23 març 2021
Crèdits de la imatge: NASA/JPL-Caltech
El passat 18 de febrer la sonda Perseverance de la NASA, l’agència aeronàutica i espacial dels Estats Units, va arribar a Mart en una operació que va ser tot un èxit. La missió d’aquesta sonda és cercar qualsevol signe de vida que hagi existit en el passat en el planeta roig i recollir-ne mostres de roques i de regolita, que és, segons el Diccionari de geografia física del TERMCAT, el ‘Conjunt de fragments solts i parcialment descomposts de roca meteoritzada que formen un mantell, generalment per sota del sòl, que recobreix un substrat més coherent i dur’.
Ara bé, quin terme s’ha d’utilitzar per a denominar l’arribada de la nau al planeta Mart? Es pot emprar l’expressió aterrar a Mart? Doncs sí, ja que aterrar es pot aplicar a qualsevol nau que arribi en un planeta. També es pot usar amartatge, que és un neologisme ben format, similar a aterratge i a allunatge. De ben segur que aquest nou terme aviat s’implantarà gràcies als mitjans de comunicació.
20 nov. 2015
Si fa uns anys haguéssim demanat a la gent a quina àrea temàtica adscrivien la paraula núvol, sens dubte haurien respost que a la meteorologia. Efectivament, el núvol tradicional és un agregat de gotes diminutes d’aigua suspeses en l’aire, i, per analogia, els diccionaris també recullen els núvols de pols, d’insectes, de fum, etc., i més recentment es parla també de núvols d’etiquetes per referir-se a la representació gràfica de les paraules clau més utilitzades en un sistema d’informació. En plural, el sintagma pels núvols indica de manera hiperbòlica que un preu, una valoració, etc., és molt alta. En canvi, que algú estigui als núvols indica que està distret, desinformat. Ara, però, el núvol és tot el contrari: el canvi que s’ha produït l’ha dut a passar de la meteorologia a la informàtica per designar un lloc virtual d’emmagatzematge de dades, serveis i recursos diversos a través d’Internet. Aquest canvi, a més, té una motivació semàntica clara: el núvol és intangible, com també ho són els núvols de pluja, però és visible i accessible des d’un equipament local.
Si bé els inicis de la informàtica en núvol se situen a la dècada dels anys seixanta del segle XX, no va ser fins al 2002 que s’hi van començar a oferir serveis totalment accessibles, i, sobretot, a partir de 2009, en què empreses com Google i Microsoft van apostar per aquest paradigma. En català, el Termcat ha mantingut la imatge del terme anglès cloud computing, i proposa la denominació informàtica en núvol, tal com s’ha fet també en altres llengües, com el castellà (computación en (la) nube), el francès (informatique dans les nuages o informatique en nuage) o el portuguès (computação em nuvem).
A l’Observatori de Neologia es comença a detectar aquest ús de núvol a partir de 2011. Tot i que cal tenir en compte que en ser un neologisme semàntic només és possible recollir-lo en el buidatge manual, la seva presència és creixent i sòlida:
Microsoft va oferir aquest dimarts més detalls del seu pròxim sistema operatiu conegut com Windows 8, que suposarà una regeneració de la plataforma per competir en un entorn de pantalles tàctils, aplicacions i serveis en el núvol (aplicacions carregades des d’internet). [El Periódico, 14/11/2011]
L’èxit de Dropbox i l’aposta d’altres firmes com Apple i Amazon per serveis d’emmagatzematge d’arxius en el núvol han portat Google a estrenar Drive, la seva aposta en aquest àmbit. [El Periódico, 24/4/2012]
A hores d’ara tothom que estigui connectat a la xarxa ha sentit a parlar dels avantatges de l’anomenat núvol, de guardar els documents i correus a Dropbox, Google o en serveis especialitzats de hosting; de fer servir programari en els servidors de tercers en lloc dels propis. [Ara, 25/112012]
L’investigador de seguretat Ken Westin va escriure ahir en el seu blog: «És important recordar que les dades i imatges ja no només resideixen en els aparells que els van capturar, i una vegada que són pujats al núvol, es fa molt més difícil controlar qui hi té accés, fins i tot quan pensem que és privat». [El Periódico, 2/9/2014]
Els avantatges, com l’accessibilitat i l’eficiència més altes, i també els riscos, com la seguretat i la privacitat, d’aquest sistema apareixen sovint en els contextos recollits per l’Observatori. Creiem que els diccionaris no haurien de trigar gaire a incorporar aquest significat, si no volen quedar-se en els llimbs (o en els núvols) de la desinformació.
