Les noves tecnologies envaeixen el nostre espai i, en conseqüència, el nostre llenguatge, fins al punt que la creixent quantitat i diversitat de productes tecnològics posa a prova la capacitat generativa de la nostra llengua en aquest àmbit. La producció de nous productes i de noves marques és constant i sembla que de vegades ens falta temps per a formar noves paraules per a aquestes noves realitats. Ipots, iphones i blakberrys ens envolten, s’uneixen al nostre repertori lingüístic i observem, en aquest àmbit, una certa tendència a adoptar el nom de la marca dels productes per a anomenar-los.
Aquesta tendència pot portar a l’extensió d’un recurs ben conegut en la formació de mots: la transformació de noms propis o de marques registrades en noms comuns. Per exemple, la utilització del mot blackberry per a referir-nos a qualsevol tipus de mòbil d’última generació, i el de playstation per a anomenar qualsevol tipus de consola de videojocs, o de la paraula facebook per a designar qualsevol interfície virtual, com el MySpace o el Flickr. Aquest procés, ja l’hem viscut anteriorment amb mots com vamba, cel·lo, kleenex (alguns inclosos fins i tot en els nostres diccionaris), però cal tenir present que hi ha impediments legals per a adoptar un nom comercial com a genèric, com passa precisament amb els termes kleenex i típex, designacions que només es poden usar en l’àmbit col·loquial i no normatiu a causa del copyright. Ens trobem, doncs, en un camp en què la llengua es veu limitada per la llei i els parlants del català en som conscients des que el mot xampany, tan arrelat en la nostra llengua, ha estat vetat per qüestions legals i comercials.
Tornant als iphones i ipots, quina marca s’imposarà com a genèric? S’estendrà en l’àmbit lingüístic la marca que domini des d’un punt de vista comercial? O potser l’èxit comercial dependrà de l’èxit lingüístic? Més aviat han de confluir les dues circumstàncies. D’una banda, la generalització de l’ús d’un determinat producte, com en el cas dels kleenex, fa que els parlants n’adoptin el nom en el seu ús quotidià; d’altra banda, el nom ha de presentar algun avantatge respecte a una altra possible denominació, per exemple, que substitueixi una expressió sintagmàtica, com és el cas del típex (que substitueix corrector líquid) o la xibeca (que substitueix ampolla de cervesa d’un litre). Però sobretot és determinant que hi hagi un buit terminològic, és a dir, que no hi hagi cap altre terme que expressi totes les característiques d’aquella realitat; veiem per exemple, la bona acceptació que han tingut els termes xiruca o rímel (tots dos són al DIEC) o neologismes àmpliament documentats per bé que no estiguin normativament acceptats, com post-it o típex.
En el cas de les noves tecnologies ens adonem que existeix, a més a més, un problema de confusió respecte a tots aquests noms. Per exemple, sabem quina diferència hi ha entre un iphone i una blackberry? O què fa que un facebook sigui diferent d’un myspace? Primer de tot, hauríem de procurar estructurar aquest conjunt de conceptes classificant aquests productes, establint definicions i proposant termes per a designar-los. Encara és molt d’hora per a preveure el futur d’aquests nous mots perquè l’àmbit dels telèfons «intel·ligents», les xarxes socials virtuals i els ordinadors en miniatura es troba en moviment constant.
Magalí Sirera (Observatori de Neologia)