07 des. 2013
D’un quant temps ençà, la globalització ha passat a ocupar una part força important de les nostres vides, i això també ha repercutit en el món universitari, que es va internacionalitzant cada cop més.
Sempre que hi ha avenços en qualsevol àmbit, la llengua —en aquest cas, la terminologia— s’enriqueix amb la incorporació de noves formes, moltes vegades procedents de l’anglès, que s’ha convertit en lingua franca de la ciència i la recerca.
Així, doncs, en aquest context hi ha estudiants universitaris que marxen a fer una estada en una universitat estrangera i n’hi ha molts altres que vénen a fer una estada en universitats de la Xarxa Vives.
En aquest àmbit, les administracions universitàries catalanes han recorregut a les expressions in i out per designar els fluxos d’estudiants que fan una estada acadèmica temporal en una altra universitat, institució o empresa (en el marc d’un programa o conveni de mobilitat internacional o després de presentar una sol·licitud individual): in quan els fluxos són d’entrada i out quan són de sortida.
D’aquesta manera, és usual de veure utilitzades expressions com estudiants in i estudiants out. Des d’un punt de vista formal, és una creació híbrida: amb un mot català que fa de nucli, estudiant, i un ordre sintàctic català, i unes preposicions angleses, in i out, que fan de modificadors. No es tracta ben bé d’un manlleu, ja que els equivalents anglesos són incoming students o inbound students i outgoing students o outbound students.
De quina manera ho hauríem de dir en català? És que la llengua no disposa de recursos propis per dir-ho sense haver de recórrer als mots anglesos in i out? Nosaltres pensem que sí. I a la xarxa es troben les diverses solucions a què recorren algunes universitats per designar aquest fenomen, com estudiants d’entrada, estudiants de sortida, estudiants que arriben, estudiants que vénen, estudiants que se’n van, estudiants que marxen, estudiants entrants i estudiants sortints.
Tenint en compte que partim d’un terme anglès molt curt i concís, es tracta de buscar una solució que mantingui aquest esperit, sobretot quan s’ha d’utilitzar en textos sinòptics, com ara taules. En aquest sentit, els termes estudiant entrant i estudiant sortint, formats per un nom acompanyat d’un adjectiu procedent d’un participi present llatí, recullen perfectament aquests requisits. De fet, són les formes que es proposen al Higher education lexicon, (https://www.upc.edu/slt/helexicon/), del Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya.
A favor d’aquesta proposta, doncs, hi ha la simplicitat (és una fórmula breu), la transparència (s’entén perfectament), l’ús (hi ha força universitats que l’usen) i l’adequació a un registre formal.
Arantxa Tévar
Servei Lingüístic
Universitat Rovira i Virgili
07 oct. 2013
L’acció d’intervenir entre dues parts o més per posar-les d’acord s’anomena mediació. Es tracta d’un terme pres directament del llatí (mediatio), com també mediador (mediator), que remeten al capdavall a l’adjectiu medius, perquè implica actuar al mig de dues bandes. I, creats en català a partir de l’adjectiu mig mitja, també disposem de mots patrimonials amb significat i composició similars: mitjancer, mitjançar o mitjanceria.
El resultat és que per la via culta del recurs al llatí s’han incorporat al vocabulari habitual quasi totes les categories de paraules de la sèrie lèxica: un substantiu com mediació, un adjectiu com mediador -a, un participi com mediat i un adverbi com mediatament (o amb més freqüència, el seu contrari: immediatament). Ara bé, la normativa no admet un previsible verb mediar que completaria la sèrie. Mediar no apareix en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni en la major part de les fonts de referència, començant per l’exhaustiu Gran diccionari d’Enciclopèdia Catalana. L’única obra que dóna acollida al verb mediar és el Diccionari català-valencià-balear. Però és ben sabut que l’Alcover-Moll té una intenció fonamentalment descriptiva i que recull totes les paraules documentades, fins i tot variants formals o formes interferides.
Es podria pensar que l’absència de mediar, malgrat la vigència de tota la família lèxica, s’explica perquè el català ja disposa de mitjançar. Però aquesta hipòtesi no se sosté. També existeixen els substantius mediació i mediador, a pesar que el català ja tenia els patrimonials mitjanceria i mitjancer. Més encara: segons el diccionari de l’IEC, no sols mitjanceria i mitjancer no impedeixen que hi haja uns correlats cultes mediació i mediador, sinó que precisament aquests darrers nouvinguts són considerats les formes preferents en detriment de mitjanceria i mitjancer.
