Ressons de la XII Jornada

02 jul. 2015

Recull dels articles o apunts relacionats amb la XII Jornada de la SCATERM o amb el tema tractat:

«Fer o no fer recerca» [Butlletí de l’Institut d’Estudis Catalans, 197]

«La llengua de la recerca» [El Punt Avui, 17/04/2015]

«Què és recerca en català» [blog d’Enric I. Canela]

«La llengua de la docència universitària» [blog d’Enric I. Canela]

L’IEC ha atorgat el premi a la millor tesi doctoral de química en català a Màrius Tarrés Schüller: «Si no podem fer ciència en la nostra llengua ja podem plegar» (entrevista publicada al Diari de Sabadell el 4/6/15).

Ja podeu veure al canal de YouTube de l’IEC l’enregistrament de la XII Jornada de la SCATERM: https://www.youtube.com/playlist?list=PLJPVNzVlFt_CTzL9Wdp7z8zMzthzb-Z8J

Taula rodona: «La terminologia instrumentalitzada. Quan els termes no són neutres ni innocents»

15 juny 2014

La finalitat de la taula rodona que vam organitzar el passat 8 de maig era parlar de les modificacions dels termes en els diccionaris de llengua general, fetes sovint amb intencions polítiques, o d’algun altre tipus, i de les implicacions que això pot tenir.

Així, es partia d’una qüestió lexicogràfica i terminològica que es volia analitzar des d’una perspectiva més aviat ideològica o social —la influència i la pressió exercides per certs grups sobre les denominacions dels termes o sobre els conceptes mateixos—, amb la intenció, d’una banda, de poder donar compte de les implicacions associades a aquestes pressions o manipulacions, que poden ser de caire jurídic, i, de l’altra, de veure de quina manera els termes serveixen no solament per a descriure una realitat, sinó també per a modificar-la.

Amb aquests plantejaments de sortida vam convidar a participar a la taula rodona Margarida Sanjaume, Silvia Senz, Ferran Domínguez i Carolina Santamaria. La taula rodona i el debat posterior van ser moderats per Miquel Strubell, director de la Càtedra de Multilingüisme de la UOC.

Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya, va aportar informació de primera mà sobre la influència que grups polítics o de pressió exerceixen perquè es facin servir certes denominacions terminològiques en els textos legals que regulen determinats àmbits. Casos tan diversos com violència a la llar, violència de gènere o violència masclista; persones amb discapacitat i persones amb diversitat funcional; homofòbia i lesbofòbia; família homoparental, monoparental i monomarental; eufemismes com flexibilització del mercat laboral o pla de viabilitat, etc.; alguns com a termes ben formats i altres com a invencions lingüísticament desafortunades, tenen darrere seu moviments de pressió o d’intent d’influència perquè es facin servir en els textos legals amb una denominació i no amb una altra, o perquè hi apareguin definits d’una manera i no d’una altra, amb l’objectiu de fer visibles alguns col·lectius, però també d’amagar certes realitats, com en el cas dels termes eufemístics. Aquesta pressió a vegades prové directament de grups de ciutadans, i a vegades arriba mediatitzada pels polítics que participen en la redacció del text, abans o després que entri al Parlament i es converteixi en llei. Margarida Sanjaume va concloure que, en aquest context, els assessors lingüístics garanteixen que la terminologia dels textos aprovats sigui coherent i unívoca, i que el text sigui precís i funcional, de manera que s’asseguri el compliment del principi de seguretat jurídica, però també és evident que la tria dels termes vehicula ideologies i punts de vista, la qual cosa posa en dubte el teòric principi de neutralitat dels textos legislatius, en concret, i probablement de tots els textos d’especialitat en general.