Elisenda Bernal
Observatori de Neologia
Imatge: A cloud, CC BY-NC-SA 2.0 Phil
28 jul. 2015
En anglès, el nom pancake està format per pan, que significa ‘paella’ (com Pfanne en alemany), i cake, que és una massa feta amb ous, farina i sucre (com Kuchen en alemany).
Un pancake, en anglès, de fet, és una pasta d’origen estatunidenc feta amb una barreja d’ous, farina, llet i llevat —segons com, també pot contenir plàtan, poma, trossets de xocolata, etc.—, que en coure’s pren una forma gruixuda (d’aproximadament un centímetre), esponjosa i arrodonida. Se sol servir per esmorzar, apilat en grups de dos o tres, i amb ingredients dolços (fruita, xocolata, etc.) o salats (ous, bacó, etc.) al damunt. D’altra banda, segons el DIEC2, en català una crep és una barreja fluida de farina, llet o aigua i ous, que té una forma prima i arrodonida i que se sol servir enrotllada o doblegada amb un farciment dolç o salat. Per tant, entre els pancakes i les creps hi ha diferències respecte dels ingredients (els pancakes es fan amb llevat i, a més, porten menys ou que les creps), la viscositat de la massa i la manera de servir cada aliment.
En català, per designar els pancakes, el Termcat proposa l’equivalent crep americana, que defineix com una “crep més gruixuda i esponjosa que l’habitual, típica de l’Amèrica del Nord”. Ara bé, a Plats a la carta, una aplicació molt útil que permet elaborar cartes de restaurant en català i en cinc llengües més, que també és al Termcat, un dels entrants que hi ha és panqueque amb pernil dolç, formatge, botifarra i ou dur. Curiosament, en castellà, el terme que designa el mot pancake és tortita o panqueque; cal precisar, però, que la darrera forma s’empra especialment a Llatinoamèrica. En alemany, s’empra l’equivalent Pfannkuchen i en francès s’utilitza crêpe o petite galette.
Per tant, doncs, l’equivalent de pancake en català segons Plats a la carta és panqueque i l’equivalent que proposa el Termcat és crep americana. Encara, però, disposem d’una altra proposta: en una fitxa de l’Optimot, titulada “Com es diu tortita en català”, s’indica que l’equivalent és coqueta: “La denominació adequada per fer referència a un menjar de forma rodona feta a base de cereals (arròs, blat de moro, blat, etc.), sovint de fabricació industrial, concebuda per ser consumida entre àpats o com a acompanyament, és coqueta.”
D’altra banda, també cal tenir present la similitud formal entre pancake i cupcake; de fet, totes dues formes contenen –cake, a causa de la semblança de la massa. La diferència entre aquests dos conceptes rau en pan (‘paella’) i cup (‘tassa’ i també la unitat de mesura equivalent a 0,237 litres), que designen la forma i fan referència al recipient en el qual es cou cada aliment. En aquest sentit, cal tenir en compte que el Termcat accepta el manlleu cupcake i en llista els motius: és l’única forma utilitzada en català per designar el concepte i, a causa de la popularitat recent d’aquesta mena de pastissos, està molt estès; es documenta en nombrosos textos, especialitzats i de divulgació, de l’àmbit de la pastisseria; en les altres llengües el manlleu anglès també és molt popular i és, probablement, la forma més coneguda i utilitzada; des del punt de vista lingüístic, es pot acceptar el manlleu perquè es tracta d’un concepte nou procedent de la pastisseria anglosaxona; formes com ara brownie, muffin, cookie o plum-cake, que també designen productes de pastisseria, també s’han incorporat al català procedents de l’anglès, i cupcake, a més, té el vistiplau de tots els especialistes que s’han consultat, que veuen difícil que el manlleu es pugui substituir per cap altra forma.