Aquesta manca de reconeixement normatiu i lexicogràfic de mediar no impedeix que tinga un ampli ús real, cosa que comprovem no sols en Internet, sinó també en obres de rigor i amb un bon control lingüístic, com la Gran enciclopèdia catalana. Ací trobem mediar com a ‘mitjançar’, amb una àmplia gamma de règims verbals. Per exemple, que l’actual dalai-lama «intentà mediar un acord [amb el Govern xinès]» (mediar transitiu amb complement directe; s.v. Tenzin Gyatso); que «les Nacions Unides intentaren mediar entre […] bàndols» a Tailàndia el 2010 (mediar entre parts; s.v. Tailàndia) o que a Iugoslàvia, «a partir del 1999 es començaren a succeir els intents de la comunitat internacional per mediar en el conflicte» (mediar en una qüestió; s.v. Iugoslàvia).
I, a banda de mediar en el sentit d’ ‘intervenir per aconseguir un acord’, hi ha un altre ús de mediar de gran freqüència, sobretot en bioquímica i biomedicina: la intervenció d’un element (una molècula, per exemple) que, en un procés bioquímic (transmissió de senyals, reacció química, etc.), connecta dues parts i així desencadena o vehicula el procés. En aquest sentit, el vocabulari de Citologia i histologia de la col·lecció «Terminologies Universitàries» de la Universitat de les Illes Balears recull endocitosi mediada per receptor, un terme que també recull el Cercaterm del Termcat. I, de l’amplitud d’aquest ús, n’és testimoni, així mateix, la Gran enciclopèdia catalana. En la veu al·lèrgia alimentària se’ns diu que «pot estar mediada per la immunoglobulina E (IgE)» i que «les proves cutànies es basen en la demostració o no de sensibilització mediada per IgE». Sota ARNsi llegim que «es produeix com a conseqüència de la degradació específica de l’ARNds en fragments de 21-22 nucleòtids, mediada per l’enzim Dicer».
Finalment, una cerca per Internet ens deixa una constància de la intensitat de l’ús de mediar. Si cerquem la seqüència «mediada per» (que, amb la inclusió de la preposició per fa que només puga ser classificada com a forma catalana, i no castellana ni portuguesa), trobarem que ens n’apareixen més d’11.500 resultats. Els deu primers ja n’indiquen l’ús més sovintejat: «vectors de transferència gènica mediada per receptor», «resposta a la radioteràpia mediada per Cetuximab adjuvant en la línia tumoral A431», «La resposta humoral està mediada per anticossos», etcètera.
En castellà, italià i portuguès, llengües que han reconegut el verb mediar (mediare en italià), s’hi constata un ús similar. Però també fins i tot en francès, llengua que, igual que el català, no disposa normativament del verb médier, malgrat que médiation i médiateur són perfectament admesos. Doncs bé, médier és ben habitual en l’accepció bioquímica que comentem. Tant és així que la potent base de dades terminològica del Govern del Canadà Termium recull, respecte a médier, aquesta observació de la Direcció de Normalització Terminològica: «neologisme molt estès en diversos documents científics de llengua francesa que provenen de fonts fiables».
Vist tot això, podem concloure que l’ús de mediar és difícilment objectable, fins i tot des del punt de vista lingüístic: primer, perquè tenim totes les categories lèxiques (mediació, mediador, mediat i mediatament) amb un altíssim ús i amb ple reconeixement normatiu i només falta el verb per a completar la sèrie. Segon, perquè no hi ha una alternativa clara per a aquesta casella buida: mitjançar o fer (una) mediació no poden cobrir com a verbs sinó esporàdicament allò que mediació i mediador expressen com a noms. I tercer, perquè els usos generalitzats en bioquímica i biomedicina reclamen una solució viable: mediar, emprat al més sovint en la forma de participi mediat -ada (per + l’agent), té una amplitud inqüestionable i el trobem utilitzat arreu i en obres de rigor científic i lingüístic.
Potser ha arribat l’hora de mediar en aquest conflicte de normes i proposar un acord d’admissió, amb reconeixement de ple dret i d’una manera immediata.
