04 jul. 2011
[Reproducció del text publicat a Terminàlia, núm. 3)
Amb el convenciment que un debat específic sobre el concepte de terme podia ser d’interès per als socis, i per als usuaris i estudiosos de la terminologia en general, la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM) va organitzar una taula rodona sobre aquesta qüestió, a partir d’una proposta de Jaume Martí, president de la Societat i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). A més de Jaume Martí, la SCATERM va convidar Jordi Bover, com a representant del Centre de Terminologia TERMCAT, on és responsable de l’Àrea de Projectes Terminològics, i M. Teresa Cabré i Castellví, catedràtica de la UPF, pel seu prestigi com a professora i estudiosa de la terminologia en tots els seus vessants, i autora de la teoria comunicativa de la terminologia (TCT).
El debat prometia ser interessant des d’un punt de vista teòric i científic, però també ho havia de ser des d’un punt de vista pràctic i estratègic. La taula rodona, moderada per Àngels Egea, es va promoure, doncs, amb la intenció que les reflexions de la sessió, i altres que poguessin sorgir a partir d’aquesta, permetessin anar definint la posició de la SCATERM en el context de l’Institut d’Estudis Catalans, en tant que n’és una societat filial. En aquest sentit, el debat havia de contribuir a resoldre interrogants com ara: El diccionari normatiu ha d’incloure termes? Quins? Com s’han de definir dins d’un diccionari de llengua general? Qualsevol unitat lèxica és susceptible de ser terme? I encara, els mots nous que apareixen en els mitjans de comunicació per a designar realitats desconegudes són termes?
En la seva intervenció, Jaume Martí deixà clar que partia d’una concepció de terme més aviat restrictiva, i començà presentant alguns problemes (exactament parlà de «divergències, indefinicions i ambigüitats») amb què sovint es troba sobre aquell concepte, com ara: l’ambigüitat en l’ús de mot i terme; la frontera de la desterminologització —o banalització de la terminologia— i el paper que tenen en aquest fenomen els textos de caràcter divulgatiu; la relació amb la neologia, i els límits amb el lèxic comú. I remarca que, en aquest darrer cas, la frontera es presenta desdibuixada tant en la pràctica terminològica com en els discursos més teòrics. Martí creu que davant d’aquestes qüestions la via que cal seguir és la de buscar les «diferències qualitatives fonamentals que indueixin a un tractament teòric i pràctic específic de la terminologia».
A partir de les consideracions anteriors, Martí va fer la proposta de considerar que la terminologia és el lèxic dels discursos especialitzats —que són elaborats pels especialistes corresponents— i que apareix, també, en els textos especialitzats. És a dir, hi hauria una correlació «especialista – coneixement especialitzat – text especialitzat – terminologia». (En el debat posterior es va discutir el pes i la caracterització atorgats al discurs en aquesta visió, i Martí posà l’exemple de la diferència entre el discurs produït per un ferreter sobre els productes que ven i el discurs d’un enginyer quan fa recerca sobre aquests productes; en el segon cas, s’ha de tenir en compte el paper condicionador del context de recerca, el reconeixement social, etc.) Així, es podria dir que hi ha coneixement especialitzat quan hi ha un discurs també especialitzat (expressat en tesis, manuals universitaris, articles que se sotmeten a un control o a un filtre, entre d’altres) i un grup social que crea i protegeix aquest discurs. En qualsevol cas, Martí és conscient que situats en aquest punt caldria aclarir —precisar— els conceptes d’especialista, de coneixement especialitzat i de llenguatge d’especialitat, que també presenten indefinicions i ambigüitats quan s’apliquen a casos fronterers; perquè aquests conceptes són,
precisament, els que permeten l’estudi de la terminologia en contrast amb el del lèxic comú.
