21 abr. 2012
Segons el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC), el fotoperiodisme és el periodisme gràfic, que es defineix com l’«especialització del periodisme que informa amb material fotogràfic». El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) encara no recull aquesta paraula i, doncs, és neològica si prenem aquesta obra com a punt de referència.
Però el fotoperiodisme va néixer a finals del segle XIX, va experimentar un gran desenvolupament durant el segle XX i en el segle XXI està vivint canvis importants gràcies a les noves tecnologies. Així doncs, els fotoperiodistes existeixen des de fa més d’un segle i han deixat testimoni gràfic dels esdeveniments crucials de la nostra història recent.
Es podria argumentar que fotoperiodisme no és al DIEC2 perquè és un terme transparent semànticament; però, de fet, ho és menys que moltes altres paraules que són al diccionari, ja que l’element foto actualment és polisèmic: pot ser el formant grec foto-, que vol dir llum i amb el qual es formen termes com fotocatàlisi, fotobiologia o fotoelectricitat, o bé pot ser l’escurçament de la paraula fotografia amb què també es formen moltes paraules, com fotocomposició, fotocromia, fotointerpretació, i també com fotoperiodisme i fotoperiodista.
Hi ha termes formats amb l’element foto- que són homònims, perquè adquireixen dos significats diferents segons si hi intervé el formant grec o l’escurçament: per exemple, fotogènic significa segons el DIEC2 «Que engendra llum» o bé «Que sol sortir bé en ésser fotografiat» i de la mateixa manera, el nostre terme fotoperiodisme té el seu homònim amb el seu significat de llum, com podem comprovar en la Viquipèdia, que defineix fotoperiodisme com la «Reacció fisiològica dels organismes vius a la durada del dia i la nit», si bé caldria revisar la relació que manté aquest terme amb fotoperiodicitat, terme que significa «Conjunt de respostes dels organismes al fotoperíode» segons el GDLC.
L’Observatori de Neologia ha recollit exemples de l’ús de fotoperiodisme (i també de fotoperiodista) des de l’inici de la seva tasca de buidatge de textos de premsa (1989). Són usos com els següents:
«L’auge de la ràdio, del fotoperiodisme i del cartellisme són encara puntals de referència.» [Diari de Barcelona, 12/02/1989]
«Cartier-Bresson és una de les cimeres de la fotografia d’aquest segle i un dels mestres indiscutibles del fotoperiodisme internacional.» [Avui, 15/11/1994]
«Mentre les revistes d’arreu del món redueixen cada vegada més l’espai d’expressió dels fotoperiodistes i s’estimen més exhibir les cames d’una top-model que no pas ensenyar la realitat i l’actualitat del món.» [El Temps, 18/09/1995]
«En esclatar la guerra va formar part del pool de fotoperiodistes catalans, com Sagarra, Torrents, Gaspar, Brangulí, Centelles i Pérez de Rozas.» [Avui, 13/01/2011]
Precisament perquè és una unitat ben formada, necessària i freqüent, que ha anat apareixent al llarg d’aquests gairebé vint-i-cinc anys de treball sense interrupció, potser el terme fotoperiodisme seria un bon candidat per a la propera edició del diccionari normatiu.
Judit Freixa (Observatori de Neologia)
21 febr. 2012
Actualment, la informació flueix de manera molt ràpida. Gràcies a Internet, tenim accés gratuït a una infinitat de diaris, revistes i blocs, que competeixen per ser els més llegits, per proporcionar informació de forma ràpida i fiable, però també per donar opinions de manera que generin debat i tinguin ressò arreu. Per això, potser, ha nascut una nova professió: els opinadors.
El neologisme opinador -a és cada cop més present en la premsa escrita en català. Al banc de dades de l’OBNEO, aquest mot es va documentar per primera vegada l’any 1989, però no és fins al 2000 quan sembla que se n’estabilitza l’ús i apareix més sovint a la premsa escrita. Si observem els contextos en què apareix, podem comprovar que tots tenen a veure amb el periodisme i la comunicació. En molts contextos es parla dels opinadors i dels tertulians alhora; en d’altres, es relaciona aquest neologisme amb els polítics. Fins i tot en trobem uns quants en què opinador apareix acompanyat del mot ofici o professional, per aclarir que es tracta estrictament d’una professió: «És a dir, els qui parlen en públic i per al públic —allò que en podríem dir “opinadors d’ofici”.» [Avui, 16.03.1989] o «Són prototips de l’opinador professional» [El Periódico, 06.04.2010].
Amb els contextos queda clar que el mot opinador té un ús molt ben delimitat, ja que es fa servir per a denominar els escriptors i col·laboradors, professionals de la comunicació o periodistes, que donen a conèixer les seves opinions als ciutadans. També queda clara la distinció entre opinador i el mot opinant (que sí que trobem documentat als diccionaris), ja que opinador s’utilitza per designar una professió o activitat específica, mentre que opinant és qualsevol persona que emet una opinió.
