15 juny 2009
Què Cal Saber? [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Biologia] (novembre 1984 – ). També disponible en línia a: <https://scb.iec.cat/saber.htm> [Consulta: 9 febrer 2009].
 |
La Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, està d’enhorabona perquè ha aconseguit arribar al número 200 del seu full volander de divulgació terminològica que porta per títol Què Cal Saber?
Aquest exemplar porta data del mes de desembre del 2007, per bé que no ha sortit publicat fins al mes de febrer del 2009, juntament amb la resta dels números corresponents al curs 2007-2008 i el primer número del curs 2008-2009.
Què Cal Saber? és una publicació periòdica de difusió mensual entre els mesos d’octubre i juny de cada curs acadèmic. Fou creada per a «donar a conèixer uns termes, regles o models que, si bé són molt ben establerts en la llengua catalana, sovint veiem o sentim ignorats en els àmbits professionals de la nostra vida quotidiana: classes, conferències, notes, avisos, resums, tesis…», i s’adreça especialment als especialistes i als estudiants de totes les disciplines relacionades amb les ciències de la vida. |
El fet que sigui una publicació en doble format —en paper i en suport digital— la fa doblement útil, ja que, si es rep per correu postal com a soci de la SCB, és molt ràpida i amena de llegir, i si hom l’ha perduda o no la rep per correu postal, hi pot accedir sempre que vulgui des del lloc web de la Societat.
La qualitat de la informació que contenen aquestes fitxes lexicogràfiques, elaborades per membres i col·laboradors de la SCB, és garantida triplement per la col·laboració del TERMCAT i del Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, la qual cosa la fa una publicació ben fiable i interessant terminològicament.
A més, l’existència d’un índex terminològic en línia que s’actualitza a mesura que van apareixent els números (https://scb.iec.cat/INDEXQCS2.HTM), facilita enormement la consulta dels termes que han estat objecte de comentari.
D’altra banda, els primers cent números van ser revisats lingüísticament i terminològica l’any 1996 per Rosa Colomer, del TERMCAT, i Remei Margalef i Pelejà i Josep M. Mestres, de l’aleshores anomenat Servei de Correcció de l’Institut d’Estudis Catalans, i foren publicats conjuntament en paper el mateix any en un únic volum amb un índex alfabètic per a facilitar la consulta de l’obra. Malauradament, aquesta està exhaurida de fa temps; caldria que es digitalitzés perquè es pogués posar a l’abast de totes les persones interessades.
Josep M. Mestres
15 abr. 2009
VIGO, Josep. L’alta muntanya catalana: Flora i vegetació. 2a ed. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2008. 447 p. [Conté un glossari amb definicions i una llista de noms científics i vulgars de plantes] [1a ed., Centre Excursionista de Catalunya i Montblanc-Martin, 1976]
 |
Si en l’altra ressenya parlàvem del cupatge que ha aconseguit un diccionari pel fet d’haver estat editat per segona vegada al cap d’onze anys, què hem de dir d’una obra reeditada al cap de trenta-dos anys? És clar que el prestigi indiscutible de l’autor —Josep Vigo és el botànic més eminent dels Països Catalans— ens ofereix totes les garanties de qualitat que podríem imaginar.
Josep Vigo i Bonada, catedràtic de biologia vegetal, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 1978 i autor d’innombrables obres de temàtica diversa, però sempre relacionada amb la botànica, és també, com acabem de dir, l’autor d’aquesta segona edició actualitzada, millorada i revisada amb cura. |
La presentació del text, imprès a tot color en paper cuixé, és magnífica, i les il·lustracions, tant les fotografies com els dibuixos de plantes presos del natural tenen una gran qualitat. Igualment, la redacció de les explicacions sobre cada planta i sobre cada tipus de vegetació, expertes i assequibles alhora, en fa un llibre de lectura imprescindible per a les persones amants de la natura.