La intervenció de Jordi Bover ens va situar en el punt de vista de qui treballa amb terminologia aplicada, tant en tasques de normalització terminològica com de confecció de diccionaris i vocabularis terminològics, de manera que, per contrast, va presentar un concepte de terme en un sentit més ampli que el de Jaume Martí. Bover parteix de la distinció de tres elements que configuren aquesta concepció àmplia de terme: la denominació (entesa sempre com una unitat lingüística), el concepte (la representació mental, generalment expressada en els diccionaris per la definició) i l’àmbit d’especialitat
(un àmbit d’activitat pertanyent a un grup restringit d’usuaris). Aquest darrer element seria la clau per a distingir el terme de la unitat lèxica no especialitzada. És a dir, afegint a dues característiques pròpies del signe lingüístic (concepte i denominació) el tret «usat en una activitat restringida», doncs, es configura un marc en què podem fer aquella distinció (terme i unitat lèxica no especialitzada), i que és molt útil per a les tasques terminogràfiques. De fet, es pot arribar a dir que qualsevol peça lèxica que associem amb un camp temàtic concret és un terme, i és lògic considerar que hi ha un contínuum entre llenguatge d’especialitat i llengua comuna.
El que és interessant d’aquesta visió és que la combinació d’aquests tres elements presenta algunes peculiaritats que s’han de tenir en compte: hi pot haver més d’un concepte per a una mateixa denominació (que representen termes diferents); un mateix objecte pot donar lloc a diferents conceptes (i també són termes diferents: l’objecte aigua té definicions diferents per a un bomber o per a un hidròleg), i, finalment, hi pot haver sinonímia de denominacions, com en el cas de ratpenat i ratapinyada. En casos com el darrer, el que sembla que és polèmic —tal com es va expressar en el debat— és si s’ha de considerar que tenim dos termes o només un de sol.
En la visió de Bover, que és la del TERMCAT, el concepte constitueix la peça principal de l’entitat terme, perquè acostuma a ser la unitat a partir de la qual, en els treballs terminogràfics, es fa la selecció de termes i s’estableixen les denominacions. Es pot dir que el terme, des d’aquesta posició, és l’article terminogràfic (denominació paral·lela a la d’article lexicogràfic).
M. Teresa Cabré parteix d’un plantejament diferent dels anteriors, perquè no es troba en una situació d’haver de tractar la qüestió des d’un punt de vista terminogràfic, però tampoc des d’un punt de vista ontològic en què calgui resoldre un problema del tipus què és i què no és terme. Es prefereix situar en un marc teòric ampli i flexible en què tot són unitats lèxiques de capacitat referencial, i en què el terme és un valor que aquestes unitats lèxiques adquireixen en el discurs. Així mateix, pensa que no ens podem basar només en l’ús especialitzat per a dir que una unitat és un terme. En el plantejament de Cabré la categoria terme ha de complir uns requisits en tres plans diferents: en el pla cognitiu
(representa un coneixement precís), en el pla lingüístic (correspon a una unitat lèxica) i en el pla comunicatiu o discursiu (s’utilitza en escenaris determinats). Així, no ens cal haver de distingir necessàriament i a priori entre terme i unitat lèxica no especialitzada, sinó que les unitats lèxiques es poden actualitzar com a unitats especialitzades o no especialitzades.Des d’aquesta posició, els termes no són unitats separades de les altres unitats del lèxic, sinó unitats del lèxic que adquireixen un significat precís —s’activa el caràcter de terme— en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades.
Aquest pensament ens allibera de la necessitat d’haver de buscar una frontera clara entre especialitzat i no especialitzat. Segons Cabré, aquesta necessitat ens arriba per la influència del discurs científic clàssic, que és un model prototípic de discurs especialitzat; i presenta problemes quan el discurs especialitzat prové d’àmbits menys científics o poc tècnics (les ciències humanes, les socials, etc.), en què costa més de delimitar. Partint d’aquesta darrera posició, i en relació amb les altres dues, podem concloure que el raonament teòric, que busca explicar-se els fenòmens i avançar en el coneixement, i la pràctica, que ha de prendre decisions funcionals i operatives, poden confluir o no fer-ho. I aquest exercici també pot ser diferent segons que siguem receptors de terminologia o en siguem productors.
