D’un quant temps ençà, la globalització ha passat a ocupar una part força important de les nostres vides, i això també ha repercutit en el món universitari, que es va internacionalitzant cada cop més.
Sempre que hi ha avenços en qualsevol àmbit, la llengua —en aquest cas, la terminologia— s’enriqueix amb la incorporació de noves formes, moltes vegades procedents de l’anglès, que s’ha convertit en lingua franca de la ciència i la recerca.
Així, doncs, en aquest context hi ha estudiants universitaris que marxen a fer una estada en una universitat estrangera i n’hi ha molts altres que vénen a fer una estada en universitats de la Xarxa Vives.
En aquest àmbit, les administracions universitàries catalanes han recorregut a les expressions in i out per designar els fluxos d’estudiants que fan una estada acadèmica temporal en una altra universitat, institució o empresa (en el marc d’un programa o conveni de mobilitat internacional o després de presentar una sol·licitud individual): in quan els fluxos són d’entrada i out quan són de sortida.
D’aquesta manera, és usual de veure utilitzades expressions com estudiants in i estudiants out. Des d’un punt de vista formal, és una creació híbrida: amb un mot català que fa de nucli, estudiant, i un ordre sintàctic català, i unes preposicions angleses, in i out, que fan de modificadors. No es tracta ben bé d’un manlleu, ja que els equivalents anglesos són incoming students o inbound students i outgoing students o outbound students.
De quina manera ho hauríem de dir en català? És que la llengua no disposa de recursos propis per dir-ho sense haver de recórrer als mots anglesos in i out? Nosaltres pensem que sí. I a la xarxa es troben les diverses solucions a què recorren algunes universitats per designar aquest fenomen, com estudiants d’entrada, estudiants de sortida, estudiants que arriben, estudiants que vénen, estudiants que se’n van, estudiants que marxen, estudiants entrants i estudiants sortints.
Tenint en compte que partim d’un terme anglès molt curt i concís, es tracta de buscar una solució que mantingui aquest esperit, sobretot quan s’ha d’utilitzar en textos sinòptics, com ara taules. En aquest sentit, els termes estudiant entrant i estudiant sortint, formats per un nom acompanyat d’un adjectiu procedent d’un participi present llatí, recullen perfectament aquests requisits. De fet, són les formes que es proposen al Higher education lexicon, (https://www.upc.edu/slt/helexicon/), del Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya.
A favor d’aquesta proposta, doncs, hi ha la simplicitat (és una fórmula breu), la transparència (s’entén perfectament), l’ús (hi ha força universitats que l’usen) i l’adequació a un registre formal.
Arantxa Tévar
Servei Lingüístic
Universitat Rovira i Virgili