Francesc Esteve
Servei de Política Lingüística
Universitat de València
07 oct. 2013
El neologisme mileurista es pot definir de la manera següent: ‘treballador que rep una remuneració mensual, inferior o igual a mil euros’. El mot apareix per primer cop en castellà (mileurista) el 21 d’agost de 2005 en una carta al director publicada al diari El País, en la qual es presenta una caracterització més acurada del que representa ser mileurista.
La paraula mileurista s’aplica sobretot a sectors específics de la societat o bé al salari que s’hi relaciona, segons les dades extretes de l’Observatori de Neologia. S’utilitza generalment com a adjectiu, però també s’han localitzat contextos en els quals aquest adjectiu se substantivitza, com podem veure en els contextos que segueixen:
«En lloc de passar pel sedàs mil dies de govern davant les càmeres hauria estat millor fer un cop d’ull públic als milers de joves mileuristes que miren de subsistir com poden cada dia a Catalunya.» [Avui, 09/09/2006]
«En altres paraules, hi ha universitaris mileuristes i d’altres que cobren quantitats astronòmiques, mentre que fa un temps tenir una llicenciatura assegurava un cert nivell de vida.» [Avui, 13/11/2006]
«Es tracta de famílies mileuristes amb un dels dos membres a l’atur i que tenen problemes per pagar despeses corrents.» [Diari de Balears, 17/03/2009]
«No seria just per als milers de professionals que treballen com a assessors i terapeutes i que, malgrat cobrar sous mileuristes , realitzen la seva tasca amb tota la dedicació que els recursos econòmics els permeten.» [El Periódico de Catalunya, 23/03/2012]
«Els salaris han baixat progressivament i de forma ràpida, llocs de treball d’alta qualificació tenen salaris de mileurista , mentre els de baixa qualificació es queden en el salari mínim interprofessional.» [El Periódico de Catalunya, 23/04/2013]
Des del punt de vista morfològic, la forma mileurista s’ha obtingut per sufixació a partir d’una base polilèxica mil euros) i compleix adequadament les regles de formació de paraules de la llengua catalana. S’observa una estructura paral·lela en altres mots que ja recull el diccionari normatiu, com ara comptecorrentista, lliurecanvista, pingponguista, quintacolumnista, siscentista o tercermundista. De fet, el sufix -ista és força productiu en la llengua en general i en els àmbits de l’economia i de la teoria econòmica en particular (els dos primers casos de la llista anterior, entre molts altres, hi pertanyen). També és cert, però, que en la formació de mileurista es percep una certa transgressió del sufix – ista per tal com no fa referència pròpiament a un ofici o una ocupació concrets.
Fins i tot s’han documentat derivats neològics de la forma mileurista: inframileurista i submileurista (es produeix un alternança entre dos prefixos d’origen llatí que indiquen inferioritat; en aquest cas, respecte a la quantitat de mil euros). També hi ha un derivat neològic a partir de la mateixa base (mileurisme) i, encara, un derivat neològic a partir d’una base diferent, però amb un significat fàcilment deduïble (vuitcenteurista, ‘treballador que cobra entre vuit-cents i nou-cents euros’).
Des del punt de vista ortogràfic, la forma mileurista també és correcta, en comparació de *mil·leurista, ja que amb ela geminada només s’hi escriuen els cultismes com ara mil·lèsim, mil·límetre, mil·liar o mil·leni. En aquest cas, però, es tracta d’una formació semblant a la de mots com ara milengrana, milfulles, milhomes, milpeus, milpunts, milratlles.
Els arguments positius que s’acaben d’exposar (antiguitat, freqüència d’ús, adequació morfològica i ortogràfica) contrasten amb un argument negatiu. En efecte, el neologisme mileurista està molt relacionat amb un context espaciotemporal específic i inestable (com ho demostra l’existència dels conceptes inframileurista, submileurista i vuitcenteurista juntament amb mileurista). Aquesta circumstància pot justificar que no se n’hagin localitzat equivalents en altres llengües, tret del castellà mileurista (que, de moment, també és un neologisme).
La locució adverbial «de moment» és pertinent, perquè sembla que el neologisme ha fet fortuna en castellà i que la Real Academia Española l’inclourà en la propera edició del seu diccionari normatiu («Mileurista entra en el diccionario», El País, 31/07/2012). Ara correspon a l’Institut d’Estudis Catalans de valorar els pros i els contres i prendre una decisió sobre mileurista.