Finalment, el que s’infereix del debat és que el concepte de terme es pot abordar amb l’intent d’establir uns límits entre el lèxic comú i el llenguatge d’especialitat; però també ens hi podem acostar des d’una perspectiva més ontològica, quan volem saber què és un terme o què entenem per terme. Així mateix, aquestes dues posicions estan condicionades pel punt de vista científic, en la construcció de propostes teòriques i en el treball descriptiu, i pel punt de vista aplicat, en el treball terminogràfic. En qualsevol cas, és clar que es tracta d’una qüestió que els terminòlegs i els especialistes ens hem de plantejar, i a partir de la qual podem arribar a conclusions diverses, no tant en el sentit d’oposades, sinó de complementàries.
Agustí Espallargas
SCATERM
15 juny 2011
El dimecres 18 de maig va tenir lloc a la sala d’actes de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la IX Jornada de la SCATERM, emmarcada dins del XIV Seminari sobre Dret i Llengua que organitza cada any la Facultat de Dret de la UAB. Van inaugurar l’acte, que versava sobre terminologia i llenguatge jurídic, Isabel Pont, secretària general de la UAB , i Jaume Martí, president de la SCATERM.
A continuació, Jordi Nieva, professor del Departament de Dret Administratiu i Dret Processal de la Universitat de Barcelona, va fer un recorregut per la història de la llengua en relació amb el dret per veure com s’ha arribat a la situació lingüística actual en aquest àmbit i va acabar il·lustrant la ponència amb una anàlisi breu d’alguns problemes terminològics concrets.
Seguidament, Manel Hatero, de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, va fer pública l’existència del Diccionari jurídic català, la presentació oficial del qual és prevista per al propvinent 23 de maig, i es durà a terme la Sala Prat de la Riba de l’IEC.
Van completar la informació sobre el Diccionari jurídic català Josep M. Mestres, Patricia L. Vitri i Guida Cussó, del Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, amb una proposta de redefinició dels conceptesunitat terminològica i terme i amb l’anàlisi crítica dels reculls terminològics juridicoadministratius que s’han elaborat fins ara, la qual va cloure amb la formulació d’unes propostes pràctiques per al tractament de les unitats lèxiques no nominals en els reculls terminològics d’aquest àmbit.
Entroncant amb la primera ponència, Andrés Urrutia, professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Deusto, també va donar una visió general de la història de la llengua basca vinculada al món jurídic i va donar a conèixer la traducció al basc que s’ha fet del Codi civil.
En la taula rodona sobre l’encaix entre juristes i lingüistes, Apel·les Carod-Rovira, professor de l’Escola de Pràctica Jurídica i de la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili,va justificar per què no s’utilitza habitualment el català als jutjats i va considerar que juristes i lingüistes no van de la mà. Tanmateix, Narcís Mir, responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers de la Unió Europea de la Secretaria d’Afers Exteriors del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, va opinar que juristes i lingüistes han de ser indissociables i que el màxim exponent és el jurista lingüista; també va aprofitar la intervenció per a situar el català dins el marc de la Unió Europea.
A la tarda, Agustí Pou, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, va aportar una visió panoràmica del llenguatge jurídic i va il·lustrar la ponència amb referències al bon o mal ús que es fa de la terminologia jurídica catalana.
Posteriorment, Agustí Espallargas, dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament, va posar en coneixement de l’auditori els principis lingüístics que regeixen els textos legislatius del Parlament de Catalunya i de la coherència d’aquests principis amb el tractament i la fixació de la terminologia en les lleis.
Xavier Rull, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, va plantejar l’opció de recórrer a la tradició i a la perspectiva diacrònica per determinar els usos i el règim verbal d’algunes de les unitats terminològiques actuals de l’àmbit jurídic.
I, en darrer lloc, Mercè Lorente, professora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, va mostrar com es pot enriquir WordNet 3.0 amb terminologia jurídica, i va convidar a col·laborar-hi les persones de l’àmbit del dret, especialment per a donar resposta als problemes semàntics amb què topa l’eina actualment.
