15 juny 2012
El dijous 24 de maig al matí va tenir lloc a l’IEC la X Jornada de la SCATERM, aquest any coorganitzada amb la Societat Catalana de Musicologia. La Jornada d’enguany, amb un format reduït respecte del que és habitual, va comptar amb una ponència d’Albert Romaní, filòleg i especialista en música antiga, i tres comunicacions presentades per estudiants i professors universitaris. Del discurs de cloenda se’n va encarregar el musicòleg Romà Escalas, secretari general de l’IEC i delegat d’aquesta institució a la Societat Catalana de Musicologia.
Les paraules de presentació de la Jornada van anar a càrrec de Jaume Martí, president de la SCATERM; de Jordi Rifé, secretari de la Societat Catalana de Musicologia; i d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica.
Albert Romaní, amb la ponència «El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus», va oferir un panorama del repertori de manlleus que la terminologia musical en català pren de diverses llengües. Romaní va començar amb unes consideracions generals sobre l’enorme presència de manlleus en l’àmbit tractat, amb què va destacar l’heterogeneïtat formal i de procedència dels manlleus, també des d’un punt de vista històric i diacrònic. Com a concreció d’aquestes consideracions, la comunicació va consistir en una exposició molt completa del que podem trobar en les llengües de les quals el català manlleva termes, històricament o més recentment, com ara l’occità, el francès, l’anglès, l’italià, l’alemany o l’espanyol, entre altres. Va destacar, per a cada cas, els fenòmens més comuns, com ara els diversos tipus i graus d’adaptació al codi, la presència de calcs, l’antiguitat dels manlleus, la relació entre tradicions musicals i culturals diferents, la importància dels xenismes com a termes de gran precisió denominativa des d’un punt de vista tècnic, o la tendència i el comportament dels manlleus més recents. En el cas de l’espanyol, per la proximitat lingüística i cultural, va destacar el fenomen de la «pseudodescastellanització», que ha provocat algunes adaptacions innecessàries o injustificades, per ultracorrecció, com la pronúncia de jota a la catalana o el terme flamenc, ja arrelat però de formació molt recent, pel tradicional flamenco.
 |
|
Eva Garcia i Víctor Oller, estudiants de traducció i interpretació i de piano, van presentar la comunicació «Els manlleus en la terminologia musical catalana». Van exposar un estudi sobre els manlleus amb una primera part restringida al camp de les indicacions de partitura; en concret, les relatives a intensitat, a velocitat o tempo i a tècniques instrumentals. La presència de manlleus en aquestes indicacions, i el fet que s’adaptin o no, varia segons les llengües i segons el gènere (clàssica, rock o jazz, etc.); pel que fa a l’adaptació o a la traducció, sembla que també hi influeixen qüestions pragmàtiques o d’ús, com l’ús en contextos més o menys especialitzats. La segona part la van dedicar a la denominació dels estils musicals, amb què van arribar a la conclusió general que la tendència és a adaptar la forma del terme en les denominacions dels estils més antics, però també en les denominacions d’estils del segle XX si pertanyen a la música «culta», i, en canvi, a no adaptar les denominacions relatives a estils més recents i populars.
Elisenda Bernal, de la UPF, i Andreu Gallén, músic, van dedicar la seva comunicació a «La falta de referència lexicogràfica en la terminologia musical per al català». Es tracta d’un treball dedicat, primer, a analitzar la presència de termes de música —manlleus o no— en el diccionari normatiu i el tractament lexicogràfic que hi reben; i, després, a fer una anàlisi dels diversos diccionaris i vocabularis especialitzats de música publicats en català (n’havien estudiat la selecció de la nomenclatura, el tractament dels manlleus, la presentació de la informació gramatical, la redacció de les definicions si n’hi havia, etc.). El treball els ha fet concloure que fa falta un diccionari musical de referència per a la llengua catalana i que aquesta obra hauria de contenir, idealment, informació multilingüe. Aquesta mancança és urgent si es vol garantir que els musicòlegs, els músics, els traductors i els lingüistes que s’enfronten a textos d’aquesta especialitat en català puguin fer la seva feina d’una manera més segura i fiable.