Dit això i tornant al terme pancake, en analitzar les formes proposades en català per designar pancake a) resulta plausible incorporar crep i afegir-hi el distintiu americana, a causa de la semblança (potser més aviat de la massa) entre tots dos menjars, tot i que és una designació molt llarga; b) la denominació panqueque en català s’assembla a una de les propostes que s’adopten en castellà (tot i que bàsicament fa referència al castellà de Llatinoamèrica), però en català oriental hi hauria la qüestió —segurament problemàtica— de si s’implanta panqueque fent la darrera e neutra (que és com caldria fer-la en aquesta varietat del català) o tancada, com en castellà o en català occidental; c) coqueta és un terme més genèric (d’acord amb la definició que se’n proporciona a l’Optimot) que potser no acaba de designar el mateix que pancake i que es fa servir més per a productes com ara les coquetes d’arròs o menjars més industrials.
Ara bé, potser el manlleu anglès no seria pas una mala solució, si es té en compte que a) el pancake és un concepte que s’ha introduït al català en diversos blogs, novel·les, pel·lícules i sèries (per exemple, a Breaking Bad en Walter White sovint menja pancakes); b) que la brevetat dels termes és un factor que en gran part en determina la implantació (crep americana i panqueque són més llargs que pancake); c) que el Termcat ja ha introduït –cake mitjançant l’acceptació de manlleus com ara cupcake o plum-cake, que tenen una semblança formal amb pancake, i d) que pancake designa un concepte nou procedent de la pastisseria estatunidenca, que té força diferències respecte de les creps d’origen francès.
Curiosament, a l’entrada de pancake de la Viquipèdia en anglès hi ha una llista de tots els tipus de pancake que existeixen, classificats segons el país. També hi ha les creps, els blinis (segons el Termcat, ‘crep gruixuda d’origen rus’) o fins i tot els dorayakis (també segons el Termcat és un pastisset dolç típic del Japó —com els que menjava en Doraemon—). Certament, tots aquests aliments porten una sèrie d’ingredients que coincideixen (ous, farina, etc.) i solen ser rodons o tenen formes plegades, com per exemple de caneló. Ara bé, el fet que el Termcat accepti blinis i dorayakis (i en cap cas parli de crep russa o crep japonesa, per exemple) no podria ser un altre motiu per incorporar el manlleu pancake?
Aina Labèrnia Romagosa
Servei de Llengües
Universitat Abat Oliba CEU
22 maig 2015
L’Observatori de Neologia recull des dels anys noranta un neologisme lexicogràfic format per prefixació que, tot i que ja forma part del lèxic comú del català, encara no ha estat incorporat al diccionari normatiu: parafarmàcia. El Cercaterm del TERMCAT sí que recull aquesta paraula, que defineix com l’‘establiment on es venen productes cosmètics, dietètics i similars, i també fàrmacs que no requereixen recepta’. Sembla que aquest neologisme podria haver-se originat en la llengua francesa, ja que Le Grand Robert en documenta el primer ús el 1952.
Si ens fixem en la formació de parafarmàcia, tant el prefix com la paraula a la qual s’adjunta són d’origen grec. D’una banda, tenim farmàcia, derivada de φάρμακον ‘droga’, ‘medicament’, ‘verí’. De l’altra, el prefix para-, que pot significar ‘al costat de’, ‘més enllà’, ‘contra’, ‘no pròpiament’ (DIEC2). En el cas de parafarmàcia, el prefix prendria l’últim significat, ‘no pròpiament’, ja que mentre que a la farmàcia el farmacèutic ‘prepara i expèn els medicaments’ (DIEC2), en una parafarmàcia no se n’hi venen, sinó que està especialitzada en un altre tipus de productes: cosmètics, dietètics i d’higiene. Tant és així que podem trobar parafarmàcies dins de grans superfícies, i a vegades són les mateixes farmàcies les que incorporen una secció de parafarmàcia, complementant així la venda de fàrmacs amb recepta (químics) o productes al·lopàtics i homeopàtics (de procedència natural) de què s’encarreguen.