La Jornada va acabar amb un breu balanç, a càrrec de Francesc Galera, i amb la cloenda de Joan Lluís Pérez Francesch, delegat de la rectora per a Estudiants i professor del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB, que va convidar els assistents a visitar l’exposició conjunta de la Facultat de la Dret amb la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB.
Sílvia Freile (Tècnica Lingüística dels Serveis Lingüístics de la UB)
15 juny 2011
Per la transcendència que té amb vista a una implantació terminològica efectiva, un aspecte que no s’ha de perdre mai de vista és la difusió pública dels avenços terminològics i dels recursos de què podem disposar els estudiosos i el públic en general a cada moment. L’Institut d’Estudis Catalans, que és una institució sense finalitat de lucre que conrea l’alta cultura en el sentit més ampli del terme, n’és ben conscient, i per això, al costat d’obres d’erudició, publica també manuals i diccionaris per a facilitar la implantació de la terminologia científica catalana.
En aquesta perspectiva, el dia 2 d’abril de 2011, en el marc del Curs de correcció de textos organitzat per Òmnium Cultural Anoia, Josep M. Mestres, cap del Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de la Junta Directiva de la Societat Catalana de Terminologia, va dictar a Igualada la conferència «Els recursos lingüístics i terminològics de l’Institut d’Estudis Catalans».
El conferenciant va comentar de manera succinta una selecció (lliurada als assistents en un quadernet de quatre pàgines) dels principals recursos lingüístics i terminològics de què disposa l’Institut d’Estudis Catalans en aquest moment
Després de la indefugible referència al diccionari i a la gramàtica normatius, i també a diverses publicacions lingüístiques de caràcter general, Josep M. Mestres es va centrar en les obres terminològiques de l’Institut. En primer lloc, va esmentar algunes obres del programa de recerca Diccionari de Ciència i Tecnologia, com ara el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, el Diccionari de geologia i el Diccionari de les ciències ambientals. En segon lloc, va destacar els manuals de referència —generalment nord-americans— de carreres científiques o tècniques que es tradueixen en el marc del Projecte Scriptorium de l’Institut, en els quals té un paper important el Servei de Correcció Lingüística, ja que s’encarrega de coordinar i revisar la traducció que fan els especialistes de les àrees corresponents, preparar el text definitiu per a l’edició i fer-ne el seguiment fins que apareix publicat. Entre aquestes obres, va esmentar Anàlisi química quantitativa (2006), Bioquímica (2007), Microorganismes (2008),Estadística per a científics i tècnics (2009), Física (2011, 2 v.) i, molt especialment, Els elements, obra estètica amb una finalitat clarament divulgativa però amb un contingut científic d’alt nivell, que ha aparegut molt recentment amb motiu de l’Any Internacional de la Química. En darrer lloc, Mestres va comentar el full periòdicQuè Cal Saber?, del qual s’ocupa també el Servei de Correcció Lingüística, que publica la Societat Catalana de Biologia des del mes de novembre de 1984 i que tracta de qüestions terminològiques relacionades amb l’àmbit de les ciències de la vida.
En conjunt, doncs, aquesta sessió va servir amb aprofitament l’objectiu anunciat a l’inici d’aquesta ressenya de fer un pas més en pro de la difusió de l’activitat terminològica que duu a terme l’Institut d’Estudis Catalans, la qual, malauradament, encara és un dels vessants menys coneguts de l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats.
Albert Soler i Dalmases (professor del Curs de correcció de textos d’Òmnium Cultural Anoia)
15 juny 2011
Després del 1r Convit, celebrat a Girona el dies 16 i 17 de juliol de 2009, Reus ha pres el relleu en la comesa de recordar aquella lletra de convit amb què Antoni M. Alcover va fer una crida a tots els pobles de llengua catalana, organitzat per l’Ajuntament d’aquest municipi del Baix Camp.
L’objectiu d’aquesta nova trobada ha estat compartir experiències i inquietuds dels serveis lingüístics, i també proposar eines i estratègies que permetin l’adequació al nou context social i que responguin a les necessitats presents i futures. En aquest context, és evident que hi tenen un paper destacat la immigració i l’àmbit empresarial.
