07 juny 2013
L’adjectiu anglès soft provoca sovint una certa resistència a la traducció o adaptació al català entre els especialistes de l’àmbit de la informàtica.
En la llengua general, l’adjectiu soft pot tenir moltes traduccions: tou, suau, dèbil, submís, lleuger, imprecís, fàcil, senzill, les quals no sempre coincideixen amb el valor semàntic que l’adjectiu té dins dels termes d’especialitat de l’enginyeria informàtica. Es tracta d’un adjectiu força polisèmic que, a l’hora de trobar-hi l’equivalència adequada, comporta haver de recórrer al significat global del sintagma del qual forma part. Al Cercaterm es recullen alguns d’aquests exemples: producte digital (soft good), descodificació basada en decisions no fermes (soft decision decoding), enllaços simbòlics (soft links) o tecla programable (soft key).
En el cas del terme soft computing, l’adjectiu té un significat pròxim al de la llengua general però inclou un cert matís. Es tracta d’un terme que va encunyar el 1991 Lofti A. Zadeh, professor de la Universitat de Berkeley i pare de la lògica difusa, per designar una branca de la intel·ligència artificial que s’ocupa del disseny de sistemes experts capaços de gestionar d’una manera adequada la informació imprecisa, incerta o incompleta. Aquest enfocament és una alternativa a l’ús de tècniques més convencionals i, des que va aparèixer, ha tingut un ràpid desenvolupament tant teòric com en les aplicacions empresarials.
En català, la denominació que s’ha estès és informàtica tova. Cal considerar que la informàtica tova explota la tolerància de la imprecisió, una imprecisió considerada positivament, que acosta els processos informàtics a la forma en què l’ésser humà resol problemes reals. És evident que en aquest context tova té un valor metafòric i que no es pot fer una lectura transparent de l’adjectiu. El diccionari de l’IEC no introdueix cap accepció per a l’adjectiutou/tova aplicable a aquest cas, però el que sí que trobem documentat és un terme d’especialitat a la Neoloteca en què tova significa també ‘imprecís’. Vegeu l’entrada dada tova (soft datum), que es defineix com a «dada corresponent a una variable que és difícil de mesurar o de classificar».
Aquest paral·lelisme amb dada tova, l’ús ja estès de informàtica tova i la connotació pejorativa que podria donar la denominació informàtica imprecisa, fan que informàtica tova sembli una bona proposta de terme en català.
Sílvia Llovera
Servei de Llengües i Terminologia
Universitat Politècnica de Catalunya
07 abr. 2013
El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix crisi com la «Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.». Com que el significat de l’adjectiu anticrisi és deduïble a partir d’aquesta definició i del coneixement regular del prefix anti-, no ens sorprèn que anticrisi no tingui entrada pròpia al diccionari.
De totes maneres, podem argumentar a favor de la inclusió d’aquest mot en el diccionari i subratllar l’elevadíssima freqüència d’ús que té.
Segons les dades de l’Observatori de Neologia, és un dels neologismes més antics i més freqüents. Efectivament, no és una creació passatgera, i si avui és freqüent per la crisi econòmica mundial, en dècades anteriors ho ha estat per altres crisis econòmiques, polítiques, socials o militars.
En la premsa trobem diàriament exemples de mesures anticrisi (el sintagma més lexicalitzat amb l’adjectiuanticrisi) i també de pactes anticrisi, plans anticrisi o cimeres anticrisi. Però una lectura atenta ens deixa veure que les possibilitats combinatòries d’aquest adjectiu van més enllà i que s’adjunta a un bon conjunt de noms per formar sintagmes que indiquen explícitament l’objectiu de lluita contra la crisi. En són exemples els decretsanticrisi, les propostes anticrisi, els acords anticrisi, els incentius anticrisi i tota mena d’estratègies anticrisi. A més, trobem usos metafòrics que fan referència a aquesta lluita, com podem veure en els exemples següents:
«També es pregunta si la davallada en les enquestes té a veure amb la percepció que el govern d’Artur Mas es dedica massa a la consulta sobiranista i no tant a la lluita anticrisi.» [Ara, 23.02.2013]
«El Clarín argentí considera la manifestació de Barcelona un repte a Rajoy, mentre la TV5 francesa considera la manifestació de la Diada una arma anticrisi.» [El Periódico de Catalunya, 13.09.2012]
«Els empresaris van defensar la internacionalització com a escut anticrisi.» [El Periódico de Catalunya, 02.10.2010]
Creiem que la lexicografia catalana hauria de donar entrada a aquest mot, com ho han fet fa molt poc altres llengües romàniques com l’italià (Lo Zingarelli, 2004) o el castellà: el Diccionario de la lengua española ja conté en la versió en línia, i amb l’avís de «Artículo nuevo. Avance de la vigésima tercera edición» l’adjectiu anticrisisdefinit com «Que se emplea para combatir la crisis».