En els exemples següents recollits per l’Observatori al llarg dels anys s’observa que l’ús de parafarmàcia és constant i que el significat es manté:
Sense cap mena d’embuts, han engegat la guerra comercial contra la competència que els fan les parafarmàcies, un model d’establiment sorgit a l’empara de la futura liberalització de la venda de productes sanitaris. [Avui, 27/03/1995]
El gran grup de distribució nord-americà Wal-Mart estudia la compra de la cadena britànica de cosmètica i parafarmàcia Boots, per la qual estaria disposat a pagar 1,5 bilions de pessetes, segons una informació publicada al rotatiu The Independent. [Avui, 21/08/2000]
Els farmacèutics asseguren, a més, que la parafarmàcia és un percentatge molt petit de la facturació dels seus establiments. [Avui, 23/08/2011]
El sector de la farmàcia, però, té algunes limitacions, ja que la normativa actual —que està pendent d’estudi— prohibeix vendre medicaments per internet, amb la qual cosa només es poden comercialitzar productes de parafarmàcia (dietètica, nutrició, cosmètica, higiene corporal…). [Ara, 08/12/2013]
L’Observatori de Neologia ha recollit també quatre ocurrències de l’adjectiu parafarmacèutic -a; tot i que aquest neologisme és molt poc freqüent, la seva existència ens demostra la capacitat derivativa del mot parafarmàcia, i aquest fet corrobora la seva estabilitat lèxica en l’ús dels parlants:
Aquesta interessant iniciativa consisteix en cinc cursets d’informació elemental sobre medicaments i productes parafarmacèutics a l’abast de qualsevol interessat. [Nou Diari, 20/10/1993]
En català el prefix para– és bastant productiu. Normalment pren el sentit de ‘al costat de’ o ‘més enllà’, com en el cas de paraliteratura, paramilitar o paratext, però l’Observatori documenta altres neologismes en què para– pren el sentit de ‘no pròpiament’; en aquests casos el prefix sembla prendre una connotació negativa més clara: paraassociació, paraciència i paracientífic –a, parapolicial, parareligiós –osa, etc. Aquest no és el cas, però, de parafarmàcia, en què el prefix no posa en dubte la pertinença del terme a la categoria del substantiu al qual s’ajunta, sinó que només indica que estrictament no es tracta del mateix: no és una farmàcia.
En conclusió, parafarmàcia és un mot ben format amb un ús estès en la llengua catalana. A més, designa un tipus d’establiment o espai concret que els parlants ja reconeixen amb aquesta paraula perquè forma part de la seva realitat. Per tots aquests motius creiem que seria interessant que l’Institut d’Estudis Catalans valorés la possibilitat d’incorporar aquest neologisme al diccionari normatiu.
Alba Milà-Garcia
Observatori de Neologia
07 febr. 2015
En plena era de la informació, la globalització ja és més que una realitat i, enmig d’aquesta amalgama de vincles entre persones d’arreu del planeta, no és estrany que tinguem curiositat per aprendre noves maneres de viure i d’entendre el món que ens envolta. Versionar és un neologisme que significa ‘reproduir amb alguna variació, generalment però no únicament, una obra artística’.
Versionar és un verb que sorgeix de la conversió sintàctica del substantiu versió. Aquest procediment de formació és propi del català i, de fet, és el que segueixen verbs com fusionar, salar, fumar o visionar, que vénen, respectivament, dels substantius fusió, sal, fum i visió. Una llengua tan pròxima com és el castellà, ja accepta versionar a l’avanç de la vint-i-tresena edició de la Real Academia Española, tot i que la definició que en dóna està restringida a l’àmbit musical i, com veurem a continuació, versionar va més enllà de les partitures.
Els contextos recollits a l’OBNEO des de principis dels noranta fins avui posen de manifest que versionar és un verb molt productiu en l’àmbit literari,en el cinematogràfic i, sobretot, en el musical. Tal com mostren els exemples segon i tercer, el verb es pot referir a la reedició d’una obra que implica un canvi d’idioma, però no necessàriament. Per tant, versionar pot funcionar com a sinònim de traduir, adaptar o variar i, fins i tot, pot aplegar la semàntica de més de dos verbs a la vegada, tal com mostra el primer exemple: Yimou no solament tradueix al xinès sinó que també adapta els continguts de l’obra originalment alemanya a la cultura que visionarà la pel·lícula.