Aquest 2n Convit, que ha tingut lloc a la mateixa capital del Baix Camp els dies 24 i 25 de març de 2011, ha partit d’aquesta premissa per a desenvolupar els dos eixos que l’han configurat: la llengua i la immigració, d’una banda, i la llengua i l’empresa, de l’altra.
El primer dia del Congrés s’inicià amb la ponència titulada «Immigració internacional, diversitat cultural i llengua», a càrrec d’Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona, seguida d’una taula rodona moderada per Coia Ballesté, delegada de Catalunya Ràdio al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que es qüestionà l’èxit de la integració lingüística practicada al Principat de Catalunya («Integració lingüística reeixida?»), en què participaren: Amado Alarcón, sociòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili; Patricia Lorena, alumna de cursos de català per a persones adultes; Mohamed Hilal Bent Ali, en representació de Som.cat; Anna Saperas, en representació del Consorci per a la Normalització Lingüística , i Amanda Gascó, membre del Gabinet de Comunicació d’Escola Valenciana.
A la tarda del mateix dia s’abordaren els problemes de l’ús de la llengua en l’àmbit empresarial amb la ponència «Comunicació i empresa: reptes de futur», a càrrec de Josep M. Canyelles, promotor de Responsabilitat Global, i Eduard Parts, director general de l’Institut Superior de Màrqueting, complementada amb la taula rodona «El català ven», en la qual participaren: Luis Collado, director de Google Books i Google News a Espanya i Portugal; David Poudevida, director de Comunicació del Grup Bon Preu; Josep Bertran, coordinador de Comunicació de Repsol, i Sandra Álvarez, tècnica de selecció de l’empresa Golden Line.
A continuació, hi hagué la presentació d’experiències d’empreses concessionàries de serveis públics, a càrrec de Judit Batayé, directora de Màrqueting de Tram; Pere López, director de Comunicació del grup SAGESSA; Joan Riera, gerent de la Direcció d’Administracions Públiques de l’empresa Atento, i Alfred Roda, president de la fundació ADESMA.
En acabat, els assistents van poder gaudir d’una visita facultativa al Centre de Lectura guiada pel president d’aquesta entitat, Jordi Agràs Estalella.
L’endemà, dia 25, es destinà a l’última taula rodona, coordinada per Xavier Graset, periodista i «home de ràdio», que versà sobre «llengua, immigració i empresa als territoris de parla catalana», en la qual van intervenir: Alà Baylac-Ferrer, professor de la Universitat de Perpinyà; Marc Cortès, cap del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra; Immaculada Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València, i Elvira Riera, subdirectora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
A continuació, es desenvolupà la presentació de vint pòsters, nou de l’àmbit llengua i empresa i onze del de llengua i immigració, en què es van exposar experiències que anaven des del Voluntariat per la llengua, el Parla.cat o el Llenguatest fins al cercador de recursos per a l’acolliment, un mètode d’alfabetització en català per a nouvinguts o l’acolliment lingüístic universitari, entre altres, i es dugué a terme la lectura de les conclusions del Convit 2011, a càrrec de Jordi de Bofarull, responsable de l’Àrea de Llengua Catalana del Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili.
Tot seguit, Josep Murgades, catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona, pronuncià la conferència «Per paraules que són accions, les vostres. Al·locució als col·legues dels serveis territorials de llengua».
El Congrés finalitzà amb un dinar de cloenda, durant el qual es lliuraren els Premis Convit: es va atorgar a Joan Beltran el Premi a la trajectòria de promoció de la llengua catalana entre la societat, i a Daniel Olivares el Premi a una iniciativa concreta de promoció de la llengua i la cultura catalanes. A continuació, es van dur a terme dues visites guiades per la ciutat.
Cal felicitar el comitè organitzador i el comitè tècnic, i especialment la conductora del Congrés, Raquel Prius, pel magnífic i puntual desenvolupament de totes les sessions.