Com que d’opinadors, tal com s’han descrit, n’hi pot haver arreu, podem pensar que en altres llengües es deu expressar de maneres similars. Efectivament, a les dades de l’OBNEO hem documentat opinador en castellà a partir de l’any 2000, tot i que no presenta una freqüència d’ús tan elevada com en català; en canvi, en l’espanyol de Xile s’ha creat el neologisme opinólogo per a referir-se a aquesta professió i es fa servir amb un to marcadament despectiu. I, pel que fa a l’anglès, s’empren les paraules pundits o talking heads per a referir-se a aquests professionals. Sembla, doncs, que el català no ha incorporat aquest mot directament de l’anglès: pundits significa ‘persona entesa, experta’, però es fa servir en un to irònic, mentre que talking heads té una connotació totalment despectiva.
Així doncs, si tenim en compte que aquest neologisme s’ha format amb una regla morfològica predictible i que ha sorgit de la necessitat d’expressar una activitat o professió que cada cop està més de moda, pot ser un candidat a entrar al diccionari si se’n consolida l’ús en els propers anys.
Francina Janer (Observatori de Neologia. UPF)
21 des. 2011
En els mitjans de comunicació sentim que sovint utilitzen el terme equipació en l’àmbit de l’esport. Si consultem el banc de dades de l’Observatori de Neologia (OBNEO) de la Universitat Pompeu Fabra veurem que equipació es va documentar per primera vegada el 1999 i des d’aleshores s’ha continuat recollint fins ara en contextos com els següents: «La nova equipació del Barça, que la pròxima temporada incorporarà novetats destacades, es passejarà avui dins un furgó blindat per diversos carrers cèntrics de Barcelona» (Avui, 17 juny 2005); «Sobretot, el que no m’agrada és la idea que cada any s’hagi de canviar l’equipació, per raons econòmiques, ja ho sé, però em sembla que això resta un element fonamental d’identitat» (Catalunya Ràdio, 18 maig 2011). En tots els casos, equipació fa referència a la indumentària de joc, que comprèn: samarreta, pantalons i mitjons.
Podem afirmar que es tracta d’una paraula nova, ja que no apareix documentada a cap dels diccionaris de referència en català, com el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC o el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, i, segons les dades de l’OBNEO, tampoc no sembla que tingués una existència freqüent prèvia al 1999. En canvi, en aquests diccionaris sí que apareixen recollits els mots equip i equipament, que també trobem al Diccionari general de l’esport del TERMCAT definits com a «conjunt de material i d’indumentària necessaris per a la pràctica d’un esport».
Pel que fa a l’origen d’aquest neologisme, és probable que el mot equipació hagi entrat al català per influència del castellà equipación, que ja trobem recollit al Diccionario CLAVE i que la Fundación del Español Urgente (Fundéu) ha acceptat com a sinònim de equipamiento, equipo o uniforme.
D’acord amb les definicions del CLAVE i de la Fundéu, sembla que equipación es fa servir per referir-se a l’uniforme de joc. Per tant, adopta un sentit més precís que equipamiento o equipo. Cal tenir present, però, que en el Reglament oficial de la FIFA no s’usa mai el mot equipación sinó equipamiento, i que es distingeix entre equipamiento de juego (que comprèn samarreta, pantalons i mitjons) i equipamiento especial (que són les peces de l’equipament que no són les de joc, com ara el calçat, les genolleres, etc.).
Arribats a aquest punt ens podem preguntar si realment equipació es una bona proposta denominativa. Des d’un punt de vista formal, és una formació correcta, ja que és un derivat del substantiu equip, al qual s’adjunta el sufix -ció: ‘acció i efecte de’. Tanmateix, és sorprenent que adopti una forma que lingüísticament significa el mateix que equipament (equip + –ment : ‘acció i efecte de’). Així, doncs, tot i que hi ha una necessitat denominativa, que és la de referir-se a la part de l’equipament esportiu que identifica un equip (samarreta, pantalons i mitjons), la proposta equipació sembla poc encertada per a diferenciar-se de equipament i innecessària com a sinònim. L’ús d’una forma sintagmàtica, com ara equipament de joc —com la que trobem en el Reglament de la FIFA— podria ser més adequada i més entenedora, ja que evitaria haver de recórrer a la poc aclaridora equipació i ens permetria mantenir la forma recollida pels diccionaris catalans, i fer créixer tant com calgui per la via de la sintagmació: equipament oficial, equipament de reserva, etcètera.
Elisabet Llopart (Observatori de Neologia. UPF)
21 oct. 2011
Fa un temps que s’ha posat de moda afegir llavors germinades de soia, alfals, blat, sèsam, fonoll… i fins i tot llenties o pèsols germinats de tres o quatre dies, no solament en amanides, sinó també en sopes, purés i plats de carn i peix.
