21 febr. 2011
Sovint els parlants trobem a faltar paraules en els diccionaris. Sabem que no tots els mots poden estar recollits en les obres lexicogràfiques de referència, però així i tot pot sorprendre’ns una absència lèxica determinada, sobretot quan es tracta de paraules ben formades i molt esteses en l’ús. Un bon exemple n’és interanual, un adjectiu format amb l’adjunció del prefix inter a l’adjectiu anual , que no ha rebut la benedicció del diccionari normatiu però que apareix documentat a l’Observatori de Neologia amb regularitat des que inicià les activitats l’any 1988. També el cercador Google ens informa de la gran presènciapel que fa a l’ús de interanual (44.600 ocurrències en pàgines de llengua catalana) i per això ens hem volgut referir a aquest adjectiu que, a més, és important en la formació d’unitats terminològiques.
IPC interanual, taxa interanual, inflació interanual, índex interanual, descens interanual, caiguda interanual, termes interanuals, ingressos interanuals i un llarg etcètera d’exemples ens demostren que l’adjectiu interanual és necessari en el llenguatge de l’economia. El diccionari normatiu no inclou interanual formant part de cap dels termes sintagmàtics esmentats, però els mateixos economistes confirmarien el gran ús d’aquest adjectiu no recollit per la normativa i, senzillament, deixarien constància de la necessitat de comparar les taxes, la inflació, els índexs, les caigudes i els augments interanuals, és a dir, d’aquest any en relació amb l’any anterior.
És evident que la normativa no pot obrir la porta a tots els mots. D’aquesta manera, si una gran part de les paraules noves, que neixen de les regles de formació més productives (prefixació, per exemple), tenen un significat molt previsible i ben transparent, és molt probable que el diccionari no les reculli. Cal, en efecte, delimitar l’acolliment lingüístic, però l’adopció normativa de paraules morfològicament idèntiques a interanual no ens deixa entreveure el perquè del vistiplau normatiu a paraules com ara interatòmic, intercel·lular, interconfessional, interfàsic i, a part de moltes més, bianual i plurianual. Pot ser que la predictibilitat semàntica exclogui l’acceptació de interanual, malgrat que la semàntica de bianual i de plurianual sigui encara més predictible. Sigui com sigui, la inclusió de interanual faria que els especialistes —i els no-especialistes també— poguéssim fer servir interanual sense trobar-lo a faltar en el diccionari.
Marc Font (Observatori de Neologia)
21 oct. 2010
El verb disseccionar, en el sentit d’‘obrir un ésser viu i discernir-ne les parts per estudiar-ne l’anatomia o per realitzar-hi una intervenció quirúrgica’, no es troba recollit en cap diccionari català. La raó d’aquesta absència és que ja hi ha el verb dissecar, que significa el mateix. Aquest significat és el que deriva del verb llatí dissecare ‘tallar’.
La forma àmpliament estesa disseccionar no ha estat encara admesa, perquè es considera un postnominal innecessari, és a dir, un derivat d’un nom (dissecció) que, al seu torn, deriva d’un verb (dissecar) amb el mateix significat que s’atribueix al postnominal (disseccionar). Els verbs postnominals només són admissibles si tenen un significat que no té el verb primitiu, com passa amb referir > referència > referenciar, en què els verbs referir i referenciar no són sinònims; o bé quan el verb primitiu ha caigut en desús. Per contra, no s’admeten els postnominals amb el mateix significat que el verb primitiu, com ara pol·lucionar (que vol dir el mateix que pol·luir) o traïcionar (que vol dir el mateix que trair), que, a més, es poden considerar castellanismes, ja que les formes postnominals polucionar i traicionar són les úniques possibles en castellà.
El cas de disseccionar es pot assimilar als anteriors, ja que el català disposa del primitiu dissecar, i el postnominal disseccionar es pot interpretar com un calc del castellà diseccionar. Però aquest cas és una mica més complex, perquè el verb dissecar, tant en català com en castellà, té un altre significat, derivat d’alguna manera de l’anterior (cosa que no ha passat en altres llengües), que és més present en la ment dels parlants que el primer: ‘preparar (un animal mort) per conservar-lo amb aparença de viu’. I en molts contextos tots dos significats són igualment possibles, ja que bona part dels éssers vius són «dissecables» en tos dos sentits, com en el titular següent: «Les protectores d’animals s’oposen que Floquet sigui dissecat».