Òscar Pozuelo Ollé
Observatori de Neologia
21 ag. 2013
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), èxit té tres significats: la manera bona o dolenta d’acabar una actuació (l’èxit dels exàmens), el bon resultat de la fi d’un negoci (la promoció no ha tingut èxit) i el gran ressò popular i el bon rendiment comercial d’una producció artística (els grans èxits de la comèdia musical). Tanmateix, veiem que quan ens cal adjectivar el resultat amb èxit, transgredim la normativa si parlem d’un examen exitós, d’una promoció exitosa o d’una comèdia musical exitosa. L’absència normativa de l’adjectiu exitós -osa ens obliga a recórrer al sintagma amb èxit o que té èxit o al participi reeixit -ida.
L’adjectiu exitós -osa es forma per la sufixació del substantiu masculí èxit, un procés de formació corrent i estès en català: de afecte, afectuós -osa, de angúnia, anguniós -osa, de sospita, sospitós -osa o de tempesta, tempestuós -osa. Si ens fixem en substantius acabats amb la terminació -it, veiem que els adjectius que se’n deriven segueixen la mateixa analogia: de estrèpit, estrepitós -osa, de profit, profitós -osa i de neguit, neguitós -osa. Malgrat l’absència de exitós -osa tant al diccionari normatiu, com al Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, l’adjectiu apareix recollit com a neologisme gairebé any rere any, des del 1992 fins al 2013, a l’Observatori de Neologia. La presència de l’adjectiu en premsa escrita va des del Diari de Badalona, el Diari de Girona, TV3, Catalunya Ràdio, Barcelona Televisió, El Periódico, l’Avui, l’Ara, etc. Aquest fet ens indica que és una paraula amb una trajectòria estable en l’ús i que es manté viva en la llengua escrita. Vegem-ne uns quants exemples:
«Que hagi triat una comèdia per debutar com a director no respon a cap actitud oportunista, ara que la comèdia catalana viu uns moments especialment exitosos.» [Diari de Barcelona, 21/03/1992]
«Una gran actriu de teatre, consumida per l’alcohol i els fàrmacs, recorda després de l’última nit de funció la seva ambiciosa, exitosa i turmentada vida.» [El Punt, 01/03/1997]
«Els Pets, Gossos i Obrint Pas triomfen en una exitosa catorzena edició dels premis Enderrock.» [AV, 21/02/2008]
«Després de participar en l’últim entrenament de l’any més exitós de la història del Barça, el defensa francès Eric Abidal ha apuntat al treball i al compromís com a grans promeses de la plantilla blaugrana per al 2010.» [PC, 02/01/2010]
«El novel·lista ha recordat moments del setge com l’assalt general, gairebé exitós, del 14 d’agost de 1714, en què companyies de la milícia ciutadana com les dels notaris i els estudiants de lleis van rebutjar els regiments d’elit de granaders francesos que ja havien obert bretxa a la muralla.» [PC, 23/04/2013]
Tenint en compte l’ús estable i estès de l’adjectiu exitós -osa i la formació correcta i anàloga que segueixen altres adjectius en català, fóra bo que la lexicografia catalana donés entrada a aquest adjectiu, tal com recull, per exemple, el Diccionario de la lengua española. D’aquesta manera, podríem optar per la forma sintètica de l’adjectiu i no caldria recórrer a opcions lingüístiques normatives però encarcarades com ara un musical reeixit o sintagmes preposicionals ben correctes com ara transacció amb èxit o subordinacions com ara el programa que té èxit plenament substituïbles per l’adjectiu sol.
Marc Font
Observatori de Neologia
07 ag. 2013
El terme soroche és un mot d’origen quítxua que sovint es fa servir per designar el mal d’altura. En els fòrums de viatgers i en els catàlegs turístics s’usa amb una certa lleugeresa, de manera que convé aclarir una mica el concepte i aprofundir en la denominació.
Al Diccionari general de l’esport del TERMCAT trobem que mal d’altura és sinònim complementari de mal de muntanya, i veiem que s’empra per a denominar el conjunt de trastorns fisiològics que apareixen a conseqüència de la disminució de la pressió atmosfèrica a partir dels 3.000 m o 3.500 m d’altura. En l’àmbit de les pneumopaties, el mal d’altura es pot definir com la poliglobúlia duradora causada per una anòxia crònica que s’observa en els individus que viuen permanentment en grans altituds i que respiren un aire rarificat.