«Yimou versiona els Coen. El cineasta presenta a Berlín una adaptació lliure de Sang fàcil, ambientada en un poble xinès remot.» [Avui, 17/02/2010]
«Dins el repertori, Quintana inclourà temes de la seva banda, però també versionarà al català temes de grans cantautors anglosaxons com ara Bob Dylan o Neil Young.» [La Vanguardia, 19/02/1999]
«Una altra cantant, Dolly Parton, que és l’autora de la cançó “I will always love you” que Houston va versionar i rellançar a la fama el 1992 amb la pel·lícula El guardaespatlles, també ha piulat a Twitter agraint a la cantant desapareguda la meravellosa versió que va fer de la seva cançó i demanant a la gent que no l’oblidin mai.» [Ara, 13/02/2012]
Més de la meitat dels contextos de versionar recollits a l’OBNEO s’han registrat al llarg dels darrers cinc anys i sembla que aquesta tendència es mantindrà o que, fins i tot, s’accentuarà. D’una banda, perquè versionar, com podem llegir en el darrer exemple, ja traspassa fronteres i s’utilitza en contextos desvinculats del món artístic on va néixer. I, de l’altra, perquè gegants com YouTube o Spotify són cada vegada més populars, no tant com a aparadors d’obres d’artistes famosos sinó com a indústries de la creativitat: a més de permetre la visualització de produccions de celebritats, donen cabuda a artistes emergents que, sovint, versionen cançons de grans estrelles.
És clar, doncs, que els parlants del català hem necessitat un mot —molt més econòmic que la paràfrasi fer una versió— per a designar una de les pràctiques que més evidencia la creixent voluntat de crear, apropar-nos i entendre’ns amb altres persones del món, i versionar s’ha construït seguint les regles de formació de mots pròpies del català. De la mateixa manera, el castellà ha confluït en la mateixa solució i ja la inclourà en la pròxima edició del diccionari acadèmic. Cal tenir en compte també que acceptar versionar en el diccionari redueix les possibilitats que es recorri a l’anglicisme cover com fan llengües veïnes com l’italià (fare una cover) i el portuguès (fazer cover).
De (re)creadors artístics a creadors lingüístics: sens dubte, versionar mereix la inclusió en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Aina Pinyol
Observatori de Neologia
07 des. 2014
Quan parlem de l’Ebola (o l’ebola) pot ser que ens referim a la malaltia de l’Ebola (o febre hemorràgica de l’Ebola) o al virus que la produeix, és a dir, al virus de l’Ebola. Això queda molt ben explicat a l’apunt Sobre el virus de l’Ebola que el Termcat va publicar a «La consulta del mes». En aquest apunt s’aclareixen diverses qüestions gràfiques i de pronúncia que han estat objecte d’un intens debat1 des que aquesta malaltia és notícia: la pronunciació plana o esdrúixola del mot (amb les conseqüències sobre l’accentuació gràfica) i l’ús de majúscula o minúscula inicial en el mot Ebola.
L’apunt del Termcat deixa clars tres aspectes de la grafia i pronunciació d’aquest mot:
a) El mot Ebola s’ha de pronunciar pla, i, per tant, no s’accentua.
b) Ebola és un nom propi (el nom d’un riu de la República del Congo) i, per tant, s’ha d’escriure amb la incial en majúscula en les denominacions virus de l’Ebola i malaltia de l’Ebola o febre hemorràgica de l’Ebola; però en contextos divulgatius, si s’opta per la denominació escurçada ebola, és preferible escriure-la amb minúscula inicial, com si es tractés d’un nom comú.
c) Les vocals àtones, en els dialectes que fan reducció vocàlica, poden ser reduïdes o no.