Així, doncs, el postnominal disseccionar no ocupa tot l’espai semàntic de dissecar, sinó només el significat d’‘obrir un ésser viu per examinar-lo’, i deixa per a dissecar el significat secundari de ‘preparar un animal mort per conservar-lo amb l’aparença de viu’. Aquest és l’estat de la qüestió que trobem reflectit al DRAE per al castellà:
diseccionar
1. tr. disecar (|| dividir en partes un vegetal o un cadáver para su examen).
2. tr. Hacer una disección (|| análisis de algo).
Com ja hem dit, els diccionaris catalans no recullen el verb disseccionar, però el DIEC, en la definició de dissecció, insinua mitjançant un especialment que aquest mot vol dir més una cosa que una altra:
dissecció
f. [MD] [ZOA] [BI] Acció de dissecar, especialment acció d’obrir un ésser viu i discernir-ne les parts; l’efecte.
Si una dissecció és especialment l’«acció d’obrir un ésser viu i discernir-ne les parts», no és menys veritat que dissecar, encara que no ho digui cap diccionari, és especialment «preparar un animal mort per conservar-lo amb aparença de viu». I amb aquest estat de coses ja tenim el terreny adobat perquè sorgeixi un disseccionar que només vol dir ‘obrir un ésser viu’.
Així, doncs, el verb disseccionar sembla una conseqüència de la necessitat de distingir més clarament els dos significats que ha acabat tenint el verb dissecar (un d’etimològic i un altre de derivat) i que es confonen en molts contextos. I això passa tant en català com en castellà, però no en altres llengües, com l’anglès o el francès, on els verbs corresponents dissect i disséquer, respectivament, només tenen el significat etimològic de tallar, separar, obrir un ésser viu per examinar-lo. Mentre que el sentit de preparar un animal mort amb l’aparença de viu s’expressa d’altres maneres: stuff (anglès) i naturaliser (francès).
La conseqüència de tot això és que en català i en castellà el verb dissecar, a diferència d’altres llengües, tendeix a perdre el sentit etimològic, que s’emporta disseccionar. Probablement per això els nostres diccionaris es resisteixen a acceptar disseccionar. I, malgrat tot, no sempre és fàcil defugir la temptació d’usar-lo, com en el fragment següent, extret d’un pla d’estudis: «En aquesta pràctica, amb l’objectiu de veure cèl·lules vives en un teixit, no separades, farem observacions de trossos de teixit que extraurem directament d’un musclo disseccionat». O com en el títol d’aquesta reflexió (dissecant el lèxic), que costa d’entendre en una primera lectura.
Àngels Egea (Serveis Lingüístics de la UB)
21 ag. 2010
La indústria surera catalana ha estat una de les més importants del món durant segles. Ser pioner i capdavanter en una activitat durant un temps prou llarg és una condició suficient per a generar terminologia relacionada amb el desenvolupament d’aquesta activitat, que després es pot exportar a altres llengües. I és en aquest context que va sorgir el compost surotaper, que trobem molt documentat i que apareix, per exemple, en el nom de l’associació d’obrers del suro anomenada Foment de la Indústria i Comerç Surotaper, fundada el 1911 a Palafrugell, o en el títol d’una obra de l’escriptor i polític Martí Roger i Crosa, Els tipus socials de la producció surotapera (1911-1912).
Però quina mena de compost és surotaper? Pel que fa als constituents, és un compost format per dos mots patrimonials: suro (del llatí suber –eris) i taper, derivat adjectival de tap (mot procedent del germànic tappo). Pel que fa al comportament morfològic, és un compost propi, no pas sintagmàtic, és a dir, flexiona només pel final (surotaper, surotapera, surotapers, surotaperes), i, per tant, s’escriu aglutinat. A més, es tracta d’un compost adjectival, és a dir, que fa d’adjectiu.
Per la naturalesa dels components (suro i taper), no podem parlar de composició culta, malgrat que la o final de suro s’assembla a una vocal d’enllaç. La forma culta corresponent a suro hauria de ser subero-, d’on s’obtindria un compost híbrid (formant culte + mot patrimonial) *suberotaper, que no hem documentat. També hi ha la possibilitat de formar compostos adjectivals similars als cultes afegint (quan és possible) una vocal o d’enllaç al primer adjectiu del compost, com fem a religiosopopular, politicosocial, etc. Però en aquest cas ens caldria l’adjectiu surer per formar *surerotaper, que tampoc no documentem.
