Els passats 7 i 8 de novembre va tenir lloc la desena jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, titulada “Paisatges de la llengua a la universitat catalana: canvis, reptes i oportunitats”. La jornada es va centrar en la metàfora del paisatge com a mètode de reflexió sobre l’estat de la llengua catalana en l’àmbit universitari.
El paisatgisme lingüístic, tanmateix, no és tan sols una metàfora, sinó que representa una realitat. Com bé va assenyalar Teresa Cabré en la seva introducció a la jornada: “Les llengües són presents en tot el que és humà, les llengües formen part de qualsevol paisatge animat”. Les persones som part dels paisatges que ens envolten i, per tant, les llengües també. En aquest sentit, l’analogia continua: els paisatges són diversos i s’han de conservar per mantenir un equilibri estable; de manera que hem de tractar la pluralitat de les llengües i els seus perills ecològics amb la mateixa magnitud. Així com no podem considerar els paisatges com un concepte purament visual o estètic, també són miralls dels valors socials, el mateix succeeix amb les llengües, no serveixen simplement com a eina funcional per entendre’ns en les comunitats lingüístiques: tenen valors i identitat. Per això, les persones que habitem el paisatge universitari hem d’assumir la responsabilitat de preservar la llengua catalana davant dels depredadors lingüístics que venen amb el món globalitzat en què vivim.
La situació actual del català a la universitat no és ideal. Segons va dir Eva Pujades Capdevila, un 60 % d’assignatures es realitzen en català, però en alguns àmbits aquest nombre disminueix fins al 20 o 30 %. Tot i això, no calen dades exactes per percebre la pèrdua progressiva del català a les aules. Com a estudiant universitària, cada cop que recorro els passadissos d’aquest paisatge em trobo amb la presència cada vegada més habitual d’altres llengües, sobretot el castellà i l’anglès. No és cap sorpresa, atès l’increment d’estudiants d’Erasmus, o d’altres regions no catalanoparlants. Tanmateix, sempre tendim a l’eina més fàcil, canviar de llengua.
La qüestió persisteix: com podem gestionar aquestes situacions? Com podem mantenir la llengua pròpia a la universitat si n’hi ha d’altres que són més “útils”? Gran part de la resposta recau en les institucions amb autoritat; un estudiant, per si sol, no podrà decidir la llengua vehicular i d’aprenentatge de la universitat. Com va explicar Pere Sala sobre el paisatgisme, els paisatges són política, així doncs, les llengües són política lingüística. D’acord amb aquesta perspectiva, Joan Santanach va destacar el treball de la Conselleria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya per garantir el català com a llengua completa en tots els àmbits.
Ara bé, perquè les decisions de política lingüística siguin realment efectives, cal que siguem nosaltres, els parlants, qui les posem en pràctica. En aquest sentit, els estudiants també hem de fer un esforç actiu per evitar que el català esdevingui una espècie amenaçada dins d’aquest paisatge lingüístic. Per això, els universitaris catalanoparlants hem de prendre consciència de les nostres decisions lingüístiques i actuar en conseqüència; no hem de tenir por de parlar el català, si algú no ens entén, trobarà la manera de comunicar-nos-ho. D’altra banda, els estudiants de grau hem de pensar en el nostre futur: l’oferta de màsters i doctorats en català també disminueix. Això sí, moltes d’aquestes decisions estan condicionades pels beneficis econòmics que poden aportar. Per tant, hem de reivindicar el català de manera decidida i visible, i lluitar per un paisatge inclusiu, divers i en català.
Mireia Almena Rodríguez, estudiant de Llengües Aplicades a la UPF