L’acció d’intervenir entre dues parts o més per posar-les d’acord s’anomena mediació. Es tracta d’un terme pres directament del llatí (mediatio), com també mediador (mediator), que remeten al capdavall a l’adjectiu medius, perquè implica actuar al mig de dues bandes. I, creats en català a partir de l’adjectiu mig mitja, també disposem de mots patrimonials amb significat i composició similars: mitjancer, mitjançar o mitjanceria.
El resultat és que per la via culta del recurs al llatí s’han incorporat al vocabulari habitual quasi totes les categories de paraules de la sèrie lèxica: un substantiu com mediació, un adjectiu com mediador -a, un participi com mediat i un adverbi com mediatament (o amb més freqüència, el seu contrari: immediatament). Ara bé, la normativa no admet un previsible verb mediar que completaria la sèrie. Mediar no apareix en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni en la major part de les fonts de referència, començant per l’exhaustiu Gran diccionari d’Enciclopèdia Catalana. L’única obra que dóna acollida al verb mediar és el Diccionari català-valencià-balear. Però és ben sabut que l’Alcover-Moll té una intenció fonamentalment descriptiva i que recull totes les paraules documentades, fins i tot variants formals o formes interferides.
Es podria pensar que l’absència de mediar, malgrat la vigència de tota la família lèxica, s’explica perquè el català ja disposa de mitjançar. Però aquesta hipòtesi no se sosté. També existeixen els substantius mediació i mediador, a pesar que el català ja tenia els patrimonials mitjanceria i mitjancer. Més encara: segons el diccionari de l’IEC, no sols mitjanceria i mitjancer no impedeixen que hi haja uns correlats cultes mediació i mediador, sinó que precisament aquests darrers nouvinguts són considerats les formes preferents en detriment de mitjanceria i mitjancer.
Aquesta manca de reconeixement normatiu i lexicogràfic de mediar no impedeix que tinga un ampli ús real, cosa que comprovem no sols en Internet, sinó també en obres de rigor i amb un bon control lingüístic, com la Gran enciclopèdia catalana. Ací trobem mediar com a ‘mitjançar’, amb una àmplia gamma de règims verbals. Per exemple, que l’actual dalai-lama «intentà mediar un acord [amb el Govern xinès]» (mediar transitiu amb complement directe; s.v. Tenzin Gyatso); que «les Nacions Unides intentaren mediar entre […] bàndols» a Tailàndia el 2010 (mediar entre parts; s.v. Tailàndia) o que a Iugoslàvia, «a partir del 1999 es començaren a succeir els intents de la comunitat internacional per mediar en el conflicte» (mediar en una qüestió; s.v. Iugoslàvia).
I, a banda de mediar en el sentit d’ ‘intervenir per aconseguir un acord’, hi ha un altre ús de mediar de gran freqüència, sobretot en bioquímica i biomedicina: la intervenció d’un element (una molècula, per exemple) que, en un procés bioquímic (transmissió de senyals, reacció química, etc.), connecta dues parts i així desencadena o vehicula el procés. En aquest sentit, el vocabulari de Citologia i histologia de la col·lecció «Terminologies Universitàries» de la Universitat de les Illes Balears recull endocitosi mediada per receptor, un terme que també recull el Cercaterm del Termcat. I, de l’amplitud d’aquest ús, n’és testimoni, així mateix, la Gran enciclopèdia catalana. En la veu al·lèrgia alimentària se’ns diu que «pot estar mediada per la immunoglobulina E (IgE)» i que «les proves cutànies es basen en la demostració o no de sensibilització mediada per IgE». Sota ARNsi llegim que «es produeix com a conseqüència de la degradació específica de l’ARNds en fragments de 21-22 nucleòtids, mediada per l’enzim Dicer».
Finalment, una cerca per Internet ens deixa una constància de la intensitat de l’ús de mediar. Si cerquem la seqüència «mediada per» (que, amb la inclusió de la preposició per fa que només puga ser classificada com a forma catalana, i no castellana ni portuguesa), trobarem que ens n’apareixen més d’11.500 resultats. Els deu primers ja n’indiquen l’ús més sovintejat: «vectors de transferència gènica mediada per receptor», «resposta a la radioteràpia mediada per Cetuximab adjuvant en la línia tumoral A431», «La resposta humoral està mediada per anticossos», etcètera.
En castellà, italià i portuguès, llengües que han reconegut el verb mediar (mediare en italià), s’hi constata un ús similar. Però també fins i tot en francès, llengua que, igual que el català, no disposa normativament del verb médier, malgrat que médiation i médiateur són perfectament admesos. Doncs bé, médier és ben habitual en l’accepció bioquímica que comentem. Tant és així que la potent base de dades terminològica del Govern del Canadà Termium recull, respecte a médier, aquesta observació de la Direcció de Normalització Terminològica: «neologisme molt estès en diversos documents científics de llengua francesa que provenen de fonts fiables».
Vist tot això, podem concloure que l’ús de mediar és difícilment objectable, fins i tot des del punt de vista lingüístic: primer, perquè tenim totes les categories lèxiques (mediació, mediador, mediat i mediatament) amb un altíssim ús i amb ple reconeixement normatiu i només falta el verb per a completar la sèrie. Segon, perquè no hi ha una alternativa clara per a aquesta casella buida: mitjançar o fer (una) mediació no poden cobrir com a verbs sinó esporàdicament allò que mediació i mediador expressen com a noms. I tercer, perquè els usos generalitzats en bioquímica i biomedicina reclamen una solució viable: mediar, emprat al més sovint en la forma de participi mediat -ada (per + l’agent), té una amplitud inqüestionable i el trobem utilitzat arreu i en obres de rigor científic i lingüístic.
Potser ha arribat l’hora de mediar en aquest conflicte de normes i proposar un acord d’admissió, amb reconeixement de ple dret i d’una manera immediata.
Francesc Esteve
Servei de Política Lingüística
Universitat de València