Esperem que el proper Convit, que tindrà com a amfitrió o bé l’Ajuntament de Perpinyà o el d’Alcúdia, podrà tenir en compte també els interessos dels serveis lingüístics que no es dediquen específicament a la immigració ni a la dinamització, aspectes que han centralitzat les dues primeres edicions d’aquests congressos.
Josep M. Mestres i Sílvia Teulats (Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans)
Eva Rodríguez Ollé (Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet)
15 abr. 2011
La taula rodona sobre el concepte de terme es va fer el 15 de març com a activitat posterior a l’Assemblea General ordinària del 2011. Una vintena de persones, principalment socis de la SCATERM, van assistir a l’acte.
Els convidats a parlar des de la mesa van ser Jaume Martí, professor de la UPF i president de la SCATERM, principal impulsor de l’acte; Jordi Bover, responsable de l’Àrea de Projectes Terminològics del TERMCAT; i M. Teresa Cabré i Castellví, catedràtica de la UPF, creadora i impulsora de l’anomenada teoria comunicativa de la terminologia i delegada de la Secció Filològica a la SCATERM.
Àngels Egea, vocal de la Junta de la SCATERM, va fer la presentació dels convidats i va actuar de moderadora de les intervencions posteriors. Per introduir l’acte va destacar que el tema que es debatia era important no solament des d’un punt de vista teòric i científic, sinó també des d’un punt de vista pràctic i estratègic, ja que el concepte determe que adopti la SCATERM pot ajudar a definir el seu paper en la Secció Filològica, de la qual depèn, i dins de l’Institut, pel que fa a les relacions amb les altres seccions i societats filials. En aquest sentit, per encetar el debat i ajudar a la discussió, va plantejar qüestions com ara si el diccionari normatiu ha d’incloure termes, com s’han de definir les entrades o les accepcions terminològiques en un diccionari de llengua general, si qualsevol unitat lèxica és susceptible de ser terme i si els neologismes que apareixen en els mitjans de comunicació per a designar realitats desconegudes són termes.
 |
|
Jaume Martí va situar el tema de discussió en el context de la SCATERM com a filial de l’Institut, amb la intenció que les reflexions de la sessió, i altres que es puguin anar fent, permetin definir la posició de la Societat. Primerament, i després d’aclarir que partia d’una concepció de terme «més aviat restrictiva», va presentar alguns problemes o inquietuds per induir al debat: l’ambigüitat i la imprecisió en l’ús de mot/terme; la frontera de la desterminologització, o banalització de la terminologia; la relació amb la neologia, i la frontera amb el lèxic comú. Aquestes consideracions van donar peu a fer-ne d’altres sobre els conceptes d’especialista, de coneixement especialitzat i de llenguatge d’especialitat, que configuren el marc en què és comunament acceptat que hi ha terminologia, entesa com el lèxic del discurs especialitzat. Per establir una possible solució, Jaume Martí va concloure que podem dir que hi ha coneixement especialitzat quan hi ha discurs (tesis, manuals universitaris, articles controlats, etc.) i un grup social que crea i protegeix aquest discurs.
Jordi Bover va parlar des del punt de vista de qui treballa amb terminologia aplicada, tant en tasques de normalització terminològica com de confecció de diccionaris i vocabularis terminològics, de manera que, per contrast, va presentar un concepte de terme molt més ampli. Va partir de la caracterització entre objecte, concepte i denominació —característiques, de fet, del signe lingüístic—, i hi va afegir el paràmetre d’«usat en una activitat restringida»; amb això es configura un marc més o menys teòric en què podem distingir un terme d’una «unitat lèxica no especialitzada». Així, i per dir-ho curt, considera que tot el que associem a un camp temàtic concret és un terme. Va fer també alguna consideració sobre les concepcions més tradicionals de la terminologia i la visió més actual, i sobre el fet que si ens situem en una concepció molt àmplia de la terminologia podem dir que el llenguatge comú, l’habitual, és ple de termes, i que hi ha un contínuum entre llenguatge d’especialitat i llenguatge comú. Reprenent la distinció feta al principi de la seva exposició, va concloure que en terminologia el concepte passa per davant de la denominació.