L’obra es complementa amb un glossari amb definicions que ocupa dinou pàgines i una relació sistemàtica de les plantes esmentades en el text que n’ocupa vuit, ultra un índex general de termes i noms científics que ens remet a les pàgines corresponents on apareixen.
Cal fer una remarca especial del vocabulari de la nomenclatura llatina, que és una utilíssima guia pràctica de pronunciació dels noms científics de les plantes esmentades en l’obra.
Aquesta obra tan ben feta des de tots els punts de vista fou presentada per Josep M. Panareda, membre de l’IEC i membre del Centre Excursionista de Catalunya, el dia 19 de febrer de 2009 a la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, juntament amb Salvador Giner, president de l’IEC i Josep Manuel Puente, president del Centre Excursionista de Catalunya, entitats coeditores d’aquesta segona edició.
Josep M. Mestres
15 abr. 2009
ROMANÍ, Joan Maria. Diccionari del vi i del beure. 2a ed. Valls: Cossetània, 2009. 352 p. [Amb equivalències en anglès, espanyol i francès] [1a ed., Barcelona, La Magrana, 1998]
 |
Quan una obra lexicogràfica especialitzada es reedita actualitzada al cap d’onze anys vol dir que és com un vi vell de cupatge que, a més, ha tingut una bona acceptació dels profans i dels entesos.
El dia 19 de febrer de 2009, Jordi Bort Ferrando, president de l’Associació Catalana de Sumillers (anem en compte amb aquest terme, que és un castellanisme; en català, el terme correcte és sommelier), va presentar la segona edició del Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní, a la novella llibreria gastronòmica Know Food de Barcelona, i diem «novella» perquè fou fundada el 2007.
El filòleg i sociolingüista Joan Maria Romaní i Olivé, que treballa actualment de tècnic de publicacions i difusió en el Consell |
Assessor per al Desenvolupament Sostenible, organisme que assessora la Generalitat de Catalunya i promou la participació de persones, empreses i institucions en l’àmbit de les polítiques i actuacions que tenen incidència sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible, i que enguany celebra el seu desè aniversari (per molts anys!), ha trobat temps per actualitzat i ampliar el diccionari que havia publicat en l’Editorial La Magrana a les acaballes del segle passat (no ens esveréssim pas, que només ha passat una dècada…).
Aquesta obra, que ha crescut de més de seixanta pàgines respecte a la primera edició, conté ara 2.500 entrades, aproximadament, i es complementa amb un apartat dedicat als refranys propis de l’àmbit de l’enologia i del fet de beure, a més d’un recull d’adreces d’entitats relacionades amb el món del vi. Fins i tot ens ofereix la clau per a entendre la informació, més o menys codificada, que figura en les etiquetes i les contraetiquetes dels vins i en les fitxes tècniques dels diaris.
Cal destacar especialment la qualitat i la utilitat de la informació enciclopèdica que contenen molts dels articles i també la dels croquis que situen en forma de mapa algunes de les regions vitivinícoles.
En conjunt, és, sens dubte, una obra ben feta i profitosa des del punt de vista terminològic i cultural en general.
Josep M. Mestres
15 abr. 2009
El divendres 20 de febrer es va celebrar la I Jornada És a Dir a l’Auditori de TV3. El tema d’aquesta jornada va congregar representants de la major part de mitjans de comunicació, especialment dels mitjans de comunicació en català, i també de membres d’organismes que poden intervenir en la fixació de la forma catalana d’aquesta classe de noms (com ara l’IEC, Enciclopèdia Catalana, l’Institut Cartogràfic de Catalunya, etc.).
La Jornada va tenir una durada de cinc hores. Durant les primeres dues hores es van fer les comunicacions previstes en el programa, que van posar de manifest les dificultats amb què es troben els professionals de la llengua a l’hora de transcriure al català noms propis (topònims i antropònims) procedents de llengües amb alfabet no llatí. En el cas dels mitjans de comunicació audiovisuals, s’hi afegeix, a més, la dificultat de donar-los una pronúncia apropiada. En algunes d’aquestes comunicacions s’apuntaven possibles solucions, si més no, per a sortir del pas davant de la necessitat de donar una resposta en molt poc temps. Podeu llegir les comunicacions que es van a presentar ahttps://esadir.cat/jornadesesAdir/primerajornadaesadir/index_html.