En algunes cartes de restaurant comencen a aparèixer els «germinats de soia», «germinats de fonoll» o senzillament, «amanida de… amb germinats», al costat de «…amb brots de soia». Òbviament, l’entrada germinat no apareix —per la novetat— a l’Alcover-Moll ni al DIEC2.
Una qüestió prèvia: hi ha alguna alternativa a germinat? Grill? El mot grill ens remet immediatament a cítrics, a cadascuna de les parts en què s’organitzen mandarines, llimones, taronges i aranges; grillat té una connotació negativa o de tasca agrícola: si algú està grillat, és que no hi toca; si és un producte vegetal, és bo per a sembrar-lo, no per a menjar-lo. Per exemple, les patates se sembren a partir del moment en què són grillades; abans no es pot. Podríem considerar gèrmens, però no crec que arrelés per la connotació negativa que té. Germinació és l’ ‘acció o efecte de germinar’, no pas el resultat. Podria ser un candidat, però no crec que s’implanti.
Hi ha precedents? Uns quants, en aquest camp concret, el de l’alimentació: amontillat, batut, bescuit, bullit, confitat, estofat, gelat, gratinat, guisat, rebentat, remenat i rostit, la genuïnitat dels quals no es discuteix, tot i que gratinat i remenat no apareguin, com el mateix germinat, al DIEC2, i només aparegui un gratinat delfinès, com un hàpax, al Cercaterm.
Finalment, hi ha qui ha proposat brot. Tampoc no funciona, essent el brot únicament la part de la llavor —encara present— en amunt. Tot això considerat, i tenint present que en aquest cas hom menja les tres parts distingibles de la plàntula (protoarrel, llavor i brot), crec que germinat (‘llavor de cereal o llegum que ha començat el procés de transformació en plàntula en un medi artificial, per a consum immediat’) és perfectament acceptable, com ho són en altres camps allisada, benvinguda, detingut/da, afaitada, pentinat, aglomerat, contingut o retallada. La diferència entre participi i adjectiu, entre nom i adjectiu, és subtil, i el procés de nominalització, molt freqüent.
Joan Maria Romaní (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya)
21 juny 2011
Els parlants, sovint, prenem paraules d’altres llengües i les adoptem a la nostra. A vegades ho fem per necessitat, a causa d’un buit denominatiu que necessitem cobrir i, a vegades, tan sols ho fem per seguir les tendències socials. El que no és tan freqüent és el cas que s’analitza a continuació, un manlleu que es converteix en un neologisme semàntic, ja que adquireix un significat figurat dins d’un camp temàtic concret.
Això succeeix amb el xenisme rus matriochka que és, segons el TERMCAT, una «nina de fusta pintada, buida per dintre i que es pot obrir per la meitat, que conté a l’interior un conjunt de nines idèntiques, de mida decreixent, que encaixen l’una dins l’altra». Pel que fa a la llengua catalana, no és una paraula normativa, ja que no apareix al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC; però, en canvi, sí que apareix en altres diccionaris de referència, com és el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, i hi apareix adaptada ortogràficament: matrioixca. Des del TERMCAT, en canvi, es proposa una altra opció parcialment adaptada: matrioixka (seguint les recomanacions de la Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català de l’IEC); al costat de nina russa, un sintagma que té el mateix significat, però que possiblement perd la ressonància de la cultura russa que aporta matrioixca, ja que, al cap i a la fi, és un xenisme rus.
A l’Observatori de Neologia trobem exemples de matrioixca contextualitzats en dos camps diferents: d’una banda, en el discurs cultural, amb el seu sentit literal, i, de l’altra, en el discurs polític, amb el sentit figurat de ‘submissió d’algú cap a algú altre’: «El PSC denuncia en el seu cartell electoral la “submissió” de Rajoy a Aznar en forma de matrioixkes», que va agafar popularitat gràcies al cartell electoral que va utilitzar el PSC en forma de crítica cap al PP; però també en el sentit de successió d’alguna cosa: «En tot cas, dins de la matrioixka de noms de la política andorrana, hi ha un grup que ha decidit fer del canvi el nom mateix de la coalició». En ambdós casos, té una importància evident la característica clau d’aquestes joguines d’encabir-se una dins l’altra des de la més petita fins a la més gran. Aquesta successió, tan gràfica, de nines de diferent importància, pel que fa a la mida, provoca que aquest terme cultural sigui fàcilment aplicable, de manera metafòrica, a altres camps.