M. Teresa Cabré va mostrar una visió diferent de les que van manifestar els oradors que la van precedir, no per rebatre-les, sinó més aviat perquè partia d’una posició diferent. Segons Cabré, ens encallarem si basem la qüestió en un problema ontològic del tipus què és i què no és terme. Ella prefereix moure’s en un marc teòric ampli i flexible en què tot són unitats lèxiques de capacitat referencial, i en què el terme no és res més que una categoria. Així mateix, pensa que no ens podem basar en l’ús especialitzat per dir que una unitat és un terme, i que hi ha d’haver alguna cosa més. La categoria terme hauria de complir uns requisits en tres plans diferents: en el pla formal o cognitiu, en el pla lingüístic (propietats lingüístiques) i en el pla comunicatiu o discursiu (significat precís); i, a més a més, que «s’utilitzi en escenaris determinats». Des d’aquesta posició, no ens cal haver de distingir necessàriament i a priori entre terme i unitat lèxica no especialitzada, sinó que les unitats lèxiques poden focalitzar-se com a una cosa o com a una altra. Així, els termes no són unitats separades, sinó unitats que adquireixen un significat precís —s’activa el caràcter de terme— en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades.
A continuació es va obrir el torn de debat i col·loqui. Algunes de les aportacions fetes pels assistents i pels especialistes de la taula van ser aquestes:
Judit Freixa (IULA-UPF) troba útil partir de la definició de terme que fa servir el TERMCAT (‘unitat lèxica que designa una noció en un àmbit d’especialitat determinat’), amb el benentès que un terme no «és» d’un camp determinat, sinó que s’hi usa. D’altra banda, se sorprèn de l’exemple adduït per Jordi Bover segons el qual casos del tipus ratpenat i ratapinyada constitueixen un sol terme, ja que això fins i tot s’allunya de la visió tradicional, en què terme i designació són indestriables. Jordi Bover aclareix que ells es basen en el concepte perquè, per la feina aplicada que fan, és el més pràctic, i que, de fet, el terme és l’article terminològic (que és la representació aplicada del concepte). M. Teresa Cabré adverteix que basar-se només en el concepte implica admetre una visió única del món, i que, de fet, és vàlida en contextos científics o molt tècnics, però no ens serveix sempre.
Mercè Lorente (IULA-UPF) planteja el dubte de la importància del discurs, en el sentit que potser és lògic pensar que si hi ha més discurs hi ha més termes, més «terminologia», però no veu clar fins a quin punt aquest fet pot marcar tant la diferència, com diu Jaume Martí. Jaume Martí remarca que ell també té aquests dubtes, però, des del seu punt de vista, és diferent, per exemple, el «discurs» d’un ferreter sobre els productes que ven que el discurs produït per un enginyer quan fa recerca sobre aquests mateixos productes, i creu que això s’ha de tenir en compte; l’escenari és diferent i hi han de tenir alguna cosa a veure el context de recerca, el reconeixement social, etc. Carme Bach (IULA-UPF) apunta que potser s’ha de considerar l’element «precisió», de manera que precisió i especialització serien proporcionals.
Jaume Martí pensa que intentar establir una frontera (uns límits, una distinció) pot ser útil i aclaridor. En aquest sentit, Judit Freixa recorda que el dibuix clàssic de Rondeau ja estableix aquests camps delimitats. M. Teresa Cabré puntualitza, en la línia del que ja ha exposat en la seva intervenció, que es troba lluny de la necessitat d’haver de buscar una frontera clara entre especialitat i no-especialitat. Insisteix que aquesta visió és condicionada pel discurs científic clàssic, perquè és el model prototípic de discurs especialitzat; i que el discurs especialitzat en àmbits menys científics o menys tècnics (ciències humanes, socials, etc.) costa més de veure. Joan M. Romaní (SCATERM) diu que entén els dos posicionaments, i troba lògic que qualsevol disciplina es demani en què consisteix el seu objecte d’estudi; i amb relació als processos de desterminologització (un terme deixa de ser-ho) es demana què hi ha del procés contrari, segons el qual una unitat del lèxic comú assoleix la categoria de terme.