Judit Freixa i Elisabet Llopart, de l’Observatori de Neologia (OBNEO) de la UPF, van presentar «La neologicitat en els manlleus: estudi de casos de l’àmbit de la música». A partir d’un corpus limitat de textos de premsa escrita buidats a l’OBNEO, van analitzar els manlleus de l’àmbit de la música que són neologismes, en el marc d’un estudi més ampli dedicat a la relació entre neologicitat i manlleus en general. L’estudi es concretava en l’anàlisi i tractament estadístic de les dades des de diversos punts de vista: la distribució dels manlleus neològics per llengües i la correlació amb els diversos estils musicals; la freqüència i el grau d’implantació; el grau d’adaptació; l’estabilització en la llengua d’arribada, i el grau de novetat en la llengua d’origen. Aquesta anàlisi els va permetre arribar a conclusions sobre l’estabilització de manlleus —l’estabilització en l’ús és més alta que la que trobem en la neologia d’altres àmbits— i sobre tendències en l’estudi de la neologicitat —s’estableixen relacions entre neologicitat, àmbit temàtic i llengua d’origen.
Abans de tenir el debat final de la Jornada i de llegir-ne les conclusions, Romà Escalas va fer un breu discurs de cloenda dedicat a alguns casos d’assimilació de denominacions amb un canvi posterior en el referent, fenomen que passa sovint amb els termes que són noms d’instruments.
Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació – Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya
15 febr. 2012
El Projecte Scriptorium és un programa de recerca fruit de la col·laboració de la Fundació Alsina i Bofill, la Fundació Congrés de Cultura Catalana, la Fundació Joaquim Torrens Ibern i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i està sota la direcció de Ricard Guerrero i Moreno, membre de la Secció de Ciències Biològiques i secretari científic de l’IEC.
Aquest programa té per finalitat la traducció al català i la publicació de llibres bàsics de text universitaris de les carreres científiques o tècniques (https://scriptorium.iec.cat). Iniciat, en una primera fase, durant la dècada dels anys noranta del segle passat, parteix de la traducció al català feta per especialistes en cada matèria i compta amb l’assessorament lingüístic i terminològic de les seccions i els serveis de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta iniciativa és també un estímul per al desenvolupament de nous termes catalans en unes àrees del coneixement que contínuament es reben a partir d’altres llengües, principalment de l’anglès.
Des del punt de vista de la realització material de cada obra, l’Oficina de Correcció i Assessorament Lingüístics de l’IEC, primer, i el Servei de Correcció Lingüística (també de l’IEC), actualment, hi han intervingut des de l’any 2004 coordinant el procés de traducció i responsabilitzant-se directament de la correcció lingüística i terminològica de l’original i de les proves d’impremta. La terminologia fixada en cadascuna d’aquestes obres passa a engrossir el cabal lèxic i fraseològic de la Plataforma Terminològica de Ciència i Tecnologia de l’IEC (https://cit.iec.cat), dirigida per Salvador Alegret i Sanromà, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia.
Després d’un període d’inactivitat forçada per raons de finançament comprès entre els anys 2000 i 2003, en aquesta nova fase d’evolució del Projecte Scriptorium han estat traduïdes obres de química analítica, bioquímica, microbiologia, estadística i física. La informació detallada de l’evolució del Projecte Scriptorium consta en les memòries anuals de l’IEC des del curs 2002-2003, que es poden consultar gratuïtament en el Portal de Publicacions de l’IEC.
Josep M. Mestres
(Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la SCATERM)
15 des. 2011
El seminari anual de terminologia de la SCATERM, que enguany duia el títol de «Terminologia de les ciències de la vida: criteris i recursos», va tenir lloc el 17 de novembre al matí a l’Institut d’Estudis Catalans.
