aerolínia» (Avui, 25 febrer 2010).
Aerolínia és un calc de l’anglès airline (mot documentat per primera vegada el 1901, segons el Merriam-Webster Online Dictionary), que en castellà (aerolínea) trobem al Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española definit com a «Organización o compañía de transporte aéreo» , mentre que en català no està consignat en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) ni en el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC). De fet, això no és estrany, perquè línia aèria és la denominació pròpia que s’ha utilitzat en la nostra llengua i que té una entrada dins de línia (v. les accepcions 4.2 del DIEC2 i 8.3 del GDLC).
Ara bé, aquest neologisme també es pot considerar una paraula formada dins del català per mitjà d’altres mecanismes. El DIEC2 té dues entrades per a aero-. En la primera, aero– [o aeri-, o aer-] és una «forma prefixada del mot gr. aér , ‘aire’» que s’usa en la formació de noms científics que es refereixen a l’aire, o a les propietats físiques o efectes de l’aire (o d’altres gasos); en la segona, es defineix aero- com a «prefixoide del mot aeronau», el qual s’empraria en la creació de compostos a partir de l’accepció metonímica en què l’aire és un mitjà per desplaçar-se (ex.: aeroclub, aeromodelisme, aerotaxi). D’una manera paral·lela, el GDLC també recull les dues possibilitats per a aero– i, de fet, totes dues són possibles per a interpretar la formació de aerolínia.
Podem, doncs, explicar de dues maneres el terme català aerolínia, segons que l’entenguem com una paraula formada dins de la llengua o que, atenent a la realitat sociolingüística, el context de globalització i la pressió d’altres llengües sobre el català, l’entenguem com una unitat que el català ha manllevat d’una altra llengua amb un calc. En qualsevol cas, l’increment en la freqüència d’ús de aerolínia en detriment de línia aèria es podria explicar per analogia amb la designació que té en altres llengües i per la semblança amb altres paraules formades a partir del mateix mecanisme (aerobiosi, aerèmia, aerodinàmica, etc.). Potser l’explicació més plausible és que els parlants (sobretot en la publicitat d’aquestes companyies i com a conseqüència de la difusió que n’han fet els mitjans de comunicació) han cedit davant de la pressió de l’anglès airline?, i, fins i tot, del castellà o a través del castellà aerolínea?, i el resultat ha estat una unitat ben formada que té almenys dos avantatges respecte de línia aèria: economia lingüística i paral·lelisme internacional. Per aquests motius, i si, a més, hi sumem la posició que ocupa en l’ús social i en el tipus de comunicacions on apareix, no ens haurà de fer estrany si trobem aerolínia en el proper DIEC, encara que sigui amb remissió a línia aèria.
Jana Foraster Fernández-Escalante (Observatori de Neologia. UPF)