Els parlants coneixen el concepte de nina russa i és per aquest motiu que, probablement, no els resultarà difícil copsar el sentit metafòric que ha pres el manlleu en el context polític. No obstant això, la presència d’aquest neologisme semàntic en la premsa política és encara discreta, però el fet que el sentit metafòric que ha pres el manlleu en aquest camp sigui tan gràfic i, a més, correspongui a un objecte tan quotidià com una joguina, ens fa suposar que la seva presència podria augmentar fàcilment.
Trobem, doncs, un manlleu del rus amb una forta connotació cultural que s’implanta en la llengua catalana de tres maneres diferents: amb una forma ortogràficament adaptada, amb una altra de parcialment adaptada i amb un sintagma alternatiu català. A més a més, s’hi ha establert també en forma de neologisme semàntic dins de la política. Ara bé, en quin moment podem considerar que el xenisme matrioixca ha esdevingut un neologisme semàntic? Si els parlants ja identifiquen el nou sentit del xenisme quan el troben en un context de política, podem considerar que el procés ja s’ha esdevingut. Probablement, els parlants no ens adonem de la successió de metamorfosis que pateixen els mots. Sembla que ens passa com a les matrioxques.
Queralt Alsina Cardona (Observatori de Neologia. UPF)
21 abr. 2011
En un món cada vegada més globalitzat i on cada cop és més senzill i habitual agafar un avió per desplaçar-se d’un lloc a un altre, és normal que, en termes d’economia, es parli de línies aèries que s’uneixen, que se separen, que són privatitzades o que són multades. Tot i això, últimament el més comú és sentir un altre terme per a fer referència a aquestes companyies: aerolínia. Així ho demostren les dades aplegades al banc de dades de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra, on s’han recollit més de 250 ocurrències d’aquesta paraula. Si bé els primers testimonis d’ús d’aquest neologisme en la premsa són de l’any 1994, la freqüència d’aparició s’ha incrementat en els darrers deu anys. Són usos com els següents: «La companyia suïssa realitzarà una desinversió controlada en les aerolínies franceses dins del seu nou pla de reestructuració» (El Periódico, 27 abril 2001); «El govern podria aprovar demà una aportació de 40 milions de l’ICF per a l’ampliació de capital de l’aerolínia» (Avui, 25 febrer 2010).
Aerolínia és un calc de l’anglès airline (mot documentat per primera vegada el 1901, segons el Merriam-Webster Online Dictionary), que en castellà (aerolínea) trobem al Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española definit com a «Organización o compañía de transporte aéreo» , mentre que en català no està consignat en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) ni en el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC). De fet, això no és estrany, perquè línia aèria és la denominació pròpia que s’ha utilitzat en la nostra llengua i que té una entrada dins de línia (v. les accepcions 4.2 del DIEC2 i 8.3 del GDLC).
Ara bé, aquest neologisme també es pot considerar una paraula formada dins del català per mitjà d’altres mecanismes. El DIEC2 té dues entrades per a aero-. En la primera, aero– [o aeri-, o aer-] és una «forma prefixada del mot gr. aér , ‘aire’» que s’usa en la formació de noms científics que es refereixen a l’aire, o a les propietats físiques o efectes de l’aire (o d’altres gasos); en la segona, es defineix aero- com a «prefixoide del mot aeronau», el qual s’empraria en la creació de compostos a partir de l’accepció metonímica en què l’aire és un mitjà per desplaçar-se (ex.: aeroclub, aeromodelisme, aerotaxi). D’una manera paral·lela, el GDLC també recull les dues possibilitats per a aero– i, de fet, totes dues són possibles per a interpretar la formació de aerolínia.
Podem, doncs, explicar de dues maneres el terme català aerolínia, segons que l’entenguem com una paraula formada dins de la llengua o que, atenent a la realitat sociolingüística, el context de globalització i la pressió d’altres llengües sobre el català, l’entenguem com una unitat que el català ha manllevat d’una altra llengua amb un calc. En qualsevol cas, l’increment en la freqüència d’ús de aerolínia en detriment de línia aèria es podria explicar per analogia amb la designació que té en altres llengües i per la semblança amb altres paraules formades a partir del mateix mecanisme (aerobiosi, aerèmia, aerodinàmica, etc.). Potser l’explicació més plausible és que els parlants (sobretot en la publicitat d’aquestes companyies i com a conseqüència de la difusió que n’han fet els mitjans de comunicació) han cedit davant de la pressió de l’anglès airline?, i, fins i tot, del castellà o a través del castellà aerolínea?, i el resultat ha estat una unitat ben formada que té almenys dos avantatges respecte de línia aèria: economia lingüística i paral·lelisme internacional. Per aquests motius, i si, a més, hi sumem la posició que ocupa en l’ús social i en el tipus de comunicacions on apareix, no ens haurà de fer estrany si trobem aerolínia en el proper DIEC, encara que sigui amb remissió a línia aèria.
Jana Foraster Fernández-Escalante (Observatori de Neologia. UPF)