Va introduir l’acte Patricia L. Vitri, vocal d’Activitats de la SCATERM, que va donar pas a unes paraules de benvinguda del president de la Societat, Jaume Martí, i va presentar els especialistes convidats.
La primera intervenció va anar a càrrec de la professora Mercè Durfort, catedràtica del Departament de Biologia Cel·lular de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut. Mercè Durfort va començar la seva exposició amb algunes consideracions a propòsit del treball conjunt entre especialistes i terminòlegs. Va parlar de la necessitat que hi hagi acord entre els diversos agents terminològics i els professors o autors, a partir de la premissa que aquests necessiten sovint l’assistència dels terminòlegs —en el seu cas, en el terreny de la biologia i sobretot en l’àmbit de la docència, però també de la traducció i la recerca. Aquesta assistència s’ha de vehicular amb solucions que siguin clares i precises, i s’han de formular amb l’objectiu de donar seguretat als especialistes, perquè les han de fer servir i perquè puguin transmetre el coneixement especialitzat de la manera més precisa terminològicament i correcta lingüísticament. Un cop fetes aquestes consideracions, Mercè Durfort va parlar de casos terminològics concrets que ha hagut de tractar i que li han plantejat algun problema denominatiu o conceptual, i per als quals ha pogut —generalment— trobar solucions «en la cerca en català del terme científic més escaient». Així, va exemplificar casos de manteniment o rebuig de denominacions dobles; d’ús i possible adaptació d’anglicismes, llatinismes o altres manlleus; de desacord amb denominacions proposades; de l’ús de les sigles; de la importància d’una bona delimitació del concepte per a arribar a establir una bona denominació; de la falta de certes denominacions en les fonts oficials; de traduccions controvertides, etc. La participació de diverses veus entre els assistents ja des de bon principi —hi va haver intervencions tant de terminòlegs i lingüistes com de professors i especialistes de l’àmbit— va ajudar a aclarir alguns d’aquests casos i a plantejar-ne d’altres.
Després d’una pausa per al cafè, va ser el torn de Ricard Roca —corrector, biòleg i membre de la Societat Catalana de Biologia—, que va fer una presentació exhaustiva del que ja anunciava el títol de la seva intervenció: «Recursos terminològics en línia de les ciències de la vida». En una primera part dedicada a les taxonomies va presentar els quatre codis de nomenclatura existents —de zoologia, botànica, bacteris i virus— i la manera com estan representats a la xarxa, amb una exposició dels recursos en línia que ofereixen informació relativa als criteris tipogràfics i les convencions en l’escriptura de les nomenclatures i els tàxons, a la formació de les denominacions, a les bases de dades, a les publicacions especialitzades, i a les associacions i comissions internacionals que prenen o difonen decisions sobre aquestes qüestions. La segona part de la intervenció, la va dedicar al cas específic dels gens, que també disposa de diversos recursos en línia; va parlar també de convencions d’escriptura i representació i de les nomenclatures específiques per als gens humans. A partir d’una intervenció, va quedar palès, pel que fa a aquest darrer cas, el fet que les diverses bases de dades no sempre són coherents en les denominacions que ofereixen, cosa que cal tenir en compte a l’hora de consultar-les.
La darrera intervenció del Seminari, «Criteris terminològics en ciències de la vida i de la salut», va anar a càrrec de M. Antònia Julià, terminòloga del TERMCAT i biòloga. Va partir de la definició de criteri terminològic i de la presència necessària i constant d’aquests criteris en el treball terminològic: qualsevol feina terminològica parteix d’un criteri establert o bé pot servir per a crear-ne un de nou. Així, va oferir un panorama general i molt complet del treball del TERMCAT a partir del paper que hi tenen els criteris terminològics, que va anar il·lustrant amb exemples concrets de l’àmbit de les ciències de la salut. Va parlar de l’ús dels criteris en les sessions de normalització i en l’elaboració de productes, en el treball amb els especialistes i professionals sectorials, en les feines d’assessorament i en la traducció de normes d’estandardització, etc. També va destacar la importància de posar els criteris terminològics a disposició dels usuaris. En aquest sentit, i per acabar, va fer referència a la gestió dels criteris un cop creats (com s’apliquen, es difonen i es mantenen).