Silvia Senz, editora, hispanista i especialista en planificació lingüística i normativitat, és autora d’estudis sobre les definicions del diccionari de la Real Academia Española (RAE) modificades amb intencionalitat política. Va presentar a la taula rodona alguns aspectes de la feina que porta a terme d’estudi, seguiment i crítica de l’acció política i ideològica de la RAE, exercida per aquesta institució especialment mitjançant la producció lexicogràfica i normativa. Silvia Senz no dubta a qualificar la ideologia de la RAE de «classista, sexista, homòfoba, racista, conservadora, xovinista i nacional-catòlica» i observa que el model de normativització lingüística que propugna aquesta institució és genealogista, unitarista, monocèntric, metropolità i jeràrquic. En la seva intervenció va explicar que el conjunt de modificacions, addicions i supressions d’entrades que la RAE ha anat introduint en el seu diccionari en les diverses edicions no és gens innocent, i amb l’estudi d’entrades com ideologia, referèndum,consulta, ciudadano, soberanía, estado o democracia, entre altres, es pot arribar a la conclusió que molts articles del diccionari vehiculen una ideologia que reflecteix la de la institució que les aprova, que, en aquest cas, té les característiques apuntades més amunt, i que això és especialment evident en termes que tenen a veure amb el procés català, segons els exemples aportats. A més, això pot tenir unes implicacions jurídiques evidents, si pensem que els òrgans jurídics i polítics de l’Estat atorguen un paper consultiu oficial a aquesta institució i les seves obres.

Ferran Domínguez, lletrat dels Serveis Jurídics del Parlament de Catalunya i professor associat de dret constitucional a la UAB, va aportar al debat la seva visió com a jurista. Va partir de la importància que té la paraula per als juristes i del fet, sabut i estudiat, que el llenguatge jurídic «canvia i fa mutar el significat de les paraules emprades en el dret». En aquest sentit, va parlar del fet d’atorgar-se la propietat de les paraules, amb una referència a Humpy Dumpy quan li diu a Alícia que ell dóna a les paraules el significat que li convé, segons el cas, perquè el que importa de veritat és «qui és l’amo de les paraules». A partir d’aquí, va parlar de termes comdrets, nació (i nacionalitat ) i regió, que, respectivament, li van servir per il·lustrar situacions freqüents en el dret —que són, de fet, situacions pròpies de la terminologia— com l’ampliació o desplaçament del sentit d’un terme cap a significats impropis o dubtosos, els problemes en la fixació conceptual d’alguns termes i la utilització de certes denominacions connotades negativament en alguns ordenaments jurídics.

Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, va parlar de les peticions que el diccionari normatiu rep de diferents grups o persones perquè s’hi facin modificacions, i a les quals han de donar resposta, en nom de la Comissió de Lexicografia i com a autoritat normativa. Es va centrar en les que afecten termes d’especialitat o entrades de paraules que estan a mig camí entre l’especialitat i el lèxic comú. Aquestes sol·licituds poden tenir raons de tipus comercial (cava i xampany); poden provenir d’alguna institució (com les definicions dels articles asturià o aragonès), o de grups empresarials, de col·lectius o d’associacions (agent d’assegurances,autisme, etc.); o poden respondre a motivacions ideològiques (moro, entrada en què es demanava que s’introduís una accepció nova que donés compte d’un sentit —o més aviat un ús— pejoratiu, de manera que aquest ús pogués tenir conseqüències penals per a qui el fes servir), entre altres casos.

Entre les aportacions dels convidats i el debat generat a partir de les intervencions d’alguns assistents, es va poder concloure que, efectivament, hi ha una utilització dels termes que va més enllà de la que correspon estrictament als especialistes de la matèria, especialment en els camps de coneixement menys tècnics i més socials o generals, que sembla que són més permeables a la ideologia. Són camps en què les associacions, els grups de ciutadans, o els polítics, sobretot com a legisladors, fan pressió i intenten influir, de vegades per fixar una denominació i de vegades per modificar la part conceptual del terme. Generalment, es fa per poder fer més visibles alguns col·lectius, però també per a amagar certes realitats o mesures poc rendibles políticament, o bé, simplement per a apuntar-se a una moda. De fet, durant la taula rodona es va fer evident el que la terminologia moderna ja postula des de fa un temps, i que contradiu la visió de la terminologia més clàssica: que els termes i els textos que els vehiculen (els textos d’especialitat o tècnics) no són neutres ni objectius, i que també transmeten ideologia. Això és especialment visible en les definicions d’alguns termes en els diccionaris. D’una banda, com es va poder veure, reben peticions de persones o col·lectius amb relació a alguns termes; i, de l’altra, poden ser ells mateixos, i les institucions que hi ha darrere, els motors de la modificacions fetes en les entrades i les accepcions, les quals transmeten de manera més o menys evident, d’una manera més o menys implícita, un discurs ideològic determinat i una manera de voler influir en la realitat. És evident que aquest ús de la terminologia —el que nosaltres hem anomenat grosso modo «instrumentalització de la terminologia»— es pot exercir amb la més bona intenció; però també és cert que, justament, moltes vegades no és ni innocent ni innòcua, de manera que pot tenir conseqüències polítiques i jurídiques, i, potser també, judicials.

Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació

XI Jornada de la SCATERM: «La terminologia en el món educatiu: didàctica, recursos i estratègies»

15 juny 2013

L’XI Jornada de Terminologia de la SCATERM, coorganitzada amb el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, va tenir lloc a la seu d’aquesta entitat, a Barcelona, els dies 10 i 11 de maig, en sessions de tarda i de matí, respectivament, i es va dedicar a la terminologia en el món educatiu. La Jornada es va organitzar amb la intenció de reflexionar sobre quina terminologia s’ensenya, explícitament o implícitament, a les aules d’escoles i instituts en les diferents matèries i assignatures, i també de quina manera s’ensenya. Amb un format més extens que el d’altres edicions, l’XI Jornada va constar de dues conferències, quatre comunicacions, una taula rodona i dos tallers.

Després de les paraules d’inauguració de la Jornada, es va entrar en matèria amb una conferència de Mercè Izquierdo (especialista en didàctica de les ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona), titulada «La difícil recerca de la paraula justa». Mercè Izquierdo va parlar sobre la importància de l’itinerari per a arribar a trobar la paraula justa, és a dir, per a arribar a la denominació precisa per a un concepte o fenomen que volem explicar o descriure (concretament, amb exemples de termes de la química). Aquest itinerari, tan important com el terme a què arribem, s’ha de fer mitjançant l’experimentació i la reflexió guiada dels alumnes, de manera que s’arribi a la denominació justa des de la comprensió del referent, del fenomen. Izquierdo ho va plantejar partint d’unes reflexions molt interessants i reveladores sobre el discurs científic —en què és molt important la paraula i la consciència lingüística—, la potenciació de les habilitats cognitives i lingüístiques, la modalització i l’acompanyament dels alumnes, etc., i ho va presentar des de la promulgació del gust per transmetre coneixements i des de la defensa d’un dels objectius més nobles associats al compromís educatiu, que és el de formar persones millors.

A continuació hi va haver el torn de presentació de quatre comunicacions. La comunicació d’Albert Romaní, lingüista, professor de música i expert en música antiga, va tractar de l’adquisició i el reconeixement del lèxic culte en un context multilingüe i multidisciplinari, amb una proposta de treball amb fitxes multilingües per a reflexionar i aprendre aquest tipus de lèxic.

El grup de tècnics i investigadors de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA), format per Miquel Cornudella, Ona Domènech, Sílvia Grisó i Sílvia Llach, va presentar el projecte «El microscopi», una aplicació per a mestres i professors feta a partir de l’estudi lingüístic i terminològic de les dades d’un projecte sobre definicions de paraules de ciències. «El microscopi» forma part d’un projecte més ampli anomenat «Jugant a definir la ciència», del qual també formen part el «Club lèxic» i el «Diccionari de Ciència». Aquest projecte és dedicat a l’adquisició de vocabulari de ciències en les primeres etapes educatives.

Antònia Via, professora de cicles formatius de química, va parlar del concepte de competència, en què es basa el disseny del currículum escolar, per oposició als tradicionals continguts. Va parlar de l’experiència al seu centre, en què han redefinit aquest concepte perquè els alumnes el puguin entendre —el contextualitzin— i en vagin modificant el sentit segons l’etapa educativa en què es troben, amb la intenció final que la comprensió d’aquest concepte els sigui útil a l’hora de sotmetre’s a les avaluacions escolars.

