21 oct. 2009
La polisèmia del terme correu electrònic queda palesa en els múltiples contextos en els quals es pot utilitzar i en la varietat de verbs amb què es pot combinar: tenir correu electrònic, enviar un correu electrònic, donar el correu electrònic. Els parlants fem servir el mateix terme per a fer referència a coses ben diferents: una aplicació informàtica, un missatge i una adreça, respectivament.
Podríem dir que utilitzar la mateixa forma per a denominar tres realitats distintes però relacionades resulta econòmic. Però, si observem l’ús de la llengua, ens adonem que no sempre es fa servir el mateix terme, perquè també trobem el mail, l’e-mail i l’escurçat correu (i potser encara algun altre), i tots es poden tenir, enviar o donar. Ho podem veure, a tall d’exemple, en els contextos següents, extrets del BOBNEO, el banc de dades de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra: «Podeu trucar-nos o bé enviar-nos un mail» (RAC1), «Jo li dono el telèfon i el mail, i vostè es posa en contacte amb mi com vulgui» (Catalunya Ràdio), «Paral·lelament, els usuaris optarem per tenir diversos e-mails, amb més o menys privacitat» (El Periódico).
De fet, doncs, s’utilitzen almenys quatre formes per a denominar realitats diverses. Sembla, per tant, que ja no podem argüir a favor de l’economia.
Si en comptes d’observar-ne l’ús ens fixem en la normativa establerta, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens proporciona un terme diferent per a cada realitat: el correu electrònic és l’aplicació informàtica per mitjà de la qual es poden enviar i rebre missatges de correu electrònic, l’origen i la destinació dels quals s’identifiquen a través d’una adreça electrònica.
Clarament, l’economia lingüística també està en crisi: espontàniament, hi ha almenys quatre formes per a denominar cadascuna de les tres realitats; deliberadament, tenim una forma per a cada realitat, però no són pas sintètiques. És curiós que el correu electrònic sigui gratuït, però resulti tan poc econòmic en termes lingüístics.
M. Amor Montané March (Observatori de Neologia)
21 ag. 2009
Un terme ben format com agrocombustible pot no ser tan transparent des del punt de vista semàntic com d’entrada podria semblar, perquè de vegades no queda clara la relació que s’estableix entre el formant culte agro– i el radical a què s’adhereix. Segons el DIEC, agro– (o agri-) és una «f orma prefixada del mot gr. agrós i del mot ll. ager agri , ‘camp’» i, per tant, la informació del diccionari no ens aclareix el dubte: què és un agrocombustible? Es tracta d’un combustible per a la indústria agrària o més aviat és un combustible format a partir de matèries agràries (o agrícoles)?
L’ús del formant agro– com a recurs morfològic és força estès, com ho demostren el centenar d’ocurrències en català (d’un total de més de sis mil) al BOBNEO, el banc de dades de neologismes de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra. Altres exemples que hi trobem són agrobotiga, agrocarburant i agroecologia, tots ells ben formats des del punt de vista morfològic, però tenen la mateixa ambigüitat semàntica.
Aquest fenomen es produeix amb altres elements que poden interpretar-se com un formant culte o l’escurçament lexicalitzat de la paraula més freqüent que s’hi forma. Homo-, narco-, eco– i foto– en són exemples; aquest últim pot formar paraules com a escurçament lexicalitzat de fotografia o compostos cultes amb el sentit etimològic original de llum. Un fotoperiodista és un periodista especialitzat en els reportatges fotogràfics i la fotodepilació és la tècnica d’eliminar pèl a partir de llum làser. Però què passa amb els estudis fotogeològics: utilitzen fotografies o llum?
Com a conclusió podríem dir que, quan un especialista redacta un text d’especialitat, ha de ser conscient de l’ambigüitat d’aquests elements i tenir present que la llengua li ofereix altres mecanismes de creació de paraules, com la sintagmació, i que potser no sempre convé que el terme sigui «com més curt millor».
Maria Gené (Observatori de Neologia)
21 juny 2009
El 1899 la casa alemanya Bayer va patentar amb el nom Aspirina el procés d’obtenció de l’analgèsic obtingut pel químic Felix Hoffmann dos anys abans. El nom es va formar a partir de la forma prefixada a-, que indica el procés d’acetilació de l’àcid salicílic per convertir-se en àcid acetilsalicílic, el formant spir, del nom de la planta Spirea ulmaria (d’on s’obté el principi actiu), i el sufix –ina, terminació habitual de molts noms de medicaments. A partir d’aquell moment, l’empresa n’inicià la producció a escala industrial i per a tot el món.
Després de la Primera Guerra Mundial i en virtut del Tractat de Versalles de 1919, la Bayer va perdre la patent en els països que van guanyar la guerra. Així, la marca registrada Aspirina va a passar a ser un nom comú (aspirina) a França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units. En aquests països, l’aspirina o àcid acetilsalicílic (que van esdevenir sinònims) va ser comercialitzada per altres empreses.
Aquest no és el cas de l’Estat espanyol, que no va intervenir en la Primera Guerra Mundial i on, per tant, la Bayer no va deixar d’ostentar la patent per a l’ús comercial en exclusiva d’aquest nom. I així ha estat fins als nostres dies. Per això, no té el mateix valor legal parlar d’aspirina a Londres que a Barcelona. I cal preguntar-se fins a quin punt les definicions recollides al DIEC per a aspirina i per a àcid acetilsalicílic són les adequades al nostre context:
aspirina: Medicament compost d’àcid acetilsalicílic utilitzat per la seva acció analgèsica, antipirètica i antireumàtica.