A part del contingut mateix de les exposicions, destaquem d’aquest VI Seminari el to amè i instructiu que es va anar creant amb les intervencions dels especialistes i del públic assistent, i amb les respostes que es van donar. Un to propiciat ja des de la primera intervenció i que es va mantenir al llarg de tot el matí, la qual cosa va conferir un caràcter molt participatiu a la trobada d’enguany.
Agustí Espallargas
(Soci de la SCATERM pel Parlament de Catalunya i vocal de Comunicació de la SCATERM)
15 ag. 2011
Amb la participació de cent vint-i-nou professionals i persones interessades, els dies 9 i 10 de juny de 2011 van tenir lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans les 4es Jornades de Revistes Científiques (4JRC), organitzades per la Secretaria Científica de l’IEC i coordinades per Salvador Alegret, Ricard Guerrero i Juandomènec Ros, amb la finalitat de prestar suport als editors de revistes científiques en la millora de les publicacions que duen a terme, especialment pel que fa a potenciar la difusió, la internacionalització i la visibilitat de les publicacions mitjançant la indexació en bases de dades i en repositoris.
Al llarg dels dos dies que van durar les Jornades, l’IEC va esdevenir un espai de trobada perquè editors, investigadors i professionals de la informació compartissin experiències, analitzessin l’evolució de la tasca que desenvolupen i comentessin els punts forts i febles de llur tasca.
Les 4JRC es van estructurar en tres sessions: en la primera, titulada «Contingut i aspectes formals de les revistes científiques», van intervenir Ricard Guerrero, que parlà de les trenta-set revistes que publiquen les societats filials de l’IEC; Frances Luttikhuizen oferí algunes claus als editors no nadius per a la preparació d’originals en anglès; Mercè Piqueras analitzà la funció de l’article com a última etapa de la investigació científica, i Leda Xhelo explicà els criteris i els indicadors que s’utilitzen per a determinar la qualitat de les revistes científiques i els components informatius que han de tenir els articles originals.
En la segona sessió, «Avaluació i internacionalització de les revistes científiques», Lluís Rovira, responsable de CARHUS Plus+, tractà d’aquest sistema d’avaluació de les revistes científiques en l’àmbit de les ciències socials i les humanitats; Cristóbal Urbano i Josep-Manuel Rodríguez-Gairín, en nom propi i de Marta Somoza-Fernández, del projecte MIAR-2011, van plantejar una aposta per uns instruments d’internacionalització que permetin el manteniment de les identitats culturals, geogràfiques o lingüístiques, i que, alhora, projectin aquestes identitats com una aportació a la universalitat del coneixement científic.
En la tercera sessió, «Difusió i visibilitat de les revistes científiques», intervingueren Ruth Francis, que parlà de les noves tendències en la comunicació científica i de com es pot maximitzar l’impacte de la recerca que es publica; Ramon B. Rodríguez tractà de la conveniència de separar el conceptes de visibilitat i ús dels continguts i plantejà la influència positiva o negativa que les diverses iniciatives d’accés obert poden tenir entre si; Rafael Aleixandre comentà els indicadors bibliomètrics utilitzats per a l’avaluació de la qualitat dels continguts i oferí estratègies per a millorar la difusió, la visibilitat i la internacionalització de les revistes científiques, i Philip Purcell exposà diversos mètodes d’avaluació bibliomètrica de les revistes científiques i debaté l’ús que se’n fa en la compilació i la interpretació.
Les 4es Jornades es clogueren amb la discussió general i la presentació de conclusions i amb una visió sobre les perspectives que es presenten a partir d’ara en l’edició de revistes científiques.