Montserrat Serra, del Termcat, va parlar d’aquest centre com a referent en la normalització i la divulgació terminològiques; va explicar com s’elabora un producte terminològic —amb exemples del Diccionari d’educació(2011)—, i, finalment, va presentar les eines i els recursos que el portal del Termcat ofereix als terminòlegs i als usuaris de llenguatges d’especialitat en general.

La taula rodona «La terminologia dins i fora de l’aula: on i en quin estat la trobem?», que va cloure la sessió del divendres a la tarda, va constituir el nucli de reflexió i debat de la jornada. Per a això es va comptar amb un moderador —Lluís Payrató, catedràtic de lingüística aplicada de la Universitat de Barcelona—, que va introduir i ordenar el debat, i tres convidats experts d’àmbits diversos: Aureli Caamaño, professor de física i química, com a especialista en l’ensenyament de les ciències; Jaume Ríos, cap editorial de l’Editorial Teide, com a especialista en llibres de text i la preparació de materials didàctics, i Xavier Fargas, terminòleg del Termcat, com a especialista en normalització terminològica. El debat es va tenir al voltant d’una bateria de preguntes prèvies a partir de les quals els participants havien preparat l’exposició introductòria respectiva: com s’ensenya la terminologia?, és adequada la formació en terminologia que tenen els docents?, hi ha una gradació en la transmissió de la terminologia en funció dels nivells educatius?, quins recursos coneixen o haurien de conèixer els alumnes per a resoldre els dubtes terminològics?, hi ha una bona coordinació en matèria terminològica entre ensenyants, normalitzadors i editorials? A partir d’aquí es va obrir el debat entre els mateixos participants de la taula, i també amb els assistents a la sessió. En aquest punt es va parlar de la col·laboració necessària entre els diferents agents (els assessors terminològics, els preparadors de materials i els educadors); del paper dels materials didàctics en la transmissió de la terminologia correcta, en el sentit de precisa i vigent; de la posició central i mediadora que ocupa el material de text entre els planificadors i els mestres i alumnes; dels nous models de materials didàctics, i de la implicació dels docents en la transmissió conscient del llenguatge especialitzat, entre altres qüestions.

En la sessió del matí del dissabte, Rosa Estopà, professora de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, va presentar el projecte «Jugant a definir la ciència», que treballa amb les definicions de paraules bàsiques de la ciència amb escolars de primer cicle de l’ensenyament obligatori. Amb la part més aplicada del projecte —mitjançant presentacions a les escoles i materials dissenyats ad hoc que se’ls proporcionen, i que els participants al taller van poder conèixer— es potencien les habilitats lingüístiques i es treballa l’adquisició de vocabulari i de coneixements culturals i científics en els infants.

La conferència de Joan Mallart, catedràtic de didàctica de la UB, va versar sobre la «Didàctica del vocabulari general i del vocabulari d’especialitat». Es va centrar en la importància de treballar l’adquisició i el desenvolupament del lèxic a l’escola, tant del cabal lèxic d’una llengua i del vocabulari de cada parlant com de la terminologia pròpia de cada disciplina o matèria. Va parlar dels principis per a la didàctica del vocabulari (motivació, seqüenciació, contextualització i integració dels aprenentatges), va destacar la importància del treball amb diccionaris i va proporcionar exemples de tipus d’exercicis específics per a treballar els camps semàntics, les relacions lèxiques (antonímia i sinonímia), la morfologia (derivació i composició), l’enriquiment i assentament del vocabulari, etcètera.

El segon taller de la Jornada, impartit per Eva Cabrera (planificadora lingüística i professora d’aules d’acollida), va consistir en una revisió, amb exercicis sobre casos pràctics, d’una sèrie de recursos que els mestres i els professors tenen a l’abast per a resoldre dubtes sobre el lèxic, especialitzat o no, i, en general, problemes lingüístics de qualsevol tipus. Així, cadascuna d’aquestes eines en línia —gramàtiques, diccionaris, cercadors, bases de dades, etc.— ens pot ajudar a resoldre un aspecte lingüístic o gramatical concret (ortoèpic, ortogràfic, morfològic, sintàctic o lèxic). Conèixer bé aquests recursos —sovint tenen més prestacions de les que ens pensem— és útil tant per als professors com per als alumnes.