Així doncs, si descartem la via culta, i busquem quins altres mots compostos tenim en català que s’adiguin amb l’estructura de surotaper (N + Adj), ens trobem que la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (versió provisional) recull els compostos adjectivals següents: banyabaix, barbafort, bocamoll, camallarg, caramenut, llenguallarg. Però en tots aquests casos, els únics recollits per a l’estructura N + Adj, el constituent nominal es comporta com a complement de l’adjectiu, encara que amb un ordre diferent del sintàctic i sense la preposició de que apareix necessàriament en les paràfrasis sintagmàtiques: camallarg ‘llarg de cama’.
En canvi, el significat de surotaper (‘relatiu o pertanyent al tap de suro’) no es correspon amb l’estructura de camallarg, probablement perquè no segueix el mateix procés de formació. En el cas de camallarg, tenim un adjectiu que modifica el constituent nominal. En el cas de surotaper, tenim un sufix adjectival (-er) que afecta una estructura composta de dos noms [[N + N] –er]. Entre els compostos nominals amb estructura N + N trobem exemples de formacions que tenen una relació sintàctica de subordinació entre els dos elements, com ara filferro (‘fil de ferro’) o aiguabatent (‘batent d’aigua’), que podrien explicar un hipotètic (encara que no realitzat) *surotap ‘tap de suro’, sobre el qual es forma surotaper, tal com filferrera (nom d’una planta que presenta certa similitud amb el filferro) es forma sobre la base nominal filferro.
Àngels Egea (SCATERM)
21 abr. 2010
Quipà és un terme de l’àmbit de la religió, que procedeix de l’hebreu (transcripció fonètica de כִּפָּה) i que designa el casquet que porten els homes jueus, i algunes dones jueves, durant els actes religiosos o durant tot el dia, depenent del ritus i del vincle de la persona amb la religió.
Com sabem, en català tenim dos mètodes principals d’incorporació de manlleus a la llengua: el primer, l’adopció de la forma original en la llengua d’arribada i, el segon, l’adaptació gràfica de la forma original al nou sistema lingüístic. S’ha de tenir en compte que, en alguns casos, aquest segon mètode és l’únic possible; es tracta d’un cas de transcripció fonètica quan la llengua de partida utilitza un alfabet diferent del de la llengua d’arribada. Tanmateix, a banda d’aquests dos mètodes, també existeix una tercera opció, la creació d’una forma alternativa al manlleu seguint els criteris de formació de paraules genuïnes de la llengua d’arribada.
En el cas de la quipà, si ens plantegem la creació d’una forma alternativa catalana, hi juga en contra el fet que, a banda de considerar quipà com un manlleu, també el podríem considerar un xenisme (recordem que, per regla general, no es creen formes alternatives per als xenismes). Així doncs –ens preguntem– és quipà un xenisme? Certament ja fa molts segles que els jueus van arribar a Catalunya, i amb ells, les quipàs. A més, l’ús de casquets en pràctiques religioses no es limita al judaisme. Per exemple, algunes autoritats eclesiàstiques catòliques utilitzen uns casquets de seda molt similars a la quipà denominats solideu. Tot i això, no podem negligir el fet que es tracta d’un manlleu procedent d’una llengua amb un altre alfabet, i inevitablement l’adaptació haurà de ser més notòria que en d’altres llengües. Aquest fet provoca, tal com a continuació s’exposa, una certa variació gràfica real entorn d’aquest terme i, per tant, pot conduir a vacil·lacions a l’hora d’utilitzar el terme adaptat. A més, també podríem tenir en compte l’opacitat que pot representar el mot quipà per als parlants catalans.
Abans que el mot quipà arribés als diccionaris de llengua catalana, l’Observatori de Neologia de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada va detectar el terme 13 vegades en la premsa escrita en català entre els anys 1991 i 2005. Durant els primers anys hi havia una prevalença de l’adaptació cap a kippa. Amb el pas dels anys també es va recollir esporàdicament kipah, tot i que va ser finalment la forma kippah la més freqüent en la premsa escrita entre els anys 2003 i 2005.
L’Institut d’Estudis Catalans considera que, en català, la transcripció fonètica correcta del terme és quipà, i així ho trobem documentat en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2), no pas en l’edició anterior del mateix diccionari, ni en els diccionaris publicats anteriorment al DIEC2 en altres editorials; també al Cercaterm del Termcat trobem que la forma correcta és quipà. En canvi, tant en la versió en línia de la Gran enciclopèdia catalana, com en la versió en paper del Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) es proposa kippah, tot i que en la versió consultable en línia del GDLC també trobem la forma quipà. Veiem, doncs, que les propostes més o menys espontànies detectades en la premsa escrita per l’Observatori de Neologia difereixen de les propostes de les institucions públiques i, tot i observar lleugeres diferències quant a l’adaptació i transcripció fonètica del terme, podem dir que les nostres institucions han decidit fer un pas valent cap a l’adaptació del terme a una grafia més catalana.
