El 26 de novembre de 2012 M. Teresa Cabré i Castellví va donar una conferència a la seu de la Fundació Torrens-Ibern, al Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, amb motiu d’una nova sessió dels seus «Diàlegs».
Amb la introducció i la presentació prèvies de Jaume Martí, en la seva condició de membre del Patronat de la Fundació Torrens-Ibern, la doctora Cabré va començar la conferència amb els agraïments de rigor, tot recordant que feia trenta anys que havia participat en una taula rodona sobre terminologia catalana en aquesta mateixa institució. Entrant en matèria, i anticipant-ne el contingut, va dir que constaria de dues parts (terminologia i terminologia catalana, respectivament), que tractaria de fer breus per a deixar temps per al col·loqui.
I. TERMINOLOGIA
Va centrar el seu breu repàs en tres moments històrics diferenciats i tres maneres diferents de veure la terminologia: 1) els inicis, ’entorn de la figura d’Eugen Wüster (anys trenta del segle passat); 2) L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa (anys seixanta) , i 3) les darreres tendències aparegudes els anys noranta.
1) L’enginyer elèctric austríac Eugen Wüster és considerat el pare de la terminologia, que es pot dir que va néixer de la seva mà en haver-la de menester per a les relacions comercials internacionals derivades de l’exportació de les serres mecàniques fabricades a les instal·lacions que eren propietat de l’empresa familiar. És famós el seu treball de compilació del diccionari esperanto-alemany, que forma el gruix de la seva tesi, considerada l’obra seminal de la ciència terminològica. Entre d’altres, la seva recerca sobre comunicació tècnica internacional va permetre la creació el 1936 del Comitè Tècnic de Normalització de la Terminologia, els principis de la qual contribuí a forjar.
2) L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa és una institució del Govern del Quebec creada el 1961, que té per missió de contribuir a l’objectiu polític de la difusió del francès: en concret, definir i conduir la política del Quebec en matèria d’oficialització terminològica així com de francesització de l’Administració i de les empreses. Hi neix la noció de terminologia, i fruit del seu treball és Le grand dictionnaire terminologique i la Banque de dépannage linguistique, tots dos accessibles en línia en la seva seu d’Internet.
3) Als anys noranta del segle xx apareixen les tecnologies de la informació i la comunicació i a continuació se’n generalitza l’ús. Apareix, com a conseqüència, la lingüística computacional i amb ella les màquines, que han creat noves maneres de veure la terminologia, tant en la pràctica com en la teoria. En concret, i de la mà de la teoria comunicativa desenvolupada a la UPF, sorgeix una nova definició de terme com a «unitat lèxica que activa un sentit precís en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades».
En aquest període, caldria destacar també l’aparició d’altres propostes terminològiques rellevants, com ara la socioterminologia, la sociolingüística cognitiva, la lingüística de corpus, la terminologia descriptiva (enfront de l’anterior terminologia prescriptiva), l’enfocament comunicatiu de la terminologia.
II. TERMINOLOGIA CATALANA
En referir-se, d’una manera introductòria, a la Llei de normalització lingüística i a la creació del Termcat (i als paral·lelismes que, salvant les distàncies, es poden establir amb L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa, va començar fent dues constatacions a tall de resum del panorama actual:
1) D ’una banda, és molta l’activitat terminològica que s’està duent a terme actualmentt, no solament per part del Termcat sinó també d’altres grups diversos. I, no obstant això, a l’exterior no es coneix l’envergadura d’aquesta activitat global, sinó que només es coneixen les tasques dutes a terme pel Termcat i pel grup de l’IULA de la UPF. Sembla, doncs, que l’activitat pròpiament dita de terminologia en català es redueixi a la producció del Termcat.
2) De l’altra, malgrat que les possibilitats de treball en terminologia hagin evolucionat, i que passats gairebé trenta anys des de la creació del Termcat ja es pugui fer balanç de l’adequació del model que es va establir, es pot dir que no s’hi han fet pràcticament canvis.
I, una vegada formulades les premisses anteriors, va concloure explicitant quins són els punts que al seu parer no estan prou ben resolts i va presentar aquests suggeriments alternatius:
1) Caldria recuperar el protagonisme dels especialistes catalans en l’elaboració de la terminologia, perquè potser d’alguna manera es va copiar massa literalment el model del Quebec.
2) Fóra desitjable arribar a una distribució de funcions entre institucions i grups de treball, sense competència entre ells. De tal manera que el Termcat assumís el paper exclusiu de coordinació, normalització i difusió, i confiés a d’altres organismes i grups de treball la producció de terminologia.
3) Semblaria més adequat que el Consell Supervisor, encarregat de la normalització dels termes, depengués directament de l’Institut d’Estudis Catalans.
4) Caldria potenciar més una cooperació lleial i adequada entre els diversos actors (amb distribució de tasques i reconeixement de la feina dels altres).
5) Finalment, es podria crear una xarxa de grups de treball en terminologia (a l’estil de la xarxa CRUSCAT per als grups de sociolingüística), que donés més unitat i visibilitat al treball terminològic en català.
III. COL·LOQUI
La recepció dels manlleus científics i tècnics va donar lloc a un debat molt animat i a un viu intercanvi de punts de vista sobre criteris que condicionen l’ús, no únicament terminològics, sinó també lexicogràfics i d’altre tipus.
Miquel-Àngel Sànchez i Fèrriz
Vocal de Publicacions de la SCATERM