Amb aquesta activitat es va cloure l’XI Jornada de la SCATERM, una jornada amb dues sessions intenses, de contingut nou i sembla que poc explorat, i oberta a un sector de públic —el dels educadors— al qual la SCATERM espera poder tornar a dedicar altres activitats en el futur.

Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació de la SCATERM
Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya

Present i futur de la terminologia catalana

15 febr. 2013

El 26 de novembre de 2012 M. Teresa Cabré i Castellví va donar una conferència a la seu de la Fundació Torrens-Ibern, al Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, amb motiu d’una nova sessió dels seus «Diàlegs».

Amb la introducció i la presentació prèvies de Jaume Martí, en la seva condició de membre del Patronat de la Fundació Torrens-Ibern, la doctora Cabré va començar la conferència amb els agraïments de rigor, tot recordant que feia trenta anys que havia participat en una taula rodona sobre terminologia catalana en aquesta mateixa institució. Entrant en matèria, i anticipant-ne el contingut, va dir que constaria de dues parts (terminologia i terminologia catalana, respectivament), que tractaria de fer breus per a deixar temps per al col·loqui.

I. TERMINOLOGIA

Va centrar el seu breu repàs en tres moments històrics diferenciats i tres maneres diferents de veure la terminologia: 1) els inicis, ’entorn de la figura d’Eugen Wüster (anys trenta del segle passat); 2) L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa (anys seixanta) , i 3) les darreres tendències aparegudes els anys noranta.

1) L’enginyer elèctric austríac Eugen Wüster és considerat el pare de la terminologia, que es pot dir que va néixer de la seva mà en haver-la de menester per a les relacions comercials internacionals derivades de l’exportació de les serres mecàniques fabricades a les instal·lacions que eren propietat de l’empresa familiar. És famós el seu treball de compilació del diccionari esperanto-alemany, que forma el gruix de la seva tesi, considerada l’obra seminal de la ciència terminològica. Entre d’altres, la seva recerca sobre comunicació tècnica internacional va permetre la creació el 1936 del Comitè Tècnic de Normalització de la Terminologia, els principis de la qual contribuí a forjar.

2) L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa és una institució del Govern del Quebec creada el 1961, que té per missió de contribuir a l’objectiu polític de la difusió del francès: en concret, definir i conduir la política del Quebec en matèria d’oficialització terminològica així com de francesització de l’Administració i de les empreses. Hi neix la noció de terminologia, i fruit del seu treball és Le grand dictionnaire terminologique i la Banque de dépannage linguistique, tots dos accessibles en línia en la seva seu d’Internet.

3) Als anys noranta del segle xx apareixen les tecnologies de la informació i la comunicació i a continuació se’n generalitza l’ús. Apareix, com a conseqüència, la lingüística computacional i amb ella les màquines, que han creat noves maneres de veure la terminologia, tant en la pràctica com en la teoria. En concret, i de la mà de la teoria comunicativa desenvolupada a la UPF, sorgeix una nova definició de terme com a «unitat lèxica que activa un sentit precís en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades».

En aquest període, caldria destacar també l’aparició d’altres propostes terminològiques rellevants, com ara la socioterminologia, la sociolingüística cognitiva, la lingüística de corpus, la terminologia descriptiva (enfront de l’anterior terminologia prescriptiva), l’enfocament comunicatiu de la terminologia.

II. TERMINOLOGIA CATALANA

En referir-se, d’una manera introductòria, a la Llei de normalització lingüística i a la creació del Termcat (i als paral·lelismes que, salvant les distàncies, es poden establir amb L’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa, va començar fent dues constatacions a tall de resum del panorama actual:

1) D ’una banda, és molta l’activitat terminològica que s’està duent a terme actualmentt, no solament per part del Termcat sinó també d’altres grups diversos. I, no obstant això, a l’exterior no es coneix l’envergadura d’aquesta activitat global, sinó que només es coneixen les tasques dutes a terme pel Termcat i pel grup de l’IULA de la UPF. Sembla, doncs, que l’activitat pròpiament dita de terminologia en català es redueixi a la producció del Termcat.