Per acabar, M. Teresa Cabré conclou que una cosa és l’especulació teòrica, és a dir, pensar per a la teoria, i l’altra pensar per a l’aplicació o la pràctica. Al capdavall, es tracta d’un joc intel·lectual pel qual pensem i resolem les coses per a una funció concreta, i que tot és lícit si ens funciona; i remarca, encara, que el punt de vista també és diferent segons que si som locutors o receptors.
Agustí Espallargas (Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya)
15 febr. 2011
 |
El V Seminari de Terminologia de la SCATERM, «L’establiment de paraules clau i la redacció d’índexs de llibre», va tenir lloc el 25 de novembre de 2010 a la Sala Turró de la Reial Acadèmia de Medicina, a Barcelona.Lluc Potrony, vicepresident i titular de la vocalia d’Activitats de la SCATERM, va inaugurar el Seminari donant la benvinguda als assistents i presentant els especialistes convidats.La primera intervenció va anar a càrrec de Jesús Gascón, professor del Departament de Biblioteconomia i Documentació de la UB, el qual amb la lliçó titulada «I això… de què va? Conceptes bàsics d’anàlisi del contingut d’un document», va presentar la manera com els especialistes s’acosten a un document per indexar-lo. Gascón va parlar del treball previ relacionat amb l’examen del document —essencialment, es va referir a documents textuals— i de la necessitat de fer servir un llenguatge controlat. Ja entrant en matèria, va tractar de l’anàlisi conceptual del document, que té a veure sobretot amb la identificació i la selecció dels conceptes segons criteris d’exhaustivitat, especificitat, adequació i consistència. L’exposició va acabar amb una referència a l’expressió dels conceptes des d’un punt de vista terminològic.
|
A continuació, Marina Salse va presentar «Els índexs de llibre: un complement al coneixement científic». La professora del Departament de Biblioteconomia i Documentació de la UB va començar amb una exposició sobre el concepte d’índex de llibre i sobre els tipus d’índexs i els elements que contenen; tot seguit, va explicar què s’ha de tenir en compte en el procés de confecció d’un índex i com s’hauria de fer aquesta feina —quina és la normativa aplicable, com es fa l’anàlisi de contingut de l’obra, com s’organitza l’índex formalment i estructuralment (encapçalaments, localitzadors, referències, etc.)—, i, finalment, què s’ha de tenir en compte en la revisió i la presentació finals del producte.
 |
|
La darrera intervenció del V Seminari, a càrrec de Josep M. Mestres, cap del Servei de Correcció Lingüística de l’IEC i membre de la Junta de la SCATERM, duia per títol «L’ordenació alfabètica de mots i expressions en l’edició de llibres». Josep M. Mestres va centrar la seva lliçó en les característiques dels índexs ordenats alfabèticament. En aquest context, va dedicar bona part de l’exposició a la pràctica de l’ordenació alfabètica de mots i sintagmes, amb referències a les ordenacions contínua i discontínua, amb partícules o sense, a l’ordenació de sintagmes especials, topònims i antropònims, i també a l’ordenació de referències bibliogràfiques. La intervenció va incloure l’exposició d’alguns problemes concrets relatius a l’ordenació alfabètica i a la traducció d’índexs.
Després de les tres presentacions, es va obrir un torn de preguntes adreçades als intervinents, en què es van tocar qüestions com la pràctica de la confecció d’índexs, l’especialització i la professionalització d’aquesta tècnica, l’automatització de les tasques i la interpretació de les recomanacions de l’IEC sobre l’ordenació de mots, entre altres. Acabat aquest petit debat, Lluc Potrony va agrair la presència a tots els assistents i va cloure el V Seminari de la SCATERM.
Agustí Espallargas (Servei d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya)