àcid acetilsalicílic: Àcid de propietats analgèsiques, antipirètiques i antireumàtiques, conegut pel nom comercial aspirina.
Sens dubte, aquestes definicions són adequades a la realitat dels països beneficiats pel Tractat de Versalles de 1919, però no acaben de reflectir la realitat catalana.
Àngels Egea
21 abr. 2009
De vegades, estem tan enlluernats pel que ens ve de l’altra banda de l’Atlàntic, que ens oblidem que la nostra llengua és tan rica i plena que no cal anar a buscar termes forans per a designar conceptes ben habituals. D’altra banda, el fet que una llengua manllevi un terme (i el concepte corresponent) d’un camp d’especialitat i l’aprofiti per a un altre no implica, forçosament, que, en les altres llengües, serveixi en tots els casos també el mateix terme.
Ara allà sembla que han descobert la sopa d’all de les relacions laborals dins les empreses: si el cap tracta bé els subordinats i aquests se senten motivats per l’empresa, treballen millor; si no, es desmotiven i se senten frustrats. El que dèiem: la sopa d’all.
Doncs bé, això d’ensenyar i acompanyar els estaments de l’empresa durant l’aprenentatge i l’aplicació dels mètodes per a aconseguir que els altres treballadors se sentin motivats s’anomena, en anglès, to coach, i els termes de la mateixa família que es fan servir juntament amb aquest són coach, coachee i coaching, que són mots que provenen de l’àmbit esportiu i que es tradueixen per entrenar, entrenador -a, entrenat -ada i entrenament, respectivament. Quan aquests termes s’han traslladat en anglès al món dels negocis i de l’empresa en general, en català s’han proposat, de la manera més servil, les mateixes equivalències que per a l’esport, malgrat que el concepte ja no és ben bé el mateix.
El verb anglès to coach, com a terme aplicat al món empresarial, equival a impartir un mètode de formació i desenvolupament professionals en què una persona experta i amb una preparació específica orienta i assessora un altre professional, generalment un alt càrrec, en la presa de decisions i en l’anàlisi dels resultats, i l’estimula a descobrir el potencial propi. Amb el procés que es desprèn d’aquest mètode, hom ajuda persones i equips a rendir al màxim de les seves possibilitats. És evident que aquesta aplicació s’allunya bastant del que tots entenem per entrenar, perquè hi falta sobretot l’aspecte de l’acompanyament.
En català tenim, des de fa molts anys —si més no, des de final del segle XVIII—, un terme que significa ‘tenir sol·lícitament cura (d’algú) fent tot allò que ell tot sol no podria o no sabria fer’ i que, per extensió, es podria aplicar amb més precisió a aquest concepte que no pas entrenar; es tracta del verb gomboldar, el qual té l’avantatge que, com to coach, té tota una família de termes al darrere, amb la qual cosa no cal que ens inventem cap derivat a l’hora d’adaptar aquests termes anglesos al català.
Així, l’especialista que prepara i acompanya aquestes persones en el dit procés és el gomboldador o gomboldadora (que, en anglès, es diu coach), la persona que rep aquesta preparació i acompanyament és el gomboldat o gomboldada (en anglès, coachee) i l’acció del verb s’anomena gomboldatge.
És clar que, qui té l’última paraula en la implantanció d’un terme són, en primer lloc, els especialistes que l’han d’emprar i els assessors i correctors lingüístics que han de vetllar perquè es faci servir. El temps ens ho dirà; però existir, existeix.
Josep M. Mestres
01 febr. 2009
Ens hem assabentat que l’empresa Hewlett-Packard ha desenvolupat un nou component electrònic de circuits que segurament revolucionarà el funcionament dels ordinadors personals i també la informàtica en general. Es tracta del memristor, que consisteix en una resistència que té memòria; de tal manera que és capaç de recordar la càrrega elèctrica rebuda fins i tot quan no li arriba corrent. A més, el fet que pugui ser tan petit com una molècula de sucre el fa especialment apte com a component electrònic de les memòries dels ordinadors personals.
L’aplicació pràctica més immediata seria la de funcionar com una memòria RAM, amb l’avantatge que no s’esborraria quan s’apagués l’ordinador, la qual cosa podria comportar, per exemple, que l’ordinador es pogués engegar tan de pressa com un aparell de televisió, ja que el sistema operatiu i altres programes de funcionament bàsic podrien romandre carregats en memòria amb l’ordinador apagat.
Es calcula que, abans de cinc anys, es podran fabricar memristors d’un centenar de gigaoctets que no ocupin més d’un centímetre quadrat, que és superior al que s’aconsegueix amb les memòries actuals.
Des d’un punt de vista formal, el terme memristor és un acrònim format per la truncació dels mots anglesos memory resistor. És una formació paral·lela a la del conegut transistor (transfer resistor), i altres termes no tan coneguts com ara termistor, de l’anglès thermistor (thermal resistor); varistor (variable resistor); tiristor, de l’anglès thyristor (thyratron transistor), etc. El mot memristor, però, té una etimologia menys clara, ja que d’acord amb el patró seguit en els exemples esmentats, esperaríem memistor (memory resistor) o memoristor (memory resistor), formes que també es documenten, però menys abundantment que memristor (memory resistor). També es documenten les formes memresistor i memoresistor, i el derivat memresistance (memresistència) per expressar la propietat dels memristors (o memoristors o memistors o memresistors o memoresistors).