Hi hauria, doncs, elements a favor i en contra per a la creació d’un neologisme alternatiu per a designar la quipà, un sintagma breu i explicatiu com ara casquet jueu. Mentrestant, conscients que no podem inundar la nostra llengua de construccions carregoses, tenim la quipà sancionada per les nostres autoritats lingüístiques.
Alba Coll (Observatori de Neologia)
21 febr. 2010
El camp temàtic d’alimentació i gastronomia ha estat negligit durant molt de temps en la lexicografia catalana. Que serveixi d’exemple el fet que, tant en la segona edició impresa com en l’edició electrònica del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (en endavant, DIEC), aquest camp no té entitat i tampoc no en té el camp de restauració, i les paraules que hi fan referència apareixen habitualment relacionades amb el camp «HO» (‘hoteleria’). En aquest breu article només considerarem la parella escuma i mousse. Abans de cap altra cosa, cal fer un parell d’advertiments:
1r) El DIEC no entra cap accepció de escuma que tingui a veure amb aquest camp. Pel que fa al Cercaterm del TERMCAT, tampoc no defineix què és una «escuma» en el context que aquí tractem.
2n) Les definicions de mousse que apareixen al Cercaterm i al DIEC són millorables. Vegem-les:
«Plat cuinat d’origen francès fet amb diferents ingredients que es quallen després de barrejar-los amb clara d’ou batuda, nata batuda o gelatina.» [Cercaterm]
«[HO] Plat fet amb diferents ingredients que es quallen després de barrejar-los amb clara d’ou batuda, nata muntada o gelatina.» [DIEC]
Comparem aquestes definicions amb la definició de mousse de Le grand Larousse gastronomique:
«Mousse Dispersion d’un gaz sous la forme de bulles dans un liquide (mousse liquide) ou dans un solide (mousse solide). En cuisine, il s’agit d’une préparation salée ou sucrée, légere, composée d’ingredients finement mixés, qui sont foisonnés ou additionnés d’une mousse (blancs d’oeuf battus en neige, sabayon, crème fouettée, etc.). Les mousses son parfois moulées (additionnées d’un agent gélifiant, telle la gélatine) On peut également en servir quelques-unes chaudes.
»En pâtisserie, les mousses aux fruits són composées de purés de fruit, de gélatine, de crème fouettée et de meringue italienne. Au chocolat, elles comportent du chocolat fondu, de la crème liquide ou de sucre cuit, des jaunes d’oeuf et/ou de la crème fouettée. L’apparition des mousses dans les années 1970 a permis d’alléger les pâtisseries, en particulier les entremets et les petits gâteaux.»
Les definicions del DIEC i del TERMCAT són millorables en els punts següents:
— No és un plat sinó una preparació, atès que sempre és «mousse d’alguna cosa».
— La mousse es pot quallar, però quallar-la no és un fet necessari.
— El que dóna lleugeresa a una mousse és la incorporació d’aire o d’un gas inert en fines bombolles, per mitjà d’una escuma.
Així doncs, tenim que el mot mousse ha estat donat en francès a una preparació que, pel fet d’incorporar aire (generalment per mitjà de nata muntada o clares d’ou muntades), esdevé lleugera, assoleix la consistència d’un fluid molt dens, no cau del seu contenidor en posar-lo cap per avall i, en menjar-la, es desfà a la boca. Quallen necessàriament les gelatines o les gelees, per exemple, però no les escumes ni les mousses.
Els anys noranta, el cuiner Ferran Adrià va demostrar que qualsevol fluid es pot transformar en una escuma amb l’addició d’anhídrid carbònic o nitrogen a pressió mitjançant l’estri anomenat sifó. I així ho recull Le grand Larousse gastronomique, on ja la segona forma de l’entrada revela la procedència del terme gastronòmic:
«Écume ou espuma Preparation chaude ou froide élaborée a partir d’une creme, d’une purée, d’un liquide ou d’eau enrichis d’un peu de gélatine, que l’on fait passer dans un siphon à crème fouettée pour leur injecter de l’air; grâce à ce traitement, on obtient une préparation trés légère et parfumée. Les premières experimentations, faites par le chef catalan Ferran Adrià en 1994, portèrent d’abord sur des bases salées (purée d’haricot blanc, betterave, amande) puis sur des créations sucrées, notament des écumes froides pour garnir des tartes. On parle aujourd’hui d’écume pour désigner toute préparation élaborée a l’aide d’un siphon, même si elle contient d’autres ingredients comme des blancs d’oeuf, de la fécule, de la crème fraîche, etc.»