Us aspecte interessant de l’organització d’aquestes 4es Jornades ha estat la possibilitat de seguir les sessions per Internet en temps real mitjançant la videoteca de l’IEC. Això ha permès, per exemple, que diversos inscrits que no hi podien assistir personalment ho poguessin fer a distància amb aprofitament.
Josep M. Mestres (Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans)
15 ag. 2011
La Xarxa Panllatina de Terminologia (Realiter) va presentar els dies 1 i 2 de juny d’enguany, a la ciutat de Quebec (Canadà), la VII Jornada Científica de Realiter: «Multilingüisme i pràctiques terminològiques», i la I Jornada Tecnològica de Realiter: «Eines per al treball terminològic en xarxa», organitzades per l’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa, membre institucional de Realiter que aquest any celebra el seu cinquantè aniversari, amb la col·laboració de la Universitat Laval.
Totes dues jornades van comptar amb la participació activa d’una nombrosa representació de la terminologia catalana. Gràcies en bona part a les gestions fetes per la SCATERM i la Secció Filològica a favor d’una presentació conjunta de la terminologia catalana, les comunicacions presentades a la Jornada Científica es van poder llegir en un mateix bloc i de manera consecutiva, cadascuna de les quals va mostrar un aspecte diferent i complementari de la terminologia catalana.
Així, M. Teresa Cabré va presentar la comunicació introductòria «Aportacions de la terminologia catalana a la terminologia general: una valoració de conjunt», en la qual va parlar del context sociopolític en què ha nascut la terminologia catalana i les diverses facetes en què s’ha anat desenvolupant segons els àmbits d’actuació (institucional, administratiu, universitari).
A continuació, Sílvia Llovera (tècnica del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC i vocal de la SCATERM) i Mercè Lorente (directora de l’IULA i editora en cap de la revista Terminàlia) van llegir la comunicació «Noves pràctiques en la producció terminològica per a unes universitats multilingües», elaborada conjuntament amb els Serveis Lingüístics de la UB, el Servei de Llengües de la UAB i l’IULA de la UPF, i presentada en nom de la Xarxa Vives d’universitats. En aquesta comunicació van presentar la tasca duta a terme en el món universitari, des dels serveis lingüístics o des dels departaments pel que fa a la creació de recursos i eines terminològics, l’elaboració de tesis sobre terminologia, els nous plantejaments teòrics i pràctics, i el treball en xarxa.
Finalment, M. Antònia Julià, del TERMCAT, va presentar la comunicació «La mise à jour du travail terminologique», en què va exposar l’experiència del TERMCAT en la posada al dia del treball terminològic, a mitjançant la presentació de diverses activitats que tenen en comú un component d’innovació i la voluntat d’afegir valor als productes i als serveis oferts als usuaris.
En la Jornada Tecnològica es van presentar quatre eines, dues de les quals formen part de la producció terminològica catalana: el gestor TERMINUS de l’IULA (UPF), concebut com a eina integral per a la producció terminològica, i el gestor terminològic del TERMCAT, el GDT , que forma part de la seva plataforma web per al treball terminològic.
 |
 |
 |
| Imatges cedides per Realiter |
Àngels Egea (Serveis Lingüístics de la UB)
04 jul. 2011
[Reproducció del text publicat a Terminàlia, núm. 3)
Amb el convenciment que un debat específic sobre el concepte de terme podia ser d’interès per als socis, i per als usuaris i estudiosos de la terminologia en general, la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM) va organitzar una taula rodona sobre aquesta qüestió, a partir d’una proposta de Jaume Martí, president de la Societat i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). A més de Jaume Martí, la SCATERM va convidar Jordi Bover, com a representant del Centre de Terminologia TERMCAT, on és responsable de l’Àrea de Projectes Terminològics, i M. Teresa Cabré i Castellví, catedràtica de la UPF, pel seu prestigi com a professora i estudiosa de la terminologia en tots els seus vessants, i autora de la teoria comunicativa de la terminologia (TCT).