2) De l’altra, malgrat que les possibilitats de treball en terminologia hagin evolucionat, i que passats gairebé trenta anys des de la creació del Termcat ja es pugui fer balanç de l’adequació del model que es va establir, es pot dir que no s’hi han fet pràcticament canvis.

I, una vegada formulades les premisses anteriors, va concloure explicitant quins són els punts que al seu parer no estan prou ben resolts i va presentar aquests suggeriments alternatius:

1) Caldria recuperar el protagonisme dels especialistes catalans en l’elaboració de la terminologia, perquè potser d’alguna manera es va copiar massa literalment el model del Quebec.

2) Fóra desitjable arribar a una distribució de funcions entre institucions i grups de treball, sense competència entre ells. De tal manera que el Termcat assumís el paper exclusiu de coordinació, normalització i difusió, i confiés a d’altres organismes i grups de treball la producció de terminologia.

3) Semblaria més adequat que el Consell Supervisor, encarregat de la normalització dels termes, depengués directament de l’Institut d’Estudis Catalans.

4) Caldria potenciar més una cooperació lleial i adequada entre els diversos actors (amb distribució de tasques i reconeixement de la feina dels altres).

5) Finalment, es podria crear una xarxa de grups de treball en terminologia (a l’estil de la xarxa CRUSCAT per als grups de sociolingüística), que donés més unitat i visibilitat al treball terminològic en català.

III. COL·LOQUI

La recepció dels manlleus científics i tècnics va donar lloc a un debat molt animat i a un viu intercanvi de punts de vista sobre criteris que condicionen l’ús, no únicament terminològics, sinó també lexicogràfics i d’altre tipus.

Miquel-Àngel Sànchez i Fèrriz
Vocal de Publicacions de la SCATERM

Jornades de Ciència i Tecnologia: «Nous reptes en el marc europeu d’educació superior»

15 des. 2012

Els passats 25 i 26 d’octubre van tenir lloc, a la sala d’actes de l’edifici Anselm Turmeda de la Universitat de les Illes Balears, les Jornades de Ciència i Terminologia, organitzades pels gabinets de Terminologia i d’Onomàstica del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Aquesta edició va tractar sobre la divulgació de la terminologia científica i tècnica i va representar un acte de germanor entre la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Palma (que, de moment, «funciona a nivell virtual») i algunes entitats catalanes relacionades amb la terminologia.

La inauguració va anar a càrrec de Rosa Calafat (directora del Servei Lingüístic de la UIB), de Damià Pons (delegat de l’IEC a Palma) i de Montserrat Casas (rectora de la UIB). Tots tres van parlar sobre el català com a llengua capaç de vehicular la ciència. La primera ponència, exposada per Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va oferir una visió panoràmica i evolutiva sobre la consolidació del sistema organitzatiu de la terminologia catalana, en la qual va fer esment del paper que hi té la SCATERM i va animar el públic present a fer-se’n soci. La ponència següent, a càrrec de Josep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, va tractar sobre les eines lingüístiques per al llenguatge del dret; el ponent va oferir una gran quantitat de recursos (i molt valuosos) per a la terminologia jurídica. També hi va intervenir el doctor Miquel Masot, president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, que va exposar alguns trets distintius del dret balear. L’última ponència de la tarda va anar a càrrec de Salvador Alegret, exvicepresident de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, el qual va abordar el tema de la divulgació de la terminologia científica i tècnica a les seccions de ciències de l’IEC.

L’endemà, Rosa Colomer, directora del centre de terminologia Termcat, va explicar que, per al treball terminològic d’avui dia, calen col·laboració i innovació. A continuació, Joan Veny, membre de la Secció Filològica i president del Consell Supervisor del Termcat, va exposar el paper de la Secció Filològica en la normativització de la llengua, ajudant-se amb un munt d’exemples. L’última ponència, a càrrec de M. Magdalena Ramon, coordinadora del Gabinet de Terminologia, va tractar sobre el treball terminològic a la UIB i la intervenció dels especialistes en les col·leccions «Terminologies Universitàries» i en els «Lèxics Bàsics» que s’han elaborat a la UIB. Finalment, la doctora Rosa Calafat va fer un resum de les Jornades i les va clausurar.

Teresa Miret
Tresorera de la SCATERM