Veiem, doncs, que el mal de muntanya no és exclusiu dels alpinistes ni dels turistes que visiten indrets situats a gran altitud sobre el nivell del mar, sinó que apareix en comunitats humanes que s’han establert en aquests indrets, com és el cas de la regió de la puna, a l’altiplà andí de l’Amèrica del Sud, entre Bolívia, el Perú, l’Argentina i Xile. En aquestes contrades, els locals se solen referir a aquesta afecció amb el mot soroche.
Tot i que els símptomes són els mateixos que pateixen els esportistes d’alta muntanya (mal de cap, insomni, pèrdua de gana, nàusees, tos seca, ofec i vertígens), el fet d’estar permanentment a tanta altura fa que aquests símptomes vagin perdurant i, a la llarga, siguin crònics. Per tant, el soroche es caracteritza per la pèrdua de la capacitat d’adaptació a les grans altures en persones que prèviament la tenien, és a dir, és una malaltia crònica. És per aquesta raó, doncs, que és més adequat reservar el mot soroche com a equivalent del mal de muntanya crònic.
El Vocabulari panllatí de les pneumopaties professional, elaborat sota els auspicis de Realiter, recull el manlleusoroche com a sinònim complementari de la forma catalana mal de muntanya crònic, al costat d’altres denominacions com malaltia de Monge i malaltia dels Andes.
Francesc Galera
Servei de Llengües
Universitat Autònoma de Barcelona
07 juny 2013
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), cúpula té tres significats: el primer, arquitectònic, designa la coberta semiesfèrica que cobreix generalment el punt d’intersecció de la nau principal i el creuer d’alguns edificis monumentals; el segon, mèdic, es refereix a les estructures i formacions de forma arrodonida, de copa; i el tercer, botànic, designa la beina llenyosa d’algunes plantes. Més: si consultem obres especialitzades, trobem que cúpula forma part de diversos sintagmes al voltant d’aquestes tres àrees: cúpula gallonada, cúpula pleural, cúpula espinosa, etcètera.
Ara bé, el que no recull el diccionari de l’Institut, ni tampoc el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, és l’ús figurat que es deriva de l’arquitectònic i que equival al conjunt dels màxims dirigents d’una organització, institució, associació o empresa que trobem en exemples com els següents:
«El govern s’entesta a no suprimir la mili i la cúpula militar no vol perdre aquesta tradició de servitud.» [Diari de Barcelona, 25/10/1992]
«Aquesta va ser una crítica que va ampliar a l’entorn dirigent de CiU i a les cúpules empresarials.» [Avui , 20/02/1998]
«El president es reunirà amb la cúpula del PSC i amb els seus socis.» [El Periódico, 28/02/2005]
«Ahir les van presentar davant tres dels quatre membres de la futura cúpula.» [Ara, 26/02/2012]
Un cop d’ull a llengües pròximes ens mostra que diversos diccionaris de l’italià incorporen aquest significat, si bé només referit als directius amb poder de decisió de la màfia (com el Grande dizionario Hoepli italiano di Aldo Gabrielli, 2011, o el Dizionario della lingua italiana de Sabatini i Coletti, 2011). Així mateix, en la 22a edició delDiccionario de la lengua española (RAE, 2001) figura també aquesta accepció.
En el cas del català, les dades de l’Observatori permeten veure que l’ampliació del significat de la paraula cúpula es documenta des del primer any (1989) i s’ha anat recollint de manera continuada al llarg dels anys quasi sense excepció (el 2001, 2002 i 2008 són els únics anys en què l’Observatori no en té cap cas), cosa que el porta a erigir-se en el neologisme semàntic més freqüent. No es tracta, doncs, d’un ús efímer i passatger, sinó que es tracta d’un ús molt estabilitzat i consolidat en els mitjans de comunicació; per la qual cosa creiem que comença a ser urgent la incorporació d’aquest significat en els diccionaris.
Elisenda Bernal
Observatori de Neologia
D’un quant temps ençà, la globalització ha passat a ocupar una part força important de les nostres vides, i això també ha repercutit en el món universitari, que es va internacionalitzant cada cop més.