El debat prometia ser interessant des d’un punt de vista teòric i científic, però també ho havia de ser des d’un punt de vista pràctic i estratègic. La taula rodona, moderada per Àngels Egea, es va promoure, doncs, amb la intenció que les reflexions de la sessió, i altres que poguessin sorgir a partir d’aquesta, permetessin anar definint la posició de la SCATERM en el context de l’Institut d’Estudis Catalans, en tant que n’és una societat filial. En aquest sentit, el debat havia de contribuir a resoldre interrogants com ara: El diccionari normatiu ha d’incloure termes? Quins? Com s’han de definir dins d’un diccionari de llengua general? Qualsevol unitat lèxica és susceptible de ser terme? I encara, els mots nous que apareixen en els mitjans de comunicació per a designar realitats desconegudes són termes?
En la seva intervenció, Jaume Martí deixà clar que partia d’una concepció de terme més aviat restrictiva, i començà presentant alguns problemes (exactament parlà de «divergències, indefinicions i ambigüitats») amb què sovint es troba sobre aquell concepte, com ara: l’ambigüitat en l’ús de mot i terme; la frontera de la desterminologització —o banalització de la terminologia— i el paper que tenen en aquest fenomen els textos de caràcter divulgatiu; la relació amb la neologia, i els límits amb el lèxic comú. I remarca que, en aquest darrer cas, la frontera es presenta desdibuixada tant en la pràctica terminològica com en els discursos més teòrics. Martí creu que davant d’aquestes qüestions la via que cal seguir és la de buscar les «diferències qualitatives fonamentals que indueixin a un tractament teòric i pràctic específic de la terminologia».
A partir de les consideracions anteriors, Martí va fer la proposta de considerar que la terminologia és el lèxic dels discursos especialitzats —que són elaborats pels especialistes corresponents— i que apareix, també, en els textos especialitzats. És a dir, hi hauria una correlació «especialista – coneixement especialitzat – text especialitzat – terminologia». (En el debat posterior es va discutir el pes i la caracterització atorgats al discurs en aquesta visió, i Martí posà l’exemple de la diferència entre el discurs produït per un ferreter sobre els productes que ven i el discurs d’un enginyer quan fa recerca sobre aquests productes; en el segon cas, s’ha de tenir en compte el paper condicionador del context de recerca, el reconeixement social, etc.) Així, es podria dir que hi ha coneixement especialitzat quan hi ha un discurs també especialitzat (expressat en tesis, manuals universitaris, articles que se sotmeten a un control o a un filtre, entre d’altres) i un grup social que crea i protegeix aquest discurs. En qualsevol cas, Martí és conscient que situats en aquest punt caldria aclarir —precisar— els conceptes d’especialista, de coneixement especialitzat i de llenguatge d’especialitat, que també presenten indefinicions i ambigüitats quan s’apliquen a casos fronterers; perquè aquests conceptes són,
precisament, els que permeten l’estudi de la terminologia en contrast amb el del lèxic comú.
La intervenció de Jordi Bover ens va situar en el punt de vista de qui treballa amb terminologia aplicada, tant en tasques de normalització terminològica com de confecció de diccionaris i vocabularis terminològics, de manera que, per contrast, va presentar un concepte de terme en un sentit més ampli que el de Jaume Martí. Bover parteix de la distinció de tres elements que configuren aquesta concepció àmplia de terme: la denominació (entesa sempre com una unitat lingüística), el concepte (la representació mental, generalment expressada en els diccionaris per la definició) i l’àmbit d’especialitat
(un àmbit d’activitat pertanyent a un grup restringit d’usuaris). Aquest darrer element seria la clau per a distingir el terme de la unitat lèxica no especialitzada. És a dir, afegint a dues característiques pròpies del signe lingüístic (concepte i denominació) el tret «usat en una activitat restringida», doncs, es configura un marc en què podem fer aquella distinció (terme i unitat lèxica no especialitzada), i que és molt útil per a les tasques terminogràfiques. De fet, es pot arribar a dir que qualsevol peça lèxica que associem amb un camp temàtic concret és un terme, i és lògic considerar que hi ha un contínuum entre llenguatge d’especialitat i llengua comuna.