Voldríem concloure el nostre comentari sobre aquest neologisme fent-ne notar l’ampliació semàntica que s’observa en exemples com els següents, en què anticrisi esdevé sinònim de ‘barat, econòmic’:
«A més, nosaltres som un conjunt anticrisi, cobrem 400 euros per tres hores i mitja de ball i això ho pot assumir qualsevol poble.» [El Periódico de Catalunya, 03.07.2011]
«Per fer-se còmplices de la conjuntura econòmica, fins i tot han incorporat un menú de migdia apreu anticrisi amb èxit entre la població local.» [El Periódico de Catalunya, 23.08.2011]
«Des de finals de l’any passat, a més, han ampliat la seva oferta amb diversos plats més anticrisi.» [Diari de Vilanova, 27.01.2012]
«Promoció anticrisi a Garatge Sport.» [Segre, 28.02.2010]
Judit Freixa Aymerich
Observatori de Neologia
Vicepresidenta de la
21 febr. 2013
La tècnica endevinatòria practicada a Delfos durant l’antiga Grècia i coneguda amb el nom de oracle de Delfos, presenta certes similituds amb un mètode modern de prospecció consistent a interrogar repetidament i separadament diversos experts sobre un tema que és objecte d’estudi, i confrontar-ne les opinions per intentar arribar a una solució de consens, tal com es defineix en el Diccionari de comunicació empresarial. Publicitat, relacions públiques i màrqueting, publicat l’any 1999 per Enciclopèdia Catalana i elaborat conjuntament amb el Termcat.
Aquest mètode es va crear a mitjan segle xx als Estats Units, amb el nom originàriament anglès Delphi method, on Delphi és la forma anglesa del topònim Delfos. Tal com s’explica en diverses fonts, com ara Gazing into the Oracle. The Delphi Method and its Application to Social Policy and Public Health, sembla que aquest nom no va ser proposat pels creadors del mètode, que ni tan sols el van trobar prou adequat, sinó per altres persones del seu entorn. Sigui com sigui, el nom Delphi method és el que s’ha imposat per a referir-se a aquesta tècnica.
Per tot el que s’ha dit fins ara, que és el que s’ha pogut esbrinar sobre l’origen d’aquest terme, sembla que l’adaptació al català hauria d’haver estat mètode de Delfos o potser mètode Delfos. Però no és la proposta que hi ha recollida al Cercaterm, on trobem mètode Delphi. I passa el mateix en francès, on es proposa la forma méthode Delphi, en lloc de méthode de Delphes, des d’organismes que vetllen per la qualitat lingüística del francès, com ara l’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa (veg. Le grand dictionnaire terminologique).
Es fa estrany que un cas aparentment tan simple d’adaptar a les altres llengües, hagi estat resolt per organismes oficials amb el manteniment de la forma anglesa del topònim. Potser hi ha alguna raó que ho justifica, però no és gaire coneguda, ja que hi ha altres veus que aposten clarament per l’adaptació total del terme, com es fa des de l’Idescat per al català, i des de Puntoycoma (núm. 121) per al castellà. I, entre la nombrosa bibliografia que hi ha sobre aquesta tècnica, no són pocs els experts que l’anomenen método de Delfos (en castellà) i méthode de Delphes (en francès).
Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB
Vocal del Butlletí de la SCATERM
21 des. 2012
Hi ha un virus que aquest estiu ha aparegut a la premsa per haver infectat alguns visitants de la zona del parc Yosemite, als Estats Units. Es tracta del virus Sin Nombre, ja conegut anteriorment pels Serveis Lingüístics de la UB gràcies a la correcció de textos que en parlaven.
El nom d’aquest virus pot fer pensar que es tracta d’un virus que no té nom; potser per això alguns mitjans de comunicació en català en van parlar amb la denominació de virus sense nom. Però el nom d’aquest virus en català és virus Sin Nombre. Ara explicarem per què.