Si fem una cerca al Cercaterm per a mousse i escuma dins l’àrea temàtica «Alimentació. Gastronomia» obtenim 77 resultats que contenen el mot mousse (com ara mousse d’alvocat, mousse de bacallà, mousse de cafè, mousse de caramel, mousse de castanyes, mousse de ceps) i 21 resultats que contenen el mot escuma (com ara escuma d’allioli, escuma d’aranja, escuma de cafè, escuma de coco amb menta i móres). Com que la major part d’aquestes denominacions procedeixen de l’aplicació «Plats a la carta», que no conté definicions, no podem saber quina diferència hi ha entre les unes i les altres, concretament en el cas del cafè i de la xocolata blanca, dels quals tant es pot obtenir una mousse com una escuma.
Seguint la tradició culinària establerta per Ferran Adrià i la nomenclatura proposada per Le grand Larousse gastronomique, proposo que anomenem mousse les preparacions obtingudes a partir d’elements sòlids a temperatura ambient, i anomenem escumes les preparacions obtingudes partint de líquids o sucs, esponjades amb un sifó.
Joan Maria Romaní
21 des. 2009
Les noves tecnologies envaeixen el nostre espai i, en conseqüència, el nostre llenguatge, fins al punt que la creixent quantitat i diversitat de productes tecnològics posa a prova la capacitat generativa de la nostra llengua en aquest àmbit. La producció de nous productes i de noves marques és constant i sembla que de vegades ens falta temps per a formar noves paraules per a aquestes noves realitats. Ipots, iphones i blakberrys ens envolten, s’uneixen al nostre repertori lingüístic i observem, en aquest àmbit, una certa tendència a adoptar el nom de la marca dels productes per a anomenar-los.
Aquesta tendència pot portar a l’extensió d’un recurs ben conegut en la formació de mots: la transformació de noms propis o de marques registrades en noms comuns. Per exemple, la utilització del mot blackberry per a referir-nos a qualsevol tipus de mòbil d’última generació, i el de playstation per a anomenar qualsevol tipus de consola de videojocs, o de la paraula facebook per a designar qualsevol interfície virtual, com el MySpace o el Flickr. Aquest procés, ja l’hem viscut anteriorment amb mots com vamba, cel·lo, kleenex (alguns inclosos fins i tot en els nostres diccionaris), però cal tenir present que hi ha impediments legals per a adoptar un nom comercial com a genèric, com passa precisament amb els termes kleenex i típex, designacions que només es poden usar en l’àmbit col·loquial i no normatiu a causa del copyright. Ens trobem, doncs, en un camp en què la llengua es veu limitada per la llei i els parlants del català en som conscients des que el mot xampany, tan arrelat en la nostra llengua, ha estat vetat per qüestions legals i comercials.
Tornant als iphones i ipots, quina marca s’imposarà com a genèric? S’estendrà en l’àmbit lingüístic la marca que domini des d’un punt de vista comercial? O potser l’èxit comercial dependrà de l’èxit lingüístic? Més aviat han de confluir les dues circumstàncies. D’una banda, la generalització de l’ús d’un determinat producte, com en el cas dels kleenex, fa que els parlants n’adoptin el nom en el seu ús quotidià; d’altra banda, el nom ha de presentar algun avantatge respecte a una altra possible denominació, per exemple, que substitueixi una expressió sintagmàtica, com és el cas del típex (que substitueix corrector líquid) o la xibeca (que substitueix ampolla de cervesa d’un litre). Però sobretot és determinant que hi hagi un buit terminològic, és a dir, que no hi hagi cap altre terme que expressi totes les característiques d’aquella realitat; veiem per exemple, la bona acceptació que han tingut els termes xiruca o rímel (tots dos són al DIEC) o neologismes àmpliament documentats per bé que no estiguin normativament acceptats, com post-it o típex.
En el cas de les noves tecnologies ens adonem que existeix, a més a més, un problema de confusió respecte a tots aquests noms. Per exemple, sabem quina diferència hi ha entre un iphone i una blackberry? O què fa que un facebook sigui diferent d’un myspace? Primer de tot, hauríem de procurar estructurar aquest conjunt de conceptes classificant aquests productes, establint definicions i proposant termes per a designar-los. Encara és molt d’hora per a preveure el futur d’aquests nous mots perquè l’àmbit dels telèfons «intel·ligents», les xarxes socials virtuals i els ordinadors en miniatura es troba en moviment constant.
Magalí Sirera (Observatori de Neologia)