El que és interessant d’aquesta visió és que la combinació d’aquests tres elements presenta algunes peculiaritats que s’han de tenir en compte: hi pot haver més d’un concepte per a una mateixa denominació (que representen termes diferents); un mateix objecte pot donar lloc a diferents conceptes (i també són termes diferents: l’objecte aigua té definicions diferents per a un bomber o per a un hidròleg), i, finalment, hi pot haver sinonímia de denominacions, com en el cas de ratpenat i ratapinyada. En casos com el darrer, el que sembla que és polèmic —tal com es va expressar en el debat— és si s’ha de considerar que tenim dos termes o només un de sol.
En la visió de Bover, que és la del TERMCAT, el concepte constitueix la peça principal de l’entitat terme, perquè acostuma a ser la unitat a partir de la qual, en els treballs terminogràfics, es fa la selecció de termes i s’estableixen les denominacions. Es pot dir que el terme, des d’aquesta posició, és l’article terminogràfic (denominació paral·lela a la d’article lexicogràfic).
M. Teresa Cabré parteix d’un plantejament diferent dels anteriors, perquè no es troba en una situació d’haver de tractar la qüestió des d’un punt de vista terminogràfic, però tampoc des d’un punt de vista ontològic en què calgui resoldre un problema del tipus què és i què no és terme. Es prefereix situar en un marc teòric ampli i flexible en què tot són unitats lèxiques de capacitat referencial, i en què el terme és un valor que aquestes unitats lèxiques adquireixen en el discurs. Així mateix, pensa que no ens podem basar només en l’ús especialitzat per a dir que una unitat és un terme. En el plantejament de Cabré la categoria terme ha de complir uns requisits en tres plans diferents: en el pla cognitiu
(representa un coneixement precís), en el pla lingüístic (correspon a una unitat lèxica) i en el pla comunicatiu o discursiu (s’utilitza en escenaris determinats). Així, no ens cal haver de distingir necessàriament i a priori entre terme i unitat lèxica no especialitzada, sinó que les unitats lèxiques es poden actualitzar com a unitats especialitzades o no especialitzades.Des d’aquesta posició, els termes no són unitats separades de les altres unitats del lèxic, sinó unitats del lèxic que adquireixen un significat precís —s’activa el caràcter de terme— en unes condicions pragmàtiques i de discurs determinades.
Aquest pensament ens allibera de la necessitat d’haver de buscar una frontera clara entre especialitzat i no especialitzat. Segons Cabré, aquesta necessitat ens arriba per la influència del discurs científic clàssic, que és un model prototípic de discurs especialitzat; i presenta problemes quan el discurs especialitzat prové d’àmbits menys científics o poc tècnics (les ciències humanes, les socials, etc.), en què costa més de delimitar. Partint d’aquesta darrera posició, i en relació amb les altres dues, podem concloure que el raonament teòric, que busca explicar-se els fenòmens i avançar en el coneixement, i la pràctica, que ha de prendre decisions funcionals i operatives, poden confluir o no fer-ho. I aquest exercici també pot ser diferent segons que siguem receptors de terminologia o en siguem productors.
Finalment, el que s’infereix del debat és que el concepte de terme es pot abordar amb l’intent d’establir uns límits entre el lèxic comú i el llenguatge d’especialitat; però també ens hi podem acostar des d’una perspectiva més ontològica, quan volem saber què és un terme o què entenem per terme. Així mateix, aquestes dues posicions estan condicionades pel punt de vista científic, en la construcció de propostes teòriques i en el treball descriptiu, i pel punt de vista aplicat, en el treball terminogràfic. En qualsevol cas, és clar que es tracta d’una qüestió que els terminòlegs i els especialistes ens hem de plantejar, i a partir de la qual podem arribar a conclusions diverses, no tant en el sentit d’oposades, sinó de complementàries.
Agustí Espallargas
SCATERM