En primer lloc, cal tenir present que els noms dels virus són fixats pel Comitè Internacional de Taxonomia Vírica. A diferència de la nomenclatura botànica o zoològica, que s’expressa en llatí, els noms dels virus s’aproven en anglès, i aquest és el nom que s’adopta internacionalment. El nom aprovat per a aquest virus és Sin Nombre virus i així consta en la nomenclatura oficial.
Aquest nom és el resultat d’un llarg periple denominatiu, tal com s’explica en un article publicat en el bloc Virus emergentes y cambio global per Miguel Ángel Jiménez Clavero, en els termes següents: «En 1993 hubo en Nuevo Mexico (EE.UU.), concretamente en un área conocida como Four Corners, porque allí confluyen 4 estados (Nuevo Mexico, Arizona, Colorado y Utah), un brote epidémico que afectó en poco tiempo a una docena de personas. Un médico rural dio la alerta y en poco tiempo se identificó al causante: un nuevo virus de la familia de los Hantavirus nunca descrito hasta entonces. Como otros hantavirus, su hospedador natural (desde el que era transmitido al hombre) era un roedor, en este caso el ratón ciervo (Peromiscus maniculatus). Se cree que el desencadenante de esta “emergencia” fue una explosión demográfica de estos roedores, provocada quizás por cambios ambientales (sequía prolongada seguida de períodos de abundantes lluvias). Llegó el momento en que había que darle un nombre al virus. Se le denominó “Four Corners” por el lugar del primer aislamiento. Pero aquí chocaron con diversos intereses: los navajos, principales habitantes de esta zona, no aceptaron de buen grado esta denominación, pero más aún, los empresarios turísticos de la zona (no olvidemos que es una región muy visitada, no lejos del Gran Cañón del Colorado) emprendieron una batalla mediática para evitar tal denominación. Se intentó una segunda denominación: “Muerto Canyon”, por un lugar cercano al sitio de origen del primer aislamiento del virus, pero tampoco fue satisfactorio, esencialmente por lo mismo que el anterior. Hasta que en una tercera intentona, un funcionario perspicaz, no sin cierto sentido del humor, encontró que en aquella región había un pequeño poblado que desde los tiempos de la dominación española era conocido como “Sin Nombre” (así como suena, en español). El nombre propuesto contentó a todo el mundo. Desde aquel momento el primer hantavirus americano descubierto causante de un síndrome pulmonar se llama “virus Sin Nombre” (en inglés: “Sin Nombre virus”)».
Altres fonts avalen aquesta etimologia, com ara «How Yosemite campers were exposed to lethal hantavirus», dins NewScientist.
Els noms taxonòmics se solen adaptar a les diferents llengües vernacles, especialment si en algun moment esdevenen notícia de domini públic, encara que aquests noms adaptats no tinguin reconeixement internacional. La catalanització del nom d’aquest virus comporta la lògica reorganització dels elements del sintagma en l’ordre sintàctic català, és a dir, amb el mot virus al davant, però cal mantenir el nom propi Sin Nombre sense traduir i en majúscules, com faríem amb qualsevol altre topònim sense traducció al català (com ara Los Angeles o San Francisco). Finalment, i tenint en compte que Sin Nombre és el nom d’un lloc, potser seria pertinent que hi hagués una preposició de entremig, cosa que, a més, contribuiria a desfer el malentès que provoca el nom d’aquest virus quan es tradueix des del castellà sense saber-ne l’origen.
Així, doncs, tindríem el nom catalanitzat virus de Sin Nombre, que ara trobem documentat en el CIM-10. Però es documenta més la forma virus Sin Nombre, que és també la denominació adoptada per altres llengües romàniques, com ara el castellà (com es pot veure en molts llibres consultables des de Google) o el francès (Grand dictionnaire terminologique). I aquí ens trobem amb el dilema d’haver de triar entre el que fa la majoria (virus Sin Nombre) o el que sembla lingüísticament més correcte (virus de Sin Nombre).
Ara bé, com que Sin Nombre és un topònim pràcticament desconegut, fins a tal punt que no ha inquietat cap habitant de la zona, i s’ha triat expressament amb la doble intenció de deixar testimoni de les dificultats per a trobar un nom al virus esmentat, potser no cal posar tant d’èmfasi en el fet que es tracti d’un topònim (cosa que molts desconeixen) com en el fet que és el nom aprovat, independentment de la història que l’hagi motivat. En aquest sentit podem prescindir de la preposició de i entendre que Sin Nombre és simplement un nom propi que no admet traducció.
Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB
Vocal del Butlletí de la SCATERM
21 ag. 2012
Existeixen alguns termes del llenguatge jurídic que, tot i l’esforç per a concebre’ls, encara són millorables. Aquest ha estat, en especial, el cas de la paraula interlocutòria, ben discutida des dels anys vuitanta del segle XX com a traducció de auto. És, sens dubte, la paraula que més controvèrsia ha generat en l’àmbit judicial al llarg dels anys.
En la primera edició del DIEC, la normativa proposava el mot interlocutòria. Aquesta paraula, però, ha provocat moltes discussions i fins i tot queixes en l’àmbit judicial, des de la comissió de cultura del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i també entre els professors de dret processal, atesa l’ambigüitat i, sovint, la impropietat que pot tenir. A més, és un fet constatable que l’ús de la paraula no ha acabat d’arrelar en l’àmbit jurídic, i, per això, l’any 2000 vaig proposar que es canviés pel mot provisió, que prové directament del nostre llenguatge jurídic històric. La proposta va arribar a comptar, fins i tot, amb el suport explícit de disset professors de dret processal, que van signar una declaració favorable, i àdhuc de professors d’altres matèries jurídiques, així com del Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona.
La proposta va tenir també el suport de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, que va elevar-la al president de l’IEC, Salvador Giner i de San Julián. El president va convocar una reunió per a tractar aquest tema amb una comissió de l’Associació de Juristes amb la presència de l’expert i membre de la Secció Filològica de l’Institut, Francesc Vallverdú i Canes, que la va acollir molt favorablement i la va impulsar amb tot el rigor i entusiasme necessaris.
Vaig comentar també aquesta proposta amb altres companys, entre els quals voldria destacar Carles Duarte i Montserrat, que n’era partidari —tot i admetre les raons per a defensar l’opinió contrària, és a dir, mantenir interloculòria amb la definició actual del DIEC. A més, Oriol Oleart i Piquet i altres companys van acceptar el debat i el van enriquir moltíssim.
Tanmateix, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans es va inclinar per l’opció més conservadora i no va considerar procedent, de moment, eliminar el mot interlocutòria i incloure provisió com a equivalent de auto al DIEC. Tant de bo en el futur tinguin lloc aquesta inclusió i aquesta eliminació, que posarien fi definitivament a les ambigüitats de la terminologia actual i esborrarien d’una vegada per totes l’ús, malauradament molt freqüent, del barbarisme auto.
En canvi, la segona edició del DIEC sí que va reconèixer un mot que designa aquesta resolució en el dret andorrà: aute. Personalment, amb tot el respecte, considero que si en una variant dialectal de la llengua catalana la paraula es considera correcta, és molt difícilment refutable la seva correcció en la resta de variants dialectals, sobretot si es té present que es tracta de terminologia estrictament tècnica. De fet, malgrat tots els inconvenients reconeguts que té, aute és la paraula més utilitzada darrerament en els mitjans de comunicació, i també és la paraula que empro personalment en la docència de dret processal, perquè no planteja els problemes que provoca interlocutòria, explicats a continuació.
La paraula interlocutòria, en el llenguatge judicial actual, no és un substantiu, sinó un adjectiu que descriu un tipus de resolucions judicials. Les interlocutòries, malgrat la imprecisió etimològica, són les resolucions definitives, que sí que el conclouen.
Les resolucions judicials que existeixen són, en castellà, la providencia, l’auto i la sentencia. La providencia sempre és interlocutòria, l’auto pot ser interlocutori o definitiu, i la sentencia sempre és definitiva, tret de comptadíssimes excepcions en el dret actual.
Si traduïm tot el que s’acaba de dir al català, seguint la terminologia del DIEC, ens trobarem que hi ha providències interlocutòries, sentències definitives o excepcionalment interlocutòries, i, finalment, interlocutòries definitives i interlocutòries interlocutòries, la qual cosa, a banda de la cacofonia, dificulta moltíssim la comprensió. Per això, a les classes de dret processal no he trobat cap altra solució que no sigui utilitzar aute fins que no s’introdueixi l’ús de provisió com a equivalent de auto, que seria el més adient des del punt de vista històric.