A continuació, i després d’una pausa cafè, els assistents i els ponents es van distribuir en cinc grups de treball d’una dotzena de persones cadascun, en els quals es van debatre alguns aspectes relacionats amb el tema de la Jornada. Els grups estaven conduïts per professionals que asseguraven la participació de tothom i que ajudaven a mantenir viu el debat, que va durar aproximadament una hora. Aquesta va ser la manera d’assegurar la participació activa de tots els assistents i la manera que tothom tingués l’oportunitat d’explicar les dificultats amb què s’ha trobat i de plantejar possibles solucions. Posteriorment, es va fer una posada en comú, consistent en un resum de la discussió i en l’exposició de les conclusions a què havia arribat cada grup de treball, feta per un portaveu de cada grup.
Finalment, es va iniciar un debat general on tothom va tenir l’oportunitat d’intervenir. Va ser especialment remarcable l’intercanvi de punts de vista entre els professionals dels mitjans de comunicació i altres professionals o experts que poden decidir o proposar formes concretes de transcripció i pronúncia per a aquesta classe de noms propis. En aquest sentit, la Jornada es va convertir en un fòrum privilegiat de debat que segurament donarà fruits a curt i a mitjà termini.
Àngels Egea
15 abr. 2009
 |
El proppassat 19 de febrer es va dur a terme el III Seminari de la SCATERM, dedicat a l’Estació Terminus, estació de treball desenvolupada per l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la UPF. La sessió es va fer al Campus de la Comunicació de la UPF, en una aula amb ordinadors per a tots els assistents perquè poguessin provar l’eina. |
La presentació va anar a càrrec de M. Teresa Cabré, catedràtica de la UPF i antiga directora de l’IULA, que va explicar les raons per a l’elaboració d’aquesta eina i en va descriure les característiques generals, i Amor Montaner, llicenciada en Traducció i Interpretació per la UPF i investigadora del grup IULATERM de l’IULA, que va conduir la part pràctica i va guiar els assistents en l’ús de Terminus.
Aquesta ha estat la primera ocasió en què s’ha presentat públicament l’Estació Terminus, que és una eina de gestió integral de la terminologia pensada inicialment perquè els estudiants de terminologia de la UPF disposin d’una eina que els permeti elaborar glossaris seguint la metodologia apresa en les classes teòriques, des de la selecció d’un corpus textual per al buidatge terminològic fins a la confecció del glossari final. Per això, l’Estació Terminus consta de diversos mòduls: mòdul per a la constitució del corpus textual, mòdul d’anàlisi del corpus (obtenció de concordances, n-grames, freqüències, etc.), mòdul del glossari, mòdul dels termes (selecció dels candidats a termes, inclusió dels termes seleccionats en el glossari a partir de les dades extretes del corpus), etcètera.
Per a treballar amb l’Estació Terminus cal disposar d’una llicència que permeti l’accés al servidor on l’eina està ubicada (https://terminus.iula.upf.edu). El procés de treball, doncs, es fa en línia, encara que el corpus de textos és susceptible de ser desat localment si l’usuari ho desitja. El resultat final de tot el procés, el glossari o glossaris elaborats amb Terminus, s’exporten en format HTML, PDF o TXT, que l’usuari pot desar o usar per a alimentar altres eines. Les dades que s’han carregat en el servidor (corpus de textos, resultats de les anàlisis del corpus, base de dades del glossari, etc.) són informacions temporals que s’esborren al cap d’un mes d’haver deixat de treballar en el projecte.