Però per què s’ha produït tot aquest debat sobre aquesta denominació? El principal problema ha estat la pronunciació esdrúixola o plana. I això ha passat perquè aquest terme no ens ha arribat pas, com altres termes, a partir de l’anglès, sinó que ens ha entrat pel castellà, que ha optat per la pronunciació (i la grafia) esdrúixola. I per què? Doncs perquè s’ha pres com a punt de partida la grafia francesa. I això deu haver estat així perquè el francès és una de les llengües oficials de la República del Congo. Però, en francès, aquest accent sobre la e no indica pas la síl·laba tònica, sinó el timbre de la vocal, que s’ha de pronunciar com una e tancada. Per tant, podem dir que la pronunciació i la grafia castellanes estan induïdes per la grafia francesa. En francès, tanmateix, aquesta paraula és aguda, com pràcticament totes (escolteu-ne la pronunciació francesa).
També hi ha qui ha dit que la pronunciació esdrúixola podia provenir de l’anglès, que és una llengua que tendeix a desplaçar la síl·laba tònica cap endavant. Però no hi ha proves que això hagi estat així; tots els diccionaris d’anglès en recullen la pronunciació plana (escolteu-ne la pronunciació anglesa).
Per tant, sembla que no hi ha gaires raons per a defensar una pronunciació esdrúixola, i sí que n’hi ha per a defensar la pronunciació plana, ja que és la més acostada a la llengua original. El professor Randy Malamud (Universitat de l’Estat de Geòrgia), en el seu article «The problem with “Ebola”: the troubling, xenophobic language of disease», ens fa notar que moltes paraules de llengües africanes tenen una estructura de sandvitx, amb una síl·laba tònica al mig de dues síl·labes àtones, com passa amb Uganda, impala, banana, macaco, Mandela, Lumumba, Mobutu, etc. I aquest és el cas del topònim Ebola.
Sembla que no solament en català hi ha hagut aquest debat sobre l’accentuació del mot Ebola; també en portuguès hi ha un debat intern. Us recomano la lectura d’un article molt irònic del periodista i filòleg Josué Machado titulat «O Ebola e a diplomacia».
A la República del Congo, a part del francès, hi ha quatre llengües principals: lingala, kongo, swahili i tshiluba. Sembla que el topònim Ebola pertany a la llengua lingala, tal com es diu en l’article «How Ebola got its name». En aquesta llengua, Ebola vol dir riu negre.
Com a curiositat, heu de saber que el aquest virus, de fet, no va aparèixer al riu Ebola, ni a cap altre riu. És un cas semblant al del virus Sin Nombre que ja vam comentar en el Butlletí, núm. 33. Tal com explica uns dels metges que va batejar aquest virus, Peter Piot, el virus es va detectar per primer cop en un poble anomenat Yambuku, però es va voler evitar aquest nom per a no estigmatitzar el poble, i es va pensar que el nom d’un riu, que transcorre per molts llocs, seria menys comprometedor. Van pensar de posar-li el nom del riu Congo, però aquest nom ja era usat per a referir-se a una altra malaltia. Van consultar un mapa i van trobar un riu petit i proper a Yambuku, el riu Ebola, i van decidir posar-li aquest nom. Després, va resultar que el mapa que havien consultat no era gaire acurat i que el riu Ebola no passava gaire a prop de Yambuku, però ja era tard per a rectificar.
Finalment, cal tenir present que els noms del virus són aprovats pel Comitè Internacional de Taxonomia Vírica (ICTV). En el web de l’ICTV podeu consultar tota la taxonomia sobre els virus i podreu veure que el virus de l’Ebola pertany al gènere Ebolavirus, de la família Filoviridae, i que se’n coneixen cinc espècies diferents. Però tot això ho trobareu més clarament explicat a la fitxa corresponent del Cercaterm.
I ara que s’han dit tantes coses sobre aquest virus, esperem que no se n’hagi de parlar més.
1. Han publicat articles sobre la denominació d’aquesta malaltia: Albert Pla Nualart (des de l’Ara), Núria Poyuelo (des d’El Punt Avui), Rudolf Ortega (des d’El País), Griselda Oliver (des de Núvol).
Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB
Vocal del Butlletí de la SCATERM