La raó és que, arran de la lectura, al llarg de més de deu anys, de molts textos de dret històric català, actualment no tinc cap dubte que la paraula catalana per a designar l’auto al segle XVIII era provisió. Provenia directament del llatí PROVISIO, i va ser utilitzada a bastament per la doctrina jurídica de l’època. Tant de bo aquesta realitat canviï com més aviat millor.
Jordi Nieva-Fenoll (Departament de Dret Administratiu i Dret Processal. Universitat de Barcelona)
21 juny 2012
Des dels Serveis Lingüístics de la UB s’ha detectat, dins el discurs mèdic, la presència d’un tipus nou o poc conegut de compostos a la manera culta que presenten dos formants nominals coordinats. N’és un exemple el terme sedoanalgèsia. La sedoanalgèsia és una tècnica mèdica que combina l’administració de sedants i analgèsics per aconseguir que el pacient estigui conscient però relaxat i tingui un grau elevat de tolerància al dolor. Es pot expressar el mateix amb la coordinació sedació i analgèsia. Per tant, la formació sedoanalgèsia és un compost nominal coordinat —amb dos nuclis—, construït a la manera culta, tal com delata la vocal d’enllaç o entre els dos elements coordinats.
Aquesta possibilitat no és recollida explícitament en les gramàtiques catalanes, que només preveuen les formacions nominals coordinades en compostos propis (no cultes) com ara allioli, aiguaneu o caixabanc (vegeu «La composició» dins la versió provisional de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans —https://www2.iec.cat/institucio/seccions/Filologica/gramatica/default.asp—). En els compostos cultes o a la manera culta, les formes coordinades només estan previstes per als adjectius, com ara politicosocial, grecollatí o religiosopopular.
Pel que fa als compostos cultes o a la manera culta de base nominal, només es fa referència a la relació de subordinació del primer element respecte del segon: cromosoma ‘color + cos, cos que té color’, pluviòmetre ‘pluja + mesurador, mesurador de pluja’, lactífer ‘llet + que té, que té llet’ (exemples extrets de la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà et al., pàg. 824). Però la sedoanalgèsia no és una analgèsia sedativa ni una analgèsia obtinguda mitjançant la sedació, sinó una sedació i una analgèsia, sedació + analgèsia. El fet que les gramàtiques no en parlin, vol dir que aquesta formació no és correcta, que s’hauria d’evitar?
Al DIEC, i també a altres diccionaris, trobem el compost tocoginecologia, que pot haver estat el resultat d’un procés de formació similar. La tocoginecologia es defineix com una «branca de la medicina que comprèn la tocologia i la ginecologia»; per tant, es tracta de tocologia + ginecologia. Com s’explica aquest compost, doncs? Segons la classificació feta per Josep Bernabeu et al. a El llenguatge de les ciències de la salut. Introducció a la formació de termes mèdics (Universitat d’Alacant, 1995), segurament aquest compost es pot classificar en el grup dels anomenats compostos mixtos, és a dir, els compostos que presenten alhora relacions de coordinació i subordinació entre els seus constituents. Així, es pot entendre que tenim dos formants coordinats, toco– i gineco-, que al seu torn estan subordinats al tercer element, –logia ([[ toco – +gineco -] + – logia ]).
Aquesta lectura subordinada no és possible en el cas de sedoanalgèsia, ja que no hi ha cap forma sufixada compartida, només hi ha dues formes nominals juxtaposades (la primera com a formant culte) que mantenen una relació semàntica de coordinació. I no es tracta d’un fenomen aïllat; sembla que el discurs mèdic n’està creant de nous amb el mateix patró: gerontogeriatria (gerontologia + geriatria), flexoextensió (flexió + extensió), pronosupinació (pronació + supinació).
La irrupció d’aquestes construccions no s’adiu amb la lectura més intuïtiva i tradicional dels compostos cultes nominals, en què podem mig endevinar el significat que tenen a partir del coneixement dels components i de la relació de subordinació que normalment s’estableix entre el darrer i el primer formant (o primers formants). Aquesta relació sintàctica de subordinació és una herència grecollatina, que els compostos nominals coordinats sembla que no respecten. Són aquests exemples d’un nou procés de creació de compostos a la manera culta?
Àngels Egea (Vocal del Butlletí i sòcia de la SCATERM pels Serveis Lingüístics de la UB)