Com va explicar M. Teresa Cabré, ja fa un any que s’està usant l’Estació Terminus entre els estudiants de la UPF, i això ha servit per a millorar les prestacions de l’eina abans de posar-la a l’abast de tothom. Però no es tracta pas d’una eina tancada; s’hi estan afegint noves prestacions i està previst d’afegir-n’hi de noves. L’objectiu de l’IULA és convertir l’Estació Terminus en una eina útil per a tots els professionals de la llengua que treballen amb terminologia. I no van desaprofitar l’ocasió que els va oferir aquesta primera presentació pública per a prendre nota d’alguns dels suggeriments que els assistents van fer-los per a millorar alguns aspectes de la gestió terminològica.
| Un dels aspectes més rellevants per tal que l’Estació Terminus pugui arribar a ser una eina útil per als professionals de la llengua en general, és el seu caràcter volgudament modelable. Qualsevol de les informacions per a la confecció del glossari és fàcilment adaptable a les necessitats de cada usuari, que poden ser molt variades. A més, s’han previst diversos formats d’extracció de les dades, la qual cosa permet que l’usuari pugui incorporar-les fàcilment a altres eines per a processos posteriors. |
 |
Però també hi ha altres aspectes que van suscitar alguna reserva entre els assistents, com ara el fet que no sigui possible desar localment fases intermèdies del procés d’elaboració d’un glossari, ja que el servidor només les desa temporalment i, en canvi, en el món professional els projectes es poden dilatar en el temps amb períodes més o menys llargs d’inactivitat; o bé la impossibilitat de fer una gestió global i, per tant, més àgil de les dades que han de constituir un glossari.
No obstant aquestes possibles limitacions, és una eina que paga la pena de posar a prova en l’entorn professional per a avaluar-ne amb exactitud les virtuts i els defectes, i perquè cadascú n’exploti les funcionalitats que li siguin més útils, atès que les necessitats de cada professional són diferents. Probablement, no hi ha, ni hi haurà, cap eina que pugui satisfer les necessitats de tothom, però l’Estació Terminus pot satisfer, si més no, algunes de les necessitats de molts professionals, i això ja és molt satisfactori.
Àngels Egea
15 febr. 2009
RIBA, Oriol. Diccionari de geologia [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2008. <https://cit.iec.cat/dgeol> [Consulta: 18 desembre 2008]. [Amb equivalències en anglès, espanyol i francès] [1a ed. en paper, 1997]
 |
L’obra lexicogràfica més important de l’eminent geòleg Oriol Riba és, sens dubte, el Diccionari de geologia publicat per Enciclopèdia Catalana l’any 1997, que s’ha exhaurit fa temps; per tant, ara no es podia adquirir i fins i tot de vegades costava de trobar per a poder-lo consultar. |
Atès que l’editorial no tenia previst de fer-ne cap reimpressió de moment, el programa Diccionari de Ciència i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (DICIT) es va plantejar d’editar-lo en línia perquè tornés a ser accessible i, endemés, es poguessin consultar gratuïtament les més de vint mil entrades de què consta des de qualsevol indret del món. Des del dia 18 de desembre 2008 s’hi pot accedir mitjançant l’adreça https://cit.iec.cat/dgeol , i no solament es poden consultar les entrades, sinó que també es poden veure reproduïdes les taules i els gràfics de què constava l’edició en paper.
D’altra banda, la consulta es pot fer per un camp o per diversos conjuntament, i es poden restringir els resultats de cada cerca amb noves condicions per a trobar més fàcilment la informació desitjada. El fet que les entrades tinguin equivalències en anglès, espanyol i francès fa que encara sigui més rica i profitosa aquesta obra.
Al final de la presentació pública, que tingué lloc el mateix dia 18 de desembre a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el doctor Riba va lliurar als responsables del programa DICIT, amb vista a una futura actualització del contingut del diccionari, vuit-centes entrades de pedologia que no havien pogut tenir cabuda en l’edició de l’any 1997.
Josep M